Cada vegada que justifiques barbaritats en nom de la tradició es mor un historiador

Ara farà un any que tinc la sort de poder dedicar un temps de la meva vida a la investigació. Primer vaig començar de manera amateur, per a anar recuperant el costum d’escriure sobre allò que m’agradava més enllà de poder col·laborar amb la revista d’història d’uns antics companys de la universitat, però el destí va voler que ampliés el meu camp d’estudi de manera oficial. Tot i el ressentiment de la meva butxaca vaig tornar a la universitat, aquesta vegada amb la idea d’estudiar les manifestacions festives contemporànies amb més profunditat.

Encara que el meu tema de recerca inicial era la religiositat sincrètica al món romà i la pervivència de culte pagà en algunes manifestacions més modernes, a poc a poc vaig anar ampliant el camp a la tradició des del punt de vista històric i antropològic i com la societat es relaciona amb aquest concepte tan complex. En concret m’he dedicat sobretot a l’acte festiu i a les tradicions que en deriven en el marc concret de les illes Balears, però que precisament per tradició cultural, és extrapolable a la resta de Catalunya o a gran part del context mediterrani.

Programes de les festes de Maó durant els anys del franquisme, en què es comencen folkloritzaven aspectes de la cultura de l’illa.

Des d’un perspectiva simplista, es podria dir que em dedico a qüestionar —i sovint a carregar-me— la tradició, li trec la màgia com qui desconstrueix l’amor romàntic no sense guanyar-me molts enemics pel camí. Si hi ha quelcom que no li pots tocar al poble a més de la llengua és la seva tradició, i molt especialment aquella que viu en el context de la seva festivitat patronal o local. En general, la gent se sent molt vinculada a les seves tradicions i sol resistir-se al canvi en aquesta àrea. No és un tema menor: la tradició ens fa sentir com a casa i, en teoria, ens defineix com a col·lectiu, ja sigui poble, país o grup social. Per això, sobre la tradició també s’han recolzat gran part dels moviments nacionals gairebé tant com en la llengua, malgrat que fos una tradició paradoxalment seleccionada per a tal propòsit des de l’estudi del folklore, una tendència que no és anterior a l’auge de la Renaixença i la construcció de les realitats nacionals consegüents del Romanticisme. Encara que es pot dir que el recull de la nostra tradició no és anterior al segle XIX, sí que existiren cronistes i etnògrafs que deixaren testimonis detallats de celebracions des d’època antiga i sobre aquests es basaran els folkloristes per a justificar-ne l’antiguitat o l’autenticitat.

Us heu demanat mai qui fa la tradició? Quants anys han de passar perquè quelcom esdevingui tradició? Hi ha tradicions més arrelades i autèntiques que d’altres? Podem justificar actuacions poc ètiques en nom de la tradició? Per què és més tradició allò que es feia a l’edat mitjana que no pas una que hagi sorgit als anys vuitanta del segle passat? Tenen el mateix pes? Ens defineixen de la mateixa manera?

Centrem-nos en la tradició festiva. Com tots sabreu, per a parlar d’actes festius i festivitat, primer hem de parlar de calendari i quotidianitat. El calendari pot esdevenir l’eina més definitòria d’una societat. Partint de la definició de E. Leach, «el calendari és l’instrument social per a l’organització del temps perquè fragmenta, classifica, ordena i computa la duració, organitza l’experiència i els esdeveniments, articula el temps i subministra a la vida quotidiana el seu bastiment.» A través d’aquest sistema podem esbrinar si es tracta d’una societat secularitzada o laica o si per contra es regeix pels principis de la religió oficial. El calendari separa el temps de feina del temps de descans o festiu en totes i cadascuna de les societats. És en el temps festiu, en l’estat d’excepció, on hi tendeixen a col·locar tradicions diverses amb més o menys èxit, segons veurem més endavant. Abans d’avançar-me, però, fem l’exercici de conèixer el nostre calendari i molt probablement podrem esbrinar d’on ve gran part de la nostra tradició. Dins del calendari haurem de diferenciar també entre el calendari oficial i el calendari viscut. Mentre el primer prové del poder, el segon pot ser producte de les dinàmiques populars segons el moment històric que ens trobem.

L’espectacle de les corrides de toros, ara prohibides a la Catalunya del Sud i a les illes Balears, són una d’aquestes tradicions que barregen testosterona, masclisme i especisme.

Pràcticament a tot Occident utilitzem un calendari d’arrel cristiana, no exempt, però, d’elements d’altres tradicions, com podria ser la mateixa denominació dels mesos —la roma pagana— o la pervivència de determinades tradicions com la jueva —per exemple la nostra Pasqua cristiana, que no agafa les dates del Péssah jueu anterior—. També hi trobem una configuració pròpia de l’estat liberal on prima el temps de producció per damunt del temps de festa, això es tradueix en una eliminació progressiva dels dies festius que començarà amb la revolució industrial i la demanda per part dels industrials de més dies productius que no pas els que són necessaris al camp. Tot i que el franquisme recupera i fins i tot inventa tot un seguit de nous dies festius, el mateix règim acabarà obeint les demandes de la modernitat i imposant l’obligació de treballar els dies que la mateixa dictadura havia marcat com a significatius.

La tendència actual, com comprendreu, és la capitalització de la festivitat, fomentada per la promoció turística i que per tant requereix una major concentració de la força de treball en temps de festa. Això es tradueix en una tendència dels locals a renunciar al seu temps de descans en favor de fer negoci, ja sigui en hostaleria, comerç i a partir dels anys noranta amb el boom de les fires i els mercats en el context festiu. Es produeix, per tant, desplaçament progressiu de la vivència de la tradició en favor de l’economia particular. Malgrat aquest sacrifici individual, però, els elements principals d’aquesta semblen romandre inalterables i cada cop es defensa més aquest vessant tradicional enfront de la innovació festiva, que queda desplaçada a espais alternatius de la ciutat o el poble. Cal que ens demanem si aquest fenomen de desplaçament no esdevindrà també, a la llarga, tradició.

No penseu pas que m’he oblidat de mencionar el cicle agrari, el marcador real de pràcticament totes les nostres celebracions tradicionals que cada cop coneixem menys. En definitiva, jo diria que el nostre calendari és una mescla d’aquesta organització del temps determinada pels cicles agraris, l’any litúrgic catòlic i les demandes del capitalisme. Per tant, podem afirmar que el primer element de la nostra tradició, qui determina el temps festiu, no és només la natura com hauria pogut ser antany, sinó que prové dels interessos del poder. És el poder, llavors, qui determina el temps de festa i quan podem descansar de les nostres obligacions.

El segon lustre dels anys quaranta és quan esclata el boom dels balls folklòrics a través del Coros y Danzas de la Sección Femenina, impulsat per Pilar Primo de Rivera. En la fotografia, unes pabordesses a l’entrada del Museu Etnogràfic de Ripoll.

Tal com he mencionat abans, a partir de l’any 1939 es configurarà a l’Estat espanyol un nou calendari festiu amb la intenció de suportar el nou imaginari franquista, el nacionalcatolicisme. Els ideòlegs de la propaganda i la construcció simbòlica feixista eren conscients de la importància que tenia aquest instrument social perquè el seu projecte domesticador tingués efecte. Necessitaven suportar la seva ideologia sobre un nou ideari mític, que havia de comptar amb dates assenyalades tant en l’espectre cívic com en el religiós. Així, el nou calendari franquista promulgà dates com la celebració del Dia de la Victòria —el 18 de juliol— o la mort de José Antonio, a més del ja conegut Dia de la Raça —el 12 d’octubre—; mentre que reforçà festivitats d’arrel cristiana i patronal no només a escala estatal, sinó fins a intervenir en el poble més remot.

Aquest fenomen s’observa molt bé en la meva àrea geogràfica d’estudi, les Illes, en què moltes festivitats tradicionals estaven pràcticament en risc de caure en desús durant la República, possiblement perquè ja no obeïen a la realitat social. El franquisme s’esforça a promulgar-les i articular, al seu voltant, tot un discurs regionalista i definitori de la moralitat de les societats que intervé, que generalment són pobles. Els actes religiosos prenen força i prenen caire de tradició, es desplaça la festa de l’espai públic a l’àmbit privat i es ritualitza i jerarquitza aquells elements festius que es consideren definitoris de la ideologia a promulgar. Elements com la moralitat, el concepte de bon ciutadà, el respecte a la tradició dels avis esdevenen essencials per a demostrar l’afinitat amb el règim. Deixar-se veure en aquests actes i participar-ne serà essencial per a salvar el coll, molt especialment durant la primera dècada del franquisme. Participar-hi implica acceptar el cos social al qual pertanys amb tota la seva càrrega simbòlica al darrere. Per tant, la ritualització i tendència a la promulgació d’un tipus de festivitat oficial esdevindrà una eina de control davant de possibles comportaments subversius dins el cos social. La festa alternativa, la tradició alternativa, serà inexistent o censurada i integrada sota formes més moralistes.

Anar tots a l’una sempre ha estat cosa del feixisme i controlar l’espai festiu amb actes magnificats i aparentment tradicionals serà un dels objectius principals del règim. No cal dir que l’experiència democràtica posterior tornarà a imposar certes reformes en el calendari que no variaran, però, l’essència dels actes festius fins a l’arribada massiva de turistes, fet que per altra banda coincideix bastant amb aquesta transició.

Acte d’inauguració del carrer Girona de Ripoll, que comptà amb l’assistència de l’alcalde de Girona i una desfilada de majorets (1971). © ACRI150-44-N-1082

Arribats a aquest punt, molts de vosaltres no us heu plantejat que la tradició festiva que coneixeu pugui —en la majoria dels casos— tenir menys de cent anys, i molts refusaran que la seva tradició estimada pugui estar influenciada per l’empremta del feixisme. Malgrat tot, és una qüestió ben fàcil de documentar després d’unes horetes d’arxiu i no per això descartem el valor genuïnament tradicional de molts altres aspectes de la festa. Us aconsell que comenceu, per exemple, amb els petits actes litúrgics o cívics com romeries i pregons i continueu pels grans reclams turístics com ara són els actes centrals de Sant Joan de Ciutadella o la Patum de Berga, per posar uns exemples del nostre país. Veureu que moltes d’aquestes festes no s’articulen tal com són ara fins ben entrats els anys seixanta o setanta, i en el cas de les Balears, fins i tot més endavant. Analitzar la vostra festivitat us sorprendrà.

Ara que hem parlat de calendari i del moment en el qual s’articula el calendari conegut en la nostra societat actual, abordem el concepte de tradició des d’una perspectiva antropològica que doni forma al que comentem. Jo sempre utilitzo els estudis d’Eric Hobsbawm i Terence Ranger La invenció de la tradició (1983) i de Javier Fernández Sebastián i el concepte de tradició electiva. D’entre els dos m’agrada més utilitzar el de Sebastián perquè em sembla molt més encertat pensar que la tradició és fruit d’una selecció del poble o el poder d’aquells elements que considera que el defineixen, mentre que la idea de Hobsbawm, segons la qual totes les tradicions són inventades en major o menor mesura, em sembla una mica radical encara que ni molt menys falsa.

Així, la tradició és una selecció d’elements anteriors a les nostres pràctiques socials que interessen a la nostra definició com a poble, a vegades adulterats pel romanticisme i adaptats a les nostres necessitats, i sobre la qual descansen el nostre imaginari mític i l’univers mental de la societat de la qual formem part. Al contrari del que afirma Hobsbawm, pens que sí que hi ha tradicions que en origen foren més o menys genuïnes i no imposades, com podria ser per exemple un ritual de culte al sol o altres tradicions d’arrel agrària que simplement obeeixen a les dinàmiques de repetició i observació que comenta Mircea Eliade. Malgrat tot, en especial a partir de l’auge del romanticisme i molt probablement des d’abans, majoritàriament ens limitem a reproduir o modificar tradicions anteriors segons allò que volem reflectir de dins cap a fora i des de la individualitat cap al col·lectiu que és el cos social que ens ha d’acceptar. També diferenciar-nos d’altres pobles o canalitzar rivalitats entre aquests. Això ocorre sobretot en les tradicions imposades des del poder —que són la majoria— i podríem excloure’n alguns aspectes de la tradició popular, que encara que es basa també en elements anteriors, conté certs aspectes de caràcter espontani, com podrien ser la grolleria i els excessos carnavalescs. Els darrers, tot i que s’emmarquen dins de la tradició d’excés, són per definició la subversió dins de la norma. Parlem per exemple, de jocs populars o alguns tipus de cant com la glosa, que pertanyen al poble —són cultura popular perquè es fan sempre des de baix cap a dalt— però són permesos dins la tradició oficial sempre i quan no violin en excés el contracte social establert entre poder i poble.

Anomenar pomada al gin amb llimonada ja és una tradició, perquè ha quallat en l’imaginari popular. © Gin Xoriguer

Fixem-nos també que hem diferenciat aquesta tradició des del poder enfront de la que ve dels estrats més populars, del món agrari, del món treballador. En general, la tendència és que alguns elements que han estat tradicionalment associats a la vida al camp, per exemple, s’exaltin des del moment que la pèrdua de la vida rural enfront de l’esclat cívic i de la ciutat converteixi el passat rural en un bé preuat que cal idealitzar. Serà, per tant, la resistència a la modernitat del segle XIX la que determinarà un tipus de folklore que idealitza i dignifica tota tradició associada a la vida rural, l’autèntica, enfront de la rapidesa de la industrialització i l’enrenou de la ciutat. Encara avui és possible apreciar aquesta tendència sobretot als actes festius dels pobles, encara que en el context cívic el pas del temps ens ha fet apreciar també altres manifestacions festives que ben bé podrien haver sorgit al cor dels barris obrers i de la vida de carrer. Això anterior succeeix possiblement perquè vivim un moment en el qual primen la individualitat i la privacitat enfront de la interacció al barri pròpia de l’època dels nostres avis. Per exemple, serà freqüent que esdevingui tradicional un sopar de carrer mentre que als pobles cada cop és més freqüent veure com es fa un esforç per a promulgar els glosats o els balls folklòrics, aspecte que per altra banda també esdevé un dels eixos principals del sa regionalisme que mira d’impulsar el franquisme a través de la Secció Femenina i els Coros y Danzas que promulguen els balls regionals i fins i tot organitzen concursos arreu. Si voleu més informació sobre aquest tema, especialment en l’àmbit de Catalunya, us recomano molt el llibre de Carles Santacana Entre el malson i l’oblit. L’impacte del franquisme en la cultura catalana i les Balears (1939-1960) i altres estudis especialitzats que em podeu consultar.

La meva conclusió és que, encara que la tradició festiva i cultural dels Països Catalans és una combinació de selecció de tradició promoguda des del poder en diferents moments històrics —principalment dels segles XIX i XX— i elements rituals pròpiament populars seleccionats com a definitoris d’un caràcter determinat —aquests possiblement de caràcter consuetudinari i més antics—, no podem parlar de tradició sense fer referència al moment històric del qual parlem, és a dir, no és el mateix la tradició festiva republicana que la franquista i per descomptat no és la mateixa després de la transició i l’esclat de turisme. Paradoxalment, és la tradició popular la més autèntica, la que més reflecteix el canvi i la que el poder seleccionarà i promulgarà o no en funció dels seus interessos. Tot i ser la més nova, la tradició popular engloba la genuïnitat real de la societat i la defineix com a tal. A Ripoll hi ha la Festa de la Llana que data dels anys seixanta i sembla que s’hagi fet tota la vida. A les Balears hi ha tradicions que daten o es posen per escrit als anys vuitanta i que el cos cívic accepta com a ancestrals fins als crits d’acord amb el fet que existí, per descomptat, un acte similar en el passat la significació del qual era, però, ben diferent i que s’ha reinterpretat des del poder de manera totalment desvinculada del seu sorgiment primerenc, per exemple, per a crear el concepte de bon ciutadà en comptes de per a fer ploure. La tradició, o llur estudi, no pot deslligar-se mai del moment històric des del qual se l’estudia per a poder copsar tots els matisos que ens definiran per què és preferible acceptar que fins i tot els nostres actes festius més estimats han sofert una domesticació polititzada i moralista si volem treure l’aigua clara de la nostra realitat a través de la festa.

El primer element de la nostra tradició no és pas la natura, sinó el que prové dels interessos del poder.

Per tant, justificar determinats actes poc ètics en el nostre context social d’acord amb la tradició esdevé un absurd. La tradició, com la cultura, la fan les persones i la consoliden el poder polític o espiritual i les seves circumstàncies. És, encara que no ho sembli, impossible deslligar la tradició festiva del moment polític o evitar-lo. Un petit canvi, com un canvi de localització del ball, per insignificant que sembli, altera tot l’entramat original de la tradició i aquest esdevindrà tradicional en poc menys de cinc anys, tot fent oblidar al cos cívic la localització original d’antany. No entraré en si s’ha de defensar amb urpes i dents la tradició perquè em sembla un absurd. És lloable preservar per a les generacions venidores allò que és bo per a donar-nos a conèixer, però de cap manera és lloable encasellar-se en una tradició que ja no ens representa o que viola drets essencials. Nosaltres no som els nostres avis per molt que un dia ens vulguem sentir com ells. Si és el que volem —diguem-li carnaval històric, no pas tradició—, de viure en el passat que se’ns imposa haurem perdut fins i tot la llibertat de viure la festa com el que és per definició, l’estat d’excepció per al poble.

Posats a preservar la tradició, tanquem les botigues i el marxandatge dels guiris i gaudim de la nostra festa.

balls, carnaval, coros y danzas, folklore, franco, franquisme, poder, postguerra, regionalisme, sardanes, tradició,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>