La buidor

Saps què sento? Sento que quan més vull assemblar-me a aquella persona que creus que soc, més perdo la meva entitat, la meva essència.

Us convido avui a reflexionar sobre la superficialitat. La primera imatge. La primera sensació. La primera conversa que es dona en els diferents contextos (feina, amistats i família…). La preocupació és donar a aquells que t’envolten aquella imatge que creem per a formar part del grup, una imatge que en cada context canvia de manera camaleònica.

En cada etapa l’evolució és constant i diferent: roba, vocabulari, manera de fer, preferències… fins que per sort arriba la maduresa, que no va lligada a l’edat sinó que és molt més profunda. És una etapa en què els què diran, els què faig i els què soc romanen en segon i tercer terme i deixen de ser tan importants com eren.

Al llarg del temps he observat i he après —i aprenc cada dia— cap on vull anar. Reconec els meus interessos i intento treballar i recuperar aquella part d’un mateix que sense ser-ne gaire conscients modelem per les circumstàncies que vivim cada un de nosaltres, cadascú de la seva manera. Per això és molt rellevant respectar cada persona, la seva evolució i els tempos.

Haig de reconèixer que no és fàcil i que allà on sembla que no tornarem a caure, hi tornem. Pot passar perquè ens trobem perduts, perquè ens sentim estimats, perquè ens aferrem a aquelles situacions que tot i essent conscients que no ens convenen ens arrelem fins que la prioritat és un mateix… o fins i tot, que l’aprenentatge d’aquell moment que vivim ha arribat al seu final i estem preparats per a assumir un nou canvi i una nova etapa.

Ai, les vergonyes! El què diran, el què pensaran, el no val la pena… el possiblement no sigui capaç… l’això no és per a mi…

L’honestedat és fonamental per al creixement d’un mateix, és un valor humà consistent a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d’acord amb els valors de la veritat i la justícia.

Crec que l’essència de la persona és aquella que ens fa sentir bé, en equilibri, i que quan actuem d’acord amb els nostres principis, valors, pensament i cor, les situacions flueixen. Aleshores, tot allò que semblava una càrrega simplement ocupa el lloc necessari, ni més ni menys.

Conèixer-nos és complex per molts motius: les presses, la feina, la conciliació, els diferents contexts… Però sabeu què? No és impossible. Llegir un bon llibre, trobar un moment per a repassar aquelles fotografies que et varen fer tan feliç, trobar aquell record que fa que les llàgrimes t’omplin el rostre fins a recuperar la serenitat de l’emoció… Una cançó, una conversa, un cafè, una copa… Cal trobar estratègies per a nodrir-nos de records.

De vegades, acompanyats i d’altres amb soledat —des del meu punt de vista— tan positiu és l’un com l’altre. El més important és viure cada situació des de la pau que cadascú necessita.

M’agradaria concloure aquest text dient-vos que tot allò que creiem que mai viurem, arriba. Tan sols cal estar preparats per a assumir el canvi d’etapa i crec que, essent coherent, la nostra veueta interna és molt sàvia i ens xiuxiueja què ens fa falta. Només cal que l’escoltem.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>