La col·lecció d’indumentària i dansa tradicional

La col·lecció d’indumentària tradicional i l’arxiu etnogràfic i folklòric de dansa tradicional catalana Carles d’Abàsolo

Fer una visita al Museu Etnogràfic de Ripoll és reviure la vida quotidiana dels nostres avis i posar en valor molts objectes que avui ens són ben desconeguts. La veritable missió del museu és fer-nos partícips de la història, que ens permetrà entendre com som i, coneixedors del nostre passat i de les nostres arrels, transmetre-ho amb orgull a les generacions venidores.

Amb aquest objectiu, fa uns mesos, el mestre de dansa històrica Carles d’Abàsolo Hernández va cedir la seva col·lecció d’indumentària tradicional i també el seu arxiu etnogràfic i folklòric de dansa tradicional catalana al Museu Etnogràfic de Ripoll. Es tracta de prop de 150 peces, entre vestimenta, sabates i complements (mitjons, mocadors, mitenes, barrets, faixes, mantellines, ventalls…). Val a dir que part de la roba d’una de les pabordesses que s’exhibeixen al museu prové d’aquesta deixa.

Pel que fa al fons documental, es compta amb unes 4.000 carpetes, a part de més d’un centenar de gravacions musicals i un ingent nombre de fotografies, opuscles, llibrets, partitures, fitxes, cartells, etc. Cal deixar constància que ara el material es troba en fase d’estudi i classificació. Abàsolo vol que el conjunt del llegat s’adreci a la consulta i al seu ús efectiu, potenciant així la cultura en general i les tradicions populars catalanes, particularment la dansa i el ball tradicionals a fi que tornin a ser vives entre el poble, atès que considera, seguint la tradició dels seus mestres, senyors Aureli Campmany i Farrés, Felip Blasco i Anglès, Josep Ventura i Llates i Joan Amades i Gelats, que el que és del poble ha de retornar al poble.

Per això, Carles d’Abàsolo reivindica la paraula folklore de la qual se n’ha fet tan mal ús com abús, i se’n fa encara actualment. Caldria tornar-li tota la seva dignificació.

Concert dels Randellaires davant del Museu Etnogràfic de Ripoll en la seva inauguració l’any 2011.

El mot folklore va tenir el seu origen a Anglaterra, l’any 1846, en la publicació The Atheneum que s’editava a Londres. L’autor fou l’arqueòleg Williams Thons, que va cercar entre els termes antics una expressió que li servís per determinar, en una sola paraula, tot el que fes referència a la saviesa i els coneixements tradicionals i populars. I la va trobar, i tant!

La locució folklore està formada per les antigues paraules angleses folk i lore que volen dir, respectivament, poble i estudi o saviesa. Unificades significa de forma literal saviesa del poble, coneixements del poble o saber popular. Des de llavors han estat molts els intel·lectuals, literats, músics i homes de ciència que han tingut clar que calia salvar de l’oblit els costums i les tradicions històriques. De fet, no hi cap universitat que ensenyi específicament aquesta disciplina, ja que el millor catedràtic és el mateix poble, que crea costums i tradicions.

Catalunya n’ha estat capdavantera. Amb la Reinaxença, Milà i Fontanals comença, el 1853, el primer treball de recerca, catalogació i estudi. El 1885, dins l’Associació d’Excursions Catalana, els socis Marià Aguiló, Valentí Almirall, Gaietà Vidal, Ramon Arabia i Francesc Maspons, entre altres, formen una secció de folklore català dedicada a l’estudi de la saviesa popular. I és ja el 1901 quan a Vic comença la recuperació de les danses històriques. En són promotors Lluís B. Nadal, Eduard Subirà i Frederic Casimiro els quals, dins la societat vigatana Catalunya Vella, inicien la idea de recollir i estudiar els antics balls tradicionals dels pobles per tal de fer-los reviure i propagar-los, comptant amb l’ajuda d’Aureli Campmany i Felip Blasco.

Fou el 1908 i dins de l’Associació de Lectura Catalana que —tot seguint el model de l’anomenat Esbart de Vic, aplegador de poetes i rapsodes—, es creava l’Esbart de Dansaires dirigit pel mateix Aureli Capmany, amb vuit parelles de dansaires. Als pocs mesos hi hagué una escissió i aparegué l’Esbart Català de Dansaires, amb l’esperit de ser arxiu vivent i fidel de les danses tradicionals, recollir-les i difondre-les.

Aquesta conservació i divulgació, amb el màxim rigor històric i científic que van posar-hi aquells pioners, amb el transcurs del temps s’ha vist alterada per la introducció d’espectacles de coreografies que no sempre s’han explicat com a creacions d’autor, sinó que s’han presentat com a una evolució de les originàries.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>