La dualitat: fills o molèsties?

Aquests darrers anys sembla que encara es parla molt més sovint de la criança respectuosa cap als infants: un model d’educació i abordatge parental en el qual es tenen en compte les necessitats i empoderament dels menors, i en què aquests tenen les mateixes garanties de drets que els adults. Per tant, es basa en el respecte mutu.

Ens desplaçaríem d’aquesta mirada més adultocèntrica que reafirma que qualsevol adult té per sobre de tot la raó de dilluns a diumenge. Ah, i sobretot, el fet de no utilitzar el càstig com a mètode punitiu no significa que no hi ha o s’estableixen límits ni els infants visquin en un món de llibertats màximes on tot és can Pixa i on els petits ens prenen el pèl. No, però és cert que hi haurà persones i professionals especialitzats que estaran més o menys d’acord amb la següent afirmació: la criança respectuosa és un estil de vida més que un model educacional.

Va més enllà i per tant, és interessant de cercar psicoterapeutes especialitzats en l’acompanyament en la infància (en cas necessari) que siguin capaços d’implementar mètodes de treball de manera sistèmica i familiar deixant de banda la típica conversa:

–Marit a la dona: En Pau sembla que està massa nerviós i agressiu.

–Dona al marit: Sí, està insuportable. L’hem de dur al psicòleg a fer unes sessions.

–Marit al fill: Pau, hòstia, sembles beneit. Quantes vegades t’he de repetir el mateix?

–Mare al fill: Pau, fill, no veus que tot ho fem pel teu bé? T’estimem molt.

–Fill: D’acord (torna a l’habitació).

–Pare i mare: Ja saps que ens pots explicar tot el que et passa. T’estimarem igual.

L’adultocentrisme és la relació social asimètrica entre adults que ostenten el poder, un model de referència per a la visió del món

Cada família és única i diferent. No vulguem apuntar amb l’escopeta ni tampoc culpabilitzar ningú. Desxifrem algunes premisses en l’escenari anterior:

1. Desconeixem què ha pogut passar a casa, a l’escola, etc. perquè els pares contemplin la possibilitat de dur en Pau al psicòleg. Per tant, caldrà tenir més dades sobre si és un fet puntual o, si en canvi, es tracta d’un estat que pot perdurar en el temps. I no obstant, això mostraria una preocupació positiva dels pares cap al fill per a cercar l’ajuda necessària especialitzada.

2. Els pares, a més, consideren l’acompanyament o seguiment terapèutic com un aspecte en principi esperançador i positiu.

3. Desconeixem l’edat i canvi d’etapa evolutiva d’en Pau.

4. Desconeixem com se sent en Pau.

5. Desconeixem si hi hagut algun canvi en el rendiment escolar i pautes en l’entorn social.

6. Tenim coneixement que la mare diu que estima en Pau.

7. Desconeixem si en Pau se sent estimat i rep afecte i amor per part dels seus pares.

Així doncs, un cop hem estat capaços d’arribar aquí, com a pares consideraríem:

a. Creiem que en Pau millorarà, per això va al psicòleg. Hi va, de moment, un cop per setmana.

b. La situació a casa millorarà i en Pau estarà més tranquil. Tot tornarà a la normalitat (aquella que estem acostumats, en la que diem què ha de fer en Pau, dir, repetir i complir) i per tant, en Pau ens tornarà a fer cas. En definitiva, es portarà bé.

c. En Pau gaudeix anant a les visites amb el terapeuta.

Segurament, el terapeuta valorarà totes les condicions que afecten o poden afectar en l’esfera biopsicosocial d’en Pau. I aquest pot cercar alternatives, canvis o reformular aspectes i pautes de treball a nivell familiar i també la possible coordinació i seguiment des del centre educatiu.

I bé, si has arribat fins aquí, la qüestió que ens ocupa és: i doncs, on és el problema? Quin és exactament el problema? Per a alguns, la resposta és en Pau. Per part meva, la resposta és senzilla: l’adultocentrisme per part de tots els adults que envolten en Pau. I no voldria que malinterpretéssiu les meves paraules, però sí que tinc clar que en qualsevol moment en Pau ha estat dissenyat per a complir ordres i donar els mínims maldecaps possibles. Em penso —i puc equivocar-me— que en les expectatives com a pare/mare/ família en els primers mesos de vida són: Que tingui molta salut tota la vida. Que sigui sa en tots els aspectes.
En el subconscient més que no pas en el conscient —perquè gairebé tots hem nascut sota el mateix model adultocèntric, patriarcal i heteronormatiu— seria:

i. Que tragués bones notes per a tenir una bona feina.

ii. Que es casés (seria genial que ens fes avis i millor seria per a ell mateix i per nosaltres que no fos homosexual).

iii. Per a algunes famílies seria magnífic que en Pau pogués tenir un gran rendiment a nivell esportiu.

iv. Que no fos un mal nen, que no ens donés problemes. Que es comporti.

v. Que no es drogués (per exemple, en l’adolescència o en l’edat adulta).

vi. Altres etapes segons l’edat (em reconforta pensar que en Pau té un entorn d’amics. A més a més, si és home cisgènere el meu subconscient com a pare o mare agrairà que tingui xicotes i relacions sexuals a dojo, però si és noia com a pare o mare desitjaré que no mostri gaire el seu cos, que no sigui una escalfabraguetes i que tingui un únic xicot amb qui perdre la virginitat en una edat adulta). Escalfabraguetes ho heu pensat vosaltres! I tampoc no heu pensat que pugui perdre la virginitat amb una altra dona.

No ens agradaria deixar-vos enmig d’aquest sant rotllo a mitges, però sí que vull que en tragueu les vostres pròpies conclusions. Tant sols us diré que en Pau necessitava segurament més gestos de criança respectuosa que el permetessin ser com ell és i tenir l’oportunitat d’expressar què li passava.

Sentir-se estimat no significa que els pares tan sols et repeteixin que t’estimen si són incapaços de demostrar-ho. Si no deixen que t’expressis significa que no es compleixen certs canals de comunicació receptiva (que no castiguin ni jutgin) que acompanyin en la presa de decisions. Si la teva comunicació pretén Pau fes, digues, menja, calla, para, porta’t bé, et castigaré, és culpa teva… no existirà cap confiança de fills cap als pares. Et seran poc sincers, t’amagaran informació tard o d’hora i no sabràs com actuar. Cada vegada estareu més distants.

Estimar significa també acompanyar en la presa de decisions (raonables). No rebre les respostes que tu vols escoltar en els actes del teu fill com a progenitor ni com adult significa que et perden el respecte. En Pau no és un adult. No ha vingut a aquesta vida per a complicar-te la més ni tampoc ha vingut a molestar-te. Separar-se de les teves expectatives i acompanyar-te en la teva pròpia escolta com a pare o mare farà possiblement que tots tingueu una relació més sana i amorosa. No som conscients de la violència que existeix a les nostres llars (hòstia Pau, sembles beneit). Tanmateix això no passarà si com a adults som incapaços de qüestionar-nos (alerta, no pas culpabilitzar-nos!) amb una nova mirada i possiblement, també un acompanyament extern professional. Creixement com a tal. No vam néixer ensenyats.

P.S.: Pau i respira. Pau i escolta. Pau i acompanya.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>