La llatinització del català

Si amb el nom d’aquest article penseu que la cosa va de reggaeton, deixeu-me que us tregui la idea del cap. La música no és el meu fort. M’agradaria parlar d’un tema que ja he tractat alguna vegada i que el conec bé: el català a l’escola.

Poseu-nos abans en situació. Fa cent anys el català era la llengua majoritària i d’ús normal a qualsevol indret dels Països Catalans. Amb la Segona Guerra Mundial el català va rebre una estocada important al nord i els pares van decidir de parlar francès als seus fills. És un procés amplament documentat i que podeu veure en un esplèndid documentari de 2020: Catalunya Nord, la llengua enyorada. Amb el trencament de la transmissió intergeneracional, el català és avui una llengua més que minoritària (i minoritzada) en aquesta regió del país.

Baixem al sud. Uns anys abans, a Espanya esclata la Guerra Civil Espanyola. Franco venç i el 1939 s’instaura una dictadura de més de quaranta anys en què el català està prohibit i perseguit. El procés de bilingüització es fa extensiu a gairebé tota la població: l’any 1970 pràcticament tothom sap castellà i català. La primera per als usos formals, la segona no surt de casa.

Amb la mort del dictador, l’oficialització del català i la reinstauració de diversos governs autonòmics, l’escolarització en català esdevé una necessitat. És el primer cop en la història contemporània que el català és la llengua de l’escola: a partir d’aquell moment, els alumnes ja no hauran de rebre aquella instrucció estantissa i postissa en un idioma que no era el seu. Els anys vuitanta foren una alenada esperançadora per a la normalització de llengua. Tot estava per fer i tot era possible. Però no vam atacar el problema d’arrel i vam acotar el cap sota l’ala.

Un institut de secundària.

La immigració massiva de gent vinguda d’indrets castellanoparlants cap a Catalunya, la segregació d’aquests col·lectius, l’estigmatització dels catalans, la idea que el bilingüisme era bo, les ànsies de modernitat, el globalisme i el fet de no tenir un estat al darrere van fer que aquells meravellosos vuitanta no aconseguissin consolidar el català com a llengua d’ús normal. D’aquesta manera, ens trobem avui, quaranta anys més tard, amb una llengua tocada de mort.

No hi havia hagut mai tants de catalanoparlants com ara, em dirà algú. Molt bé, li diré jo. Tampoc no hi havia hagut mai una població tan bilingüitzada com ara. Tampoc no havia passat mai que no t’entenguessin en el teu idioma en el teu propi país. I tampoc no hi havia hagut un retrocés de la llengua tan cafre com ara.

Diuen els nord-catalans que la fàbrica de francesos més grossa fou l’escola. Els sud-catalans diuen que no, que la millor fàbrica d’independentistes va ser l’Aznar. Qüestió de prioritats. O que no cap geperut no es veu el gep. Potser l’Aznar va fer indepes, però els nostres els van processitzar. I mentrestant, l’escola va anar fent.

Siguem sincers: per a bona part de la societat, ser català ara ja és una cosa anacrònica, d’indígenes, ridícula, poc moderna. Un fet diferencial que ja no fa tanta gràcia, sobretot quan has d’anar pel món i algú se’n riu de tu. A qui li agrada que li diguin catalufo? Quanta gent no voldria tenir accent català quan parla castellà?

Deixem d’anar pel món i tornem cap a l’escola. Tal com he dit abans, que el català sigui la llengua vehicular de l’escola no havia passat pràcticament mai en la història més recent. I d’aleshores ençà que la tendència s’ha revertit. Si els anys quaranta el català era la llengua d’ús corrent de la població, ara és el castellà. I si els anys quaranta es feien les classes en castellà, ara es fan en català. La inversió del procés provoca que el català sigui percebut pels alumnes com una llengua d’escola.

Us ho he dit moltes vegades: escolteu la llengua dels joves. Aquí a Ribes no passa, em direu alguns. Bé, sortiu del Ripollès i veureu que som una reserva indígena. Aneu a Granollers. Aneu a Barcelona. A València. Aneu a les principals ciutats del país i ho comprovareu: el català no surt de dins de l’aula. No és present a la vida dels joves. I la culpa no la té Madrid ni la té Espanya: la tenim tots com a societat.

Projecte de recuperació de mots en desús en un institut.

El català ha agafat el paper del castellà durant els anys del franquisme: una llengua impostora que no és utilitzada en el dia a dia. El català ocupa ara el lloc d’un llatí encarcarat, postís i ranci que parlen uns professors vells i decrèpits. Por qué hablas en catalán si estamos en el patio, sento sovint. ¿De verdad tienes que hablar catalán todo el rato?, demanen els alumnes. Joder, qué pesado con el puto catalán, exclamen. I això cada dia. A qualsevol lloc. Bé, potser amb menys intensitat a les reserves indígenes muntanyoses. A Camprodon encara no passa i a Planoles tampoc. Doneu-los vint anys.

Revertir la situació ara mateix és molt complicat. I no va de vint-i-cincs per cent. Va d’una militància contínua que desgasta. Va de ser catalans i d’actuar com a catalans. Però quan has dit tres vegades que vols un cafè amb llet i aquella persona et mira amb cara de lluç, li acabes dient que el vols amb leche. I si has de llegir la carta del restaurant en castellà perquè no és en català, no se’t passa pel cap de reclamar-la perquè tanmateix el castellà ja l’entens. I quan el teu fill escolta aquell reggaeton propi de l’altra banda del món, tu penses valga’m Déu mentre sents TV3 de fons amb un tertulià que t’explica, en castellà, no sé quines meravelles.

Ell no ho fa, de mirar TV3. De fet, ni mira la televisió. Es passa hores al mòbil, configurat en castellà, mentre riu amb tiktokers mexicans, colombians i madrilenys. Alguns —tal vegada ni se n’ha adonat— són catalans, però ho dissimulen. Com quan vèieu la Patri aquella que feia exercici durant el confinament i que resultava ser de Girona. El teu fill amb tu parla català, però no té cap problema si ha canviar de codi. Juga en castellà. Publica stories l’Instagram amb frases motivadores en castellà dignes d’un coach de pa sucat amb oli. I ho fa amb tota la naturalitat del món. Amb inconsciència. Perquè té tan ficat al cap que el català no surt de classe que, com feia la teva àvia en el temps d’en Franco, en el fons té por que l’assenyalin.

Buah, Marc, que derrotista que ets. És impossible que el català es mori. Segurament. El català potser no es morirà mai. Hi ha molts condicionants que no el deixaran morir del tot. Però es conservarà com a llengua viva si tu, jo, els teus fills, els teus pares, els teus veïns, el teu govern, qui sigui, així ho volen. De tots depèn que la llengua surti de l’escola.

No estem per tirar coets, diu el perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff al final del vídeo que us he recomanat abans. Malgrat tot, sempre hi haurà algú que parlarà català, aquí, sempre. Sempre. Fins a la fi dels temps. I crec que té raó. Fins que el món sigui món, que deien les rondalles, hi haurà algú que parlarà el català. La merda, hòstia, és que potser només serem tu i jo.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>