La llevadora

En aquesta ocasió us parlaré de la tasca de llevadora, una professió que en pocs anys ha canviat molt, tant pel que fa als recursos disponibles com en les condicions en què es duu a terme aquesta difícil —però entranyable— labor. L’any 1958 la Núria Ribas Descamps va arribar a la localitat veïna de Sant Quirze de Besora amb la funció d’exercir com a llevadora del municipi i dels pobles més pròxims.

Explica que va ajudar a néixer a molts d’infants i que va viure moltes anècdotes i situacions inoblidables. Avui ens n’explica una de les que recorda amb més humor:

«Era un dia gelat d’hivern i jo, que paradoxalment en aquells moments també estava embarassada, em trobava descansant tranquil·lament amb l’escalfor tan agradable que el fet d’estar a casa provoca en aquests dies de fred. De cop i volta va sonar el telèfon i era el batlle de Lluçà, que m’informava que en el seu municipi hi havia una dona que necessitava dels meus serveis, i em va demanar si jo la podia atendre. Sense pensar-m’ho vaig pujar al Seat 600 del batlle i ens dirigírem cap a Lluçà.

Quan vam sortir ja començava a nevar, però al cap de poca estona i tot fent camí la nevada es va anar fent cada vegada més intensa. El conductor i jo dubtàvem de si podríem arribar a la masia, però amb les finestres baixades i amb molta persistència vam aconseguir arribar a lloc. Un cop allà, vaig córrer a trucar a la porta de la casa on havia d’atendre el part, i em van fer passar a veure la senyora que reposava a la seva estança.

Com de costum, vaig demanar-li quanta estona feia que tenia contraccions i l’embarassada em respongué: ‘Ni una, no tinc cap contracció. T’he trucat per previsió. Com que neva he pensat que seria complicat de poder disposar dels teus serveis en cas de necessitat, i he cregut convenient de fer-te venir per esperar juntes el naixement’. Em vaig sentir una mica confosa, perquè havia recorregut un trajecte complicat i embarassada com estava, vaig decidir que no podia quedar-me. Però el batlle, escarmentat, tampoc no s’atrevia a tornar-me a casa… Van ser el meu marit i un amic qui em van venir a cercar amb un tot terreny, i sort en vaig tenir, ¡perquè la criatura no va néixer fins al cap de quinze dies!»

Sembla que últimament es torna a posar de moda el fet de tenir el nounat a les cases particulars, però esperem que la gent no sigui tan previsora.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>