La màscara

Recordo amb emoció els tòrrids estius de fa mil anys, quan tornava a casa a punt de fosquejar, amb els genolls pelats i cansat de pedalar milles i milles en la meva bicicleta desgavellada, perquè veus de lluna i cel obert m’havien cridat a sopar. A l’asfíxia de les nits dels juliols tropicals del Ripollès seia mig abaltit al sofà de casa i fullejava Life mentre en Luís Miravitlles explicava per l’únic canal de televisió que la humanitat era la polla i que de ben segur que al llarg de les properes dècades la ciència ens faria veure miracles que ens deixarien bocabadats.

De mica en mica, va ser així i la tecnologia ens va anar meravellant i ens va anar inculcant aquella sensació d’eufòria que tot era possible, i vàrem passar de les ràdios de galena a les ràdios als cotxes, la televisió va envair amb un altre canal el temps de les nostres vides una mica de pa sucat amb oli, Armstrong va anar a la lluna (i va tornar), va néixer la informàtica, Internet, les comunicacions a distància, les videoconferències i un munt més de collonades que ens tenien embadalits.

La medicina curava totes les malalties, gairebé, la cirurgia treia i posava pròtesis com recanvis d’automòbils (l’home i la dona de sis milions de dòlars ens els podríem trobar comprant pantalons al Corte Inglés de Barcelona o fent unes tapes a qualsevol bareto de Vich), els satèl·lits en òrbita de Clarke aplicaven les correccions d’Einstein i ens deien on érem amb una precisió de GPS de quinze metres, una mica esbiaixada per això dels militars, i ens situaven en un punt blau en un mapa que automòbils de Google amb dotze càmeres d’alta resolució havien cartografiat millor que Fernão de Magalhães, Amerigo Vespucci o l’otomà Piri Reis.

La NASA primer i l’ESA després escodrinyaven l’univers visible i invisible amb estris enginyosos i longituds d’ones diferents per veure més enllà que els gegants que ens varen precedir. Einstein continuava sorprenent-nos amb les irregularitats a l’òrbita de Mercuri o amb la predicció de la detecció de les ones gravitatòries per desxifrar els confins de l’univers i del temps.

Engegàvem el televisor i teníem tants canals que l’oferta de programes per veure superava amb escreix la durada d’una vida humana estàndard. Jobs ens va posar la música a la butxaca primer i va aconseguir després que les caixes de sabates plenes de fotos esgrogueïdes visquessin al núvol, classificades, ordenades, millorades, en alta resolució i sempre a l’abast (si pagues, és clar) amb aquell giny ara quotidià de pantalla gran i nom iPhone (i similars).

https://images.pexels.com/photos/3993212/pexels-photo-3993212.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=3&h=750&w=1260

Semblava que l’era del petroli, que va seguir al neolític, a les edats del bronze, del ferro i a la revolució industrial estava a punt d’anar-se’n aprendre pel sac gràcies a les meravelles dinàmiques d’Èol i que el canvi climàtic seria un mal record elèctric o una ficció, com el forat d’ozó que no es taparia mai i que al final es va tapar tot sol, ves per on. Les plaques tectòniques es movien a ritmes que enteníem i podíem predir de manera que a Nàpols ja podien dormir tranquils el seu arriscat somni vesuvià de sofre, tremolors i fluxos piroclàstics.

Alegres, demanàvem a assistents virtuals de noms sintètics que recitessin dades emmagatzemades al núvol i, amb més o menys traça i encert, ens responien allò que volien. Conduíem cotxes intel·ligents sense fre de mà que resseguien sols les rutes d’antany i a les nostres cases so smart ens sentíem còmodes i confortables obrint i tancant llums i dispositius amb la veu i la mirada.

Com deia el rebregat Orson Welles, vivíem la nostra vida aliens a què ens diferents a nosaltres, microscòpics i menys complexos, recorrien altres camins que no eren els nostres i que ens acaçaven inconscients com nosaltres observem els microorganismes que viuen en una gota d’aigua.
La confiança en la nostra tecnologia irradiava tanta seguretat i benestar absoluts que el mon rutllava com una baldufa a mercè dels vents del destí que, com els de l’espai, són nets, impersonals, freds, cruels i immisericordiosos.

I un dia varen arribar les notícies de la Xina primer, Itàlia després i del costat de casa també. Allò que al final venen a per tu es va complir, tal qual. Posar noms i cognoms als morts acollona. I, com qui no vol la cosa, ja érem enmig de la puta pandèmia, infectats pel maleit nou virus mutant, i mentre el govern anava com pollo sin cabeza, anàvem de confinament en confinament, mentre els infectats i els morts en ascens meteòric, i logarítmic per dissimular, esculpien la por que ens tenalla i la incertesa que ens acaça, les vides alterades i el neguit constant com un mal de ventre infinit.

Per això, després de tants anys de tanta tecnologia i promeses falses, m’emprenyo com una mona quan, per sortir al carrer, m’he de plantificar al mig de la cara una màscara que no és res més que un tros de paper malparit com el que faria servir per fregar-me el cul després de cagar-me en tot per tanta incompetència.
Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>