La nit de Moriles

El dia que el Teniente Coronel Antonio Tejero Molina va assaltar el Congrés dels Diputats a Madrid amb dos collons i poc seny, jo estava explicant figures retòriques i àrees de poliedres regulars a la Júlia, una nena de tretze anys una mica rebregada que no se’n sortia massa bé dels estudis al seu col·legi religiós de Barcelona. En acabar la classe particular vaig sentir unes veïnes que cridaven alguna cosa com tanques en las calles en Valencia i llavors em vaig acollonir. Com que la mort del dictador era molt recent i el país un polvorí, tots teníem els collons per corbata.

A les set de la tarda d’aquell vint-i-tres de febrer del mil nou-cents vuitanta-u la gent pels carrers em va semblar igualment infeliç que sempre i als bars els clients habituals reien i bevien amb la mateixa displicència i innocència de cada dia.

Quan vaig obrir la porta del pis d’estudiants em va sobtar el ring del telèfon de baquelita negra. El pare d’un company de pis, alertat i alterat per alguna emissora, m’explicava els fets del Congrés dels Diputats a Madrid i em demanava si hi havia tancs als carrers de Barcelona (donant per descomptat que ja n’hi havia) perquè a València Milans del Bosch ja els hi havia tret. Atropelladament aquell l’home em va dir que li truqués immediatament quan veiés blindats fendint la nit.

Després de penjar vaig decidir que el Moriles seria el meu millor amic per apaivagar la intranquil·litat que aquell home impetuós m’havia deixat i, impacient, vaig beure’m a morro la meitat de l’ampolla que guardàvem per a ocasions especials.

Arribaven els companys de pis sense ni idea de què estava passant i els assabentava dels fets gravíssims a Madrid, València i en altres ciutats de l’estat. Després d’analitzar la situació amb una tensa calma elèctrica que hauria agradat a André-Marie Ampère vàrem adoptar mesures excepcionals i, així, a tres quarts i deu de vuit vàrem baixar a la bodega a abastir-nos de tot l’alcohol que poguéssim comprar per poder passar la llarga nit que amb tota probabilitat ens esperava. Al carrer encara tot semblava normal, però alguna cosa dins nostre ens feia sentir diferents, històricament diferents, històricament acollonits.

El tinent coronel Tejero irromp, amb la pistola a la mà, en el Congrés dels Diputats espanyol durant la segona votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del Govern. © EFE / Manuel P. Barriopedro (23/02/1981).

La televisió ja només emetia música militar, airosa i elegant, marcial i encoratjadora, però totalment acollonidora. Cada un va trucar als de casa, a la nòvia i als amics propers perquè surava a l’aire el convenciment que potser alguna d’aquelles trucades serien adeus prematurs. El silenci que va seguir a les trucades era tan clar, diàfan i natural que el respiràvem com l’aire.

A un quart i cinc de nou del vespre ja teníem plans de fugida per Coll d’Ares per refugiar-nos a la França lliure, o alternatives marítimes poc viables.

Sobre les nou de la nit, vàrem decidir seguir amb el Moriles. Passades les deu, cada un escoltava la seva pròpia ràdio i cada pocs minuts ens acolloníem intercanviant incertes i contradictòries notícies. Òbviament, ningú no sabia res del cert i tot era pura especulació. A quarts de dotze de la nit, vàrem baixar al carrer per descobrir que hi havia una calma estranya, com aquella que precedeix les tempestes d’estiu però sense l’olor de terra. Ens vàrem enfilar en un dels plataners del carrer Urgell per poder detectar a la distància la presència de blindats hostils, però el carrer era buit i fins i tot les putes havien marxat no sé on a l’espera de millors temps. Al bar que hi havia davant l’entrada del metro, on anàvem cada nit, bevien Mascaró i s’insultaven amb unitats de capacitància dos conductors del metro ara ja lliures de servei i una mica aliens als fets.

El nostre amic Moriles ens va ajudar a endurar la nit, la por i els plans descabellats de fugides per dreceres de contrabandistes fins que, ja no recordo l’hora, un tal Juan Carlos I, rei es veu, ens va tranquil·litzar a tots amb la seva presència numismàtica en blanc i negre amb un posat tan seriós que ens va resultar fins i tot paternal. Vàrem intuir que ja no hauríem de fer una mili de sis anys i que potser s’allunyava el fantasma, present encara cada diumenge a les sobretaules de la mare, de la Guerra Civil repetida, circular, infinitament circular.

Molt pocs dels que ens vàrem enfilar als plataners del carrer Urgell aquella nit del vint-i-tres de febrer del mil nou-cents vuitanta-u per mirar el nostre futur als ulls vàrem fer la mili, però quan ens retrobem, sempre acabem amb una ampolla de Moriles, ens venen unes cagarrines instantànies i un mal viure al cos que no ens passa fins que veiem el careto numismàtic d’aquell rei acollonit, glaçat per sempre més, en algun bitllet de curs legal.

Rock me mama.

23F, cop d'estat, dictadura, tejero,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>