Mort, tristesa i alegria: la tardor com a introspecció

Avui us porto una història de mort, de tristesa i alegria, com diu el títol. Deixarem una mica de banda l’habitual tarannà per a centrar-nos en una part més intimista de les persones i en concret, com que avui va d’introspecció, us parlaré de la meva mare.

La Lina va decidir ser de Ripoll. No hi va néixer ni hi va passar tota la seva vida, com tants de vosaltres, tot just hi va passar unes poques dècades, les darreres de la seva existència. Però ella va decidir —i hi estic d’acord— que Ripoll era el millor lloc per a viure i s’hi va instal·lar. Va construir el seu cercle allà amb la Lola, la Rosa i la resta de veïnes d’Agafallops. Es va envoltar d’amigues, de dones valentes i divertides que tenien cura les unes de les altres. Ni la Lina, ni la Lola ni la Rosa hi són ja, però el seu record és ben viu. I ho serà mentre les recordem.

La Lina s’estimava Ripoll. Mai no va deixar d’astorar-se per la bellesa de l’indret, pels colors de la tardor, quan la muntanya adquireix mil tonalitats, quan les boires del matí donen a la contrada un aspecte quasi màgic. S’estimava les fonts d’aigua fresca i els camins plens de fulles. Sempre deia que la gent de Ripoll és bonica. Surten al carrer i no es tanquen a casa, deia. La Lina s’estimava les persones de Ripoll i quan va haver de marxar per la seva malaltia, les va enyorar sempre.

La Lina va tenir una vida difícil, la de moltes dones de la seva època. Va pujar quatre filles amb esforç i amb uns principis molt marcats. Ens va inculcar la necessitat de formar-nos, ens va mostrar la cultura de l’esforç, tan oblidada avui dia. Ens va inculcar aquella idea que la nostra llibertat s’acaba on comença la dels altres, la del respecte a les altres persones. I no és poca cosa. Que una dona del seu temps, educada a les monges, a qui havien ensenyat a captenir-se amb obediència i a mantenir-se sempre en segon pla decidís pressionar tant perquè les seves filles seguíssim un model diferent és rellevant, perquè demostra, d’una banda, que l’educació ho és tot, i de l’altra, que les dones tenim un poder enorme per a canviar les coses.

La Lina va bregar perquè ens empoderéssim i fóssim mestresses del nostre futur. Perquè mai no depenguéssim d’una altra persona per a cobrir les nostres necessitats vitals. I mai va perdre de vista que, igual que les persones adultes han de ser autosuficients —que no individualistes— per tal d’assolir una vida plena, també cal que s’impliquin i combatin les situacions injustes. La mare era marcadament feminista, sabia de primera mà el que el masclisme fa les dones i no ho volia per a nosaltres. Tenia un esperit activista, inamoviblement independentista, ja des de les èpoques de la dictadura. Ella va aprendre català sola i quan estava prohibit parlar-lo. Va ser sardanista i defensora de les tradicions catalanes. Defensava la cultura com a eix vertebrador de l’evolució humana.

La mare va morir ara fa nou anys a causa d’un accident vascular en una intervenció quirúrgica, després de cinc setmanes ingressada, perquè a l’hospital de Bellvitge no hi havia sales d’operació disponibles. Ja ho sabeu: nos hemos cargado su sanidad.

Però tot i això va deixar un bon llegat, de la mena de llegats que no s’obliden. Poca gent pot presumir d’haver deixat tant amor amb la seva partida. Si us demaneu per què algunes persones ens preocupem per millorar la societat en la que ens ha tocat viure, aquí en teniu la raó. Per la Lina. Per totes les Lines de Ripoll i de més enllà. Per la nostra gent. Per la vostra.

Au dixit.

dol, feminisme, independentisme, mort, tristesa,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>