La tragèdia dels comuns

«El problema de la població no té una solució tècnica; aquest requereix una extensió fonamental de la moral.» Amb aquestes paraules l’ecòleg Garrett Hardin començava el que després seria el seu article més conegut, publicat a la revista Science el dia de Santa Llúcia de 1968. Passat més de mig segle, la seva teoria segueix vigent en diversos camps de la ciència com l’ecologia, l’economia, o la psicologia.

El concepte de la tragèdia dels comuns havia estat introduït inicialment el segle XIX per l’economista William Forster Lloyd, que va posar l’efecte del pasturatge no regulat en terres comunes (commons, a les illes Britàniques) com a exemple d’utilització d’un recurs compartit. En aquest cas exposava que es podia donar una sobrepastura del recurs compartit que podria esgotar-lo si cada pastor decidia augmentar la mida del seu ramat.

Aquest concepte no es va popularitzar fins que Hardin va publicar el seu article, on posava sobre la taula el problema del creixement demogràfic dels humans, l’ús dels recursos naturals de la Terra, l’impacte sobre el planeta i l’estat del benestar. Hardin citava en el seu article les idees malthusianes segons les quals si seguim amb un creixement exponencial de la població s’arribarà a un col·lapse dels recursos del planeta.

L’omul (Coregonus migratorius) és un peix endèmic del Baikal i està catalogat com una espècie amenaçada. El 1969 la seva població va patir una forta davallada que va causar un tancament de la pesca. No va ser fins el 1974 que es va reprendre la seva captura amb unes regulacions força restrictives. La sobrepesca és un dels exemples més clàssics de la tragèdia dels comuns. A la imatge, mercat del peix a la població de Litsvianska, a la província d’Irkutsk.

En ecologia aquesta idea es relaciona amb la capacitat de càrrega (K) d’un ecosistema; segons la qual cada hàbitat pot suportar un nombre màxim d’individus que en consumeixen els seus recursos. Aquesta dinàmica de poblacions es pot observar fàcilment en el creixement bacterià en una placa de Petri, on els bacteris, després d’una fase exponencial de creixement, assoleixen una fase estacionària de no creixement poblacional quan els nutrients són limitants i, finalment, una fase de mort quan ja s’ha consumit el medi de cultiu (recurs) i s’han acumulat residus tòxics (contaminació).

En un ecosistema més gran que una placa de cultiu, i en condicions no controlades al laboratori, també es dona un creixement logístic (en corba amb forma d’S) pel fet que els recursos del medi són limitants. Un cop s’assoleix la capacitat de càrrega, la població manté un equilibri estacionari en forma de fluctuacions al voltant d’aquesta K.

Si pensem que la resta de persones no faran res per revertir el canvi global que estem vivint podem caure al parany de decidir no actuar i contribuir igual que els altres a fer malbé el planeta.

Hardin ens recorda així el que ja sabem: que vivim en un món on els recursos són finits. Per tant, té sentit créixer de forma indefinida? Mentre que el 1950 la població mundial era de menys de 3 mil milions de persones, a inicis del 2021 aquesta era de 7.800 milions d’habitants. Les projeccions de la ONU estimen que la mida global de la població humana estarà al voltant dels 10 mil milions l’any 2050.

Què podem fer, llavors, si anem cap a un col·lapse a nivell d’espècie? Hardin en el seu article acaba proposant com a mesura principal una regulació de la natalitat. Aquesta idea, però, és molt controvertida perquè va en contra de les llibertats de les persones a decidir el nombre de fills que volen tenir. Fins ara el país on això s’ha dut a terme de forma més notable ha estat a la Xina, amb la instauració de la política del fill únic entre els anys 1979 i 2013. Més recentment, la regulació en aquest país ha permès de tenir fins a tres fills per parella. On queda llavors la llibertat de reproduir-se? Hardin argumenta que la llibertat és el reconeixement de la necessitat.

Amb el que sí que estan d’acord una gran part d’ecòlegs és que el concepte de creixement sostenible està totalment superat per la nova idea de decreixement sostenible. Si seguim amb el ritme de creixement desmesurat que estem experimentant durant l’antropocè, ens dirigim a un ritme vertiginós cap al precipici. L’esgotament dels recursos i el canvi climàtic ja són palpables en múltiples formes: guerres, migracions, pandèmies, fenòmens climàtics extrems, etc.

Fins ara el país on s’ha dut a terme una política restrictiva de la natalitat de forma més notable ha estat a la Xina, amb la instauració de la política del fill únic entre els anys 1979 i 2013.

Sense anar més lluny, aquesta setmana, em va cridar l’atenció un cartell que hi ha penjat al mercat del peix, en què hi ha escrit un missatge de queixa sobre les noves restriccions europees que limiten encara més els dies i hores en què els pescadors poden sortir a fer la seva feina. Encuriosit, vaig demanar a un peixater d’una de les parades que m’expliqués sobre què anava la cosa. I sense saber-ho, em va donar una justificació amb la qual Hardin hagués estat ben orgullós. Em va respondre que cada any hi ha menys peixos al mar i que, si seguim així, en quatre dies els pescadors tornaran a port amb les barques buides. I que, per tant, cal fer un canvi en la manera de pensar tal i com suggeria l’ecòleg al seu article.

La tragèdia dels comuns, com el seu nom indica, no augura un final massa esperançador. Cal que superem aquest concepte per no caure dins l’espiral sense sortida que duu al col·lapse planetari. Si pensem que la resta de persones no faran res per revertir el canvi global que estem vivint podem caure al parany de decidir no actuar i contribuir igual que els altres a fer malbé el planeta. Ens cal, per tant, una nova moral basada en la compassió i l’estima cap a la Terra que ens permeti viure-hi d’una forma més sostenible. Només així n’aturarem el tràgic desenllaç.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>