La vergonya de ser catalans

Els països ocupats tenim un costum molt desagradable que és el de dissimular els nostres orígens. Com que ens han fet creure que la nostra manera de ser no podria ser mai com la dels altres —i culpa nostra d’haver-nos-ho cregut— dissimulem qui som de totes totes. Així, posem noms nostrats als productes però els etiquetem en castellà perquè no fos cas que ens diguessin sectaris. Res, incongruències de la vida moderna.

Més enllà d’això, avui vinc a criticar i a posar el crit al cel perquè darrerament veig coses que em fan passar vergonya. La que més me’n fa passar és la que us explicaré ara.

Em fa gràcia —dic gràcia però realment és vergonya— quan veig un català que, a les xarxes, crea contingut en espanyol. Algun ho fa des que va començar. Quan se li demana per què ho fa en castellà explica, dissimulant l’accent tant com pot, que ho fa per a arribar a més gent. També es justifica dient que així tindrà més seguidors. La quantitat ho justifica tot, és allò de veure qui la té més grossa. Tot seguit, un grup d’acòlits, tots catalans —perquè són, com ell, del mateix poble— li riuen les gràcies. Potser passa que després d’un temps publicant en català, passa a fer-ho en castellà com per art de màgia. I el més fotut del cas és que molta de gent ni se n’adonarà.

Ridícul, tot plegat. Em sembla ridícul renunciar a una part d’un mateix com és la llengua per quatre m’agrada de ves a saber on. Em sembla més ridícul encara fer canviar la llengua a tot el teu voltant quan saps que qui realment et dona suport són els del teu propi entorn. Ridícul que venguis productes en castellà a Osona quan ets de Ripoll. Ridícul, també, que et justifiquis amb el nombre i amb la quantitat quan intentes col·locar-me un producte. I més, encara, quan dius que hi ha gent que no t’entén i que per això ho fas en foraster.

Hauríem d’aprendre a no avergonyir-nos de ser d’on som.

Aquest internacionalista disfressat d’antinacionalista no deixa de ser, amb totes les de la llei, un espanyolot que es maquilla d’apàtrida. Ser català i parlar castellà és ridícul. És com qui guanya quatre duros i fa veure que tota la vida havia estat ric. Com qui renega dels seus pares perquè són pobres. Com qui va pel món dient que és ciudadano del mundo i que no creu ni en banderas ni fronteras però és nat a Llanars. Com qui enceta la conversa en castellà al Tinder amb un interlocutor de Besalú.

Tots estem molt orgullosos de ser catalans fins que ens acusen de ser catalans. Aleshores ja no ens fa tanta gràcia. De tant en tant traiem la senyereta i la fem onejar, però fem tweets en castellà que així arribem a més gent. Se’ns neguen els ulls quan sentim Els Segadors, però cerquem a Google en castellà perquè hi ha més resultats. Ens en riem d’un nord-català quan ens diu —en francès— que està orgullós de ser català, però qui està realment fier d’être catalan és algú que ja ha perdut l’idioma i que només li resta la nostàlgia per a viure del present.

Gent: deixeu d’amagar qui sou. Deixeu de fer el ridícul vestint-vos d’internacionalistes i deixeu d’amagar els vostres orígens. Sigueu, simplement, qui sou: catalans. Parleu català aquí, allà, amb l’un, amb l’altre. Amb tothom. Deixeu de fer avergonyir i deixeu de fer vergonya. Creeu contingut en català. No amagueu qui sou. No cerqueu justificacions estúpides. I sobretot, no perdeu la identitat. Perquè qui perd la identitat, perd el nord.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>