La vida a la vila de Llaés

Ara fa uns dies, a finals d’agost, es va celebrar la tradicional Festa de Llaés dedicada al seu patró, Sant Bartomeu. És per això que en aquesta ocasió vull parlar-vos d’aquesta màgica zona de la nostra comarca, de ben segur molt visitada per molts ripollesos pel seu paratge de grans excursions i aventures.

Per a poder-vos parlar de la vila de Llaés de primera mà parlem aquest cop amb Esther Sala Basagaña, de la casa del Salt de Llaés i actualment veïna de Sant Joan de les Abadesses. L’Esther va viure la seva infantesa i la seva joventut a Llaés i avui ens compartirà algunes de les anècdotes viscudes.

Ens explica que en aquella època hi havia trenta-sis cases habitades i alguna balma. Quan parlem de balmes (en la pronúncia ripollesa, bauma) segur que a molts de vosaltres us ve al cap la coneguda balma del Teixidor, en al qual encara avui s’hi poden apreciar el forn on hi coïen el pa i les dues cambres que conformaven l’habitacle. En aquesta zona s’hi troben moltes d’altres balmes: la Baumassa, la Baumeta, la balma de Fleus i també la balma Xoriguera. Aquesta darrera va estar habitada fins a l’any 1969 per Josep Torroella, que hi feia de carboner. En Josep va viure fins gairebé al final de la seva vida a la balma, d’on tan sols va haver-ne de marxar quan ja es va posar malalt. «Per a ell, la balma era la seva vida i on tenia tot el que havia de menester», conta l’Esther.

L’Esther explica que va viure grans i bons moments a Llaés. Recorda molt bé quan hi anava a col·legi i fins i tot alguns mestres, els quals en aquella època sovint no empraven sistemes gaire pedagògics. Curiosament, algun d’ells el recorda més per les seves males arts que no pas pel que els va ensenyar.

Una de les activitats que més li agradaven era la matança del porc, que de fet es transformava en una festa grossa per a tots els habitants de la vila. Recorda també una festa de Pasqua que es va organitzar a la masia del Teixidor: «Era bonic de veure com amb un sol acordió ja s’amenitzava un gran ball i una bona festa per a tothom».

A la festa major, l’Esther comenta que es feia una mica d’envelat a l’Hostal. Era un envelat fet de boixos que envoltaven tot el recinte que tenia lloc la festa. «La Festa Major era una festa esperada. Recordo que era molt típic de convidar tota la família, ben unida, a menjar canelons».

En aquella època les comunicacions eren complicades, i encara més en una zona rural com és Llaés. L’Esther explica que sa mare i ses germanes treballaven a la Farga de Bebié i calia que que caminessin a balquena per a arribar a la feina: una hora i mitja per a arribar-hi i dues per a retornar cap a casa. «Realment era un camí molt llarg i feixuc, però era important fer-lo per a guanyar uns quants diners». Per la seva banda, l’Esther era l’encarregada de quedar a casa per a tenir cura de l’àvia de la família. A les nits aprofitava per cosir, fer labors i ajudar son pare a espellofar el blat de moro o fins i tot el d’alguna casa veïna. A més, dedicava llargues hores a baixar fins a Ripoll amb el seu petit ruc a comprar. Si també tenia alguna cosa per a vendre (ous, verdures…) la venia al mercat setmanal. Això ja ho feia amb tretze anys!

A Llaés no hi havia llum i calia il·luminar-se anant a cercar llums de carbur o de petroli, la qual cosa recorda que feia força mala olor. També calia anar a rentar la roba al safareig i fer les necessitats a fora el bosc. Per a banyar-se utilitzaven un bugader i entre les germanes es tiraven tupins d’aigua per a poder-se esclarir el sabó. Tot i això, l’Esther considera que valia la pena de viure en aquest entorn i que s’ho havia arribat a passar molt bé. Això no obstant, avui dia amb vuitanta anys —i per cert, molt ben portats— potser li costaria, de tornar-hi.

L’Esther recorda també un dels personatges més mítics i entranyables de la vila de Llaés: en Perassa, que tenia la curiosa afecció de cercar or. Una de les nits més típiques de l’any en què en Perassa cercava or era durant la nit de Sant Joan. Si avui visiteu el cementiri hi trobareu una creu reformada amb una inscripció que posa Perassa, buscador d’or. Com a curiositat, el dia que en Perassa es va morir va ser tanta la pena del seu gos que va seguir el seguici de l’enterrament del seu amo i el va esperar al cementiri durant dies i dies.

Si aneu a Llaés encara podreu veure tres cases que havien estat set cases pairals molt importants: la Vila, el Teixidor i la Serra.

Actualment l’Esther es nota que ha estat un ocell de bosc, ja que a la seva edat encara li agrada anar a buscar bolets i gaudir de les muntanyes. Tal com ella diu, «jo a la muntanya m’hi sento feliç».

Moltes gràcies, Esther, per compartir aquests records amb nosaltres!