La vida que brolla: un elogi de l’aigua

Tres quartes parts de la superfície de la Terra són cobertes per aigua, i l’aigua forma part de tots els éssers vius. L’aigua, indiscutiblement, és un element simbòlic de moltes religions. L’aigua a vegades separa, a vegades uneix. Adés tan abundant, adés tan escassa. L’aigua és l’element que ha permès la vida a la Terra. És el tret característic del nostre planeta, el planeta blau.

De tota aquesta aigua que trobem a la Terra, el 97% correspon a l’aigua salada dels mars i oceans, i només un 3% de l’aigua del planeta és aigua dolça. D’aquest 3%, l’1,74% es troba en forma de gel als casquets polars i a les glaceres. Després cal que restem l’aigua atmosfèrica, la que forma part dels éssers vius i la de constitució dels sòls. Resultat: només un 0,007% de l’aigua de la Terra resta disponible per a l’ésser humà. És l’aigua que trobem principalment en aqüífers, en llacs i en rius.

Tot i la frase «Vora del riu, no hi facis nius, ni d’hivern ni d’estiu», els humans tendim a establir-nos al voltant d’aquesta font de vida.

Aigua com a sinònim de vida

La vida sorgí a la mar fa més de 3.500 milions d’anys. Va ser davall l’aigua on van poder tenir lloc les reaccions químiques entre molècules que van permetre que s’originessin les primeres formes vivents, els arqueobacteris i més tard els cianobacteris.

Van ser els cianobacteris els qui, a resultes de fer la fotosíntesi, van permetre que l’atmosfera passés de ser reductora a oxidant —rica en oxigen—. Aquests organismes van ser així els primers de trencar les molècules d’aigua per a obtenir-ne l’hidrogen, procés en el qual s’allibera oxigen gasós. Això va permetre l’explosió de biodiversitat que ha permès que la vida a la Terra sigui tal i com la coneixem avui dia. Els estromatòlits que es troben en diversos indrets del planeta són la prova fòssil d’aquells primers organismes fotosintetitzadors.

Des de llavors, la vida va evolucionar primer a la mar —fauna d’Ediàcara i explosió del Cambrià— i després va començar la colonització del medi terrestre, evolucionant cada cop amb més adaptacions per ser més independents del medi aquàtic. Això sí, mai sense deixar de requerir aquesta peculiar substància per a poder viure.

«Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, qu’es el morir». Jorge Manrique
El riu Freser al seu pas per la font del Tòtil, a Ripoll

H2O, una molècula peculiar

La molècula d’aigua, per la seva combinació única de propietats físiques i químiques, ha estat essencial per a l’origen de la vida, per a la seva supervivència i per a la seva contínua evolució.

Dos àtoms d’hidrogen, amb càrrega positiva, i un d’oxigen, amb negativa, conformen cada molècula. I els pols oposats s’atrauen. Així que aquestes molècules tenen una forta tendència a adherir-se entre elles gràcies als enllaços que poden formar, coneguts com a ponts d’hidrogen.

Aquesta cohesió de les molècules és la que permet, entre d’altres, el moviment de l’aigua a les plantes. D’altra banda, gràcies a les seves propietats l’aigua actua com a dissolvent alhora que permet que molts àtoms formin ions quan es troben en solució aquosa. Això fa que l’aigua faciliti les reaccions químiques de la vida.

Cal destacar també l’important paper que juga l’aigua a l’hora de mantenir estable la temperatura. L’aigua té una elevada calor específica gràcies a aquests ponts d’hidrogen, de manera que es consumeix molta energia en forma de calor per augmentar-ne la temperatura. Això fa que les grans masses d’aigua com mars i oceans mantinguin temperatures més o menys constants. L’alt contingut d’aigua dels éssers vius -en humans, un 70% de la massa- és el que manté constant la seva temperatura interna, fet que és essencial perquè moltes reaccions biològiques només tenen lloc en uns intervals estrets de temperatures.

 

Les fonts del Llobregat, a Castellar de n’Hug (el Berguedà)

Aigües fèrtils, aigües sagrades

Fa més de 5.000 anys van començar a créixer les grans civilitzacions. Totes elles tenen en comú el seu origen a les conques fluvials dels grans rius: el Tigris i l’Èufrates, el Nil, el Jordà, l’Indus i el Ganges, el Huang He o riu Groc.

Va ser a les valls fèrtils on la història dels humans va passar del neolític a l’aparició de les grans ciutats basades en l’agricultura i la ramaderia. Així va néixer Mesopotàmia —que vol dir ‘entre dos rius’—, l’antic Egipte, Canaan, la vall de l’Indus i la Xina.

I l’aigua esdevé la protagonista de diversos passatges bíblics: el diluvi universal, Moisès obrint el mar, el bateig de Jesús per part de Joan Baptista, Jesús caminant sobre l’aigua, etc. En la resta de religions també hi trobem rentats o rituals de purificació amb aigua.

De bon matí, a l’antiquíssima ciutat de Benarés, a l’estat d’Uttar Pradesh (Índia), a la riba del Ganges, milers d’hinduistes se submergeixen a les seves aigües sagrades. La presència dels grans rius, com els de la vall de l’Indus i el Ganges, van permetre el naixement de les grans civilitzacions fa més de 5.000 anys.

N’és un exemple l’efervescència que té lloc a primera hora de cada matí a l’antiquíssima ciutat de Benarés, a la riba del Ganges, quan milers i milers d’hinduistes se submergeixen a les seves aigües sagrades. Al capvespre, les piles funeràries cremen els difunts a l’espera de la reencarnació, mentre que d’altres cossos esperaran el nou destí corrent avall. No hi ha lloc al món on la vida i la mort es donin la mà de la manera que ho fan a la ciutat fundada per Xiva. La vida com un riu.

Els llacs d’aigua dolça també són motiu de respecte i de llegendes. Pels tibetans, els grans llacs de l’altiplà del sostre del planeta i les seves muntanyes són sagrades. També és un indret màgic el llac d’aigua dolça més profund i més antic del planeta, el llac Baikal. Amb els seus 1.637 metres de profunditat, el llac situat a Buriàtia, a la Sibèria oriental, representa la reserva d’aigua dolça més important del planeta. El llac és considerat sagrat per les tribus de buriats que habiten a l’est i és l’indret de naixement de les pràctiques xamàniques que es van estendre per tot el planeta.

Malauradament, molts d’aquests indrets sagrats es troben avui dia amb alts nivells de contaminació per l’abocament d’aigües residuals i de brossa, i sota possibles amenaces com la fàbrica paperera del Baikal o la construcció d’embassaments que alteren el curs fluvial i que causen la regressió dels seus deltes. O d’altres, com alguns llacs sagrats del país del Dalai Lama, han estat emprats com a abocadors de residus nuclears per part de la Xina.

El Ganges és un dels grans rius del subcontinent indi. En aquesta fotografia, el riu al seu pas per Benarés.

El riu que no canta

Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Aquests versos de Serrat fan palès un problema que cada vegada és més freqüent: la manca d’aigua. Al llarg de la història del nostre país hem viscut diversos episodis de sequeres. El més recent i que segurament recordareu va tenir lloc el 2007.

La darrera sequera va ser una oportunitat per reflexionar sobre l’(ab)ús que fem d’aquest recurs. Tots obrim l’aixeta cada dia, ens dutxem, estirem la cadena diverses vegades, rentem els plats, la roba, les dents, reguem les plantes. N’hi ha que omplen la piscina, reguen camps de golf o bé fan neu artificial.

Des del 2007 es van popularitzar els airejadors de les aixetes. Ara ja venen de sèrie. Però amb un airejador no n’hi ha prou per evitar el malbaratament d’aigua. Cal anar més enllà. Vàrem pensar que l’aigua era un recurs natural renovable igual que el Sol. Però no és el mateix. A molts indrets l’aigua és un bé escàs i es pateix molta sequera, i aquesta pot ser gastada a un ritme més ràpid del que es produeix. Hauríem d’abandonar la idea de l’aigua com un recurs renovable. Perquè això sembla incloure el concepte de recurs il·limitat.

Amb els seus 1.637 metres de profunditat, el llac Baikal (a la Sibèria oriental) representa la reserva d’aigua dolça més important del planeta
Amb els seus 1.637 metres de profunditat, el llac Baikal (a la Sibèria oriental) representa la reserva d’aigua dolça més important del planeta

Els períodes d’escassetat seran cada cop més constants i més extrems a causa del canvi climàtic. Davant d’aquestes dades, cal que actuem immediatament. L’estalvi d’aigua tan sols és la primera passa. Si mantenim els ecosistemes en bon estat de conservació, l’aigua es torna a regenerar pel seu propi cicle. On hi ha bosc, hi ha aigua i rius i torrents. L’emergència climàtica és real i no podem perdre el temps. Alhora, també és urgent la defensa de l’aigua com un dret universal i com a bé de tota la humanitat. Només així evitarem perdre’ns en guerres per aquest recurs tan preuat per a la vida dels pobles i de tota la biosfera mentre el canvi climàtic continuï assecant rius i salinitzant aqüífers.

L’aigua és molt més que una substància incolora, inodora i insípida. L’aigua ha donat lloc a tots els colors de la vida, a l’arc de Sant Martí, a les plantes aromàtiques, a les civilitzacions… Sense aigua no hi ha vida. Venerem-la, celebrem-la, estimem-la!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>