L’art de morir bé

El segon dissabte d’octubre de cada any se celebra el Dia Mundial de les Cures Pal·liatives. L’objectiu d’aquesta diada és augmentar la consciència i comprensió de les necessitats de persones en situació de malaltia greu i/o avançada.

Potser a molts de vosaltres us sona l’expressió cures pal·liatives —en alguns casos per experiència pròpia amb els serveis—, però per si de cas pertanyeu als qui no hi esteu familiaritzats ara en farem un petit resum.

Les cures pal·liatives són aquelles que ofereixen atenció a persones de qualsevol edat amb malalties cròniques en estat avançat i/o en situació de final de vida. La seva funció és la de millorar la qualitat de vida tot posant atenció en totes les esferes: simptomatologia física, emocional, psicosocial i espiritual.

L’atenció, a més, no se centra tan sols en la persona que pateix el procés, sinó també en el seu entorn familiar. Quan trobem un cas en què el tractament ja no és eficaç per a guarir la persona, les cures pal·liatives permeten una atenció al final de la vida on atenuar les diferents situacions de dificultat que puguin anar apareixent, procurant un espai de confort i atenció personalitzada fins al final del camí, a més d’ajudar els familiars amb les tasques de cura i oferint-los un espai propi d’escolta i ventilació.

Quan una persona entra en un procés pal·liatiu l’atenció es pot rebre en diferents àmbits, ja siguin hospitals, centres sociosanitaris o al domicili amb els equips PADES. Els equips PADES (Programa d’Atenció Domiciliària Equips de Suport) estan formats per diversos professionals de l’àmbit sanitari i la seva tasca es fa majoritàriament al domicili del pacient. Les figures principals són metges, infermers i treballadors socials. A més, solen incorporar-hi un professional de la psicologia i fisioteràpia. En el meu cas, hi col·laboro des de l’àmbit de la psicooncologia.

A vegades els equips es coordinen amb una figura d’atenció espiritual, com un capellà en el cas catòlic i sempre que el pacient ho demani.

El PADES de l’Hospital de Campdevànol.

Els PADES fan una tasca ben important: acompanyen els pacients i llur entorn més pròxim en la darrera etapa, en què poden esdevenir els moments més complicats i on es barregen moltes emocions. Tot plegat fa que la persona pugui marxar de la manera més confortable possible i evitar-li el patiment.

Malauradament no tot és senzill en el món de les cures pal·liatives i el motiu és, gairebé sempre, econòmic.

Espanya és el setè estat europeu en nombre de serveis especialitzats. Una bona posició, pensareu. Però pel que fa al tema de pal·liatius la cosa canvia: es troba en la posició 31 de 51 països en inversió en aquest àmbit. Encara que us costin les matemàtiques —com a una servidora—, un càlcul ràpid us permetrà de comprovar que estem de la meitat en avall, i això mai no és un bon senyal.

Potser el problema principal és que Espanya no té una llei pròpia sobre les cures pal·liatives! Val a dir que abans s’han aprovat les lleis de l’eutanàsia —totalment necessària—, però la casa no es pot començar mai per la teulada. Com que no hi ha una legislació pròpia, és cada comunitat autònoma qui gestiona els pressuposts, i dins de cada comunitat, cada zona s’ocupa de la gestió. En el cas del Ripollès, el PADES depèn de l’Hospital de Campdevànol, de la qual en formo part i deixeu-me dir que són uns grans professionals.

En aquest cas ser català té els seus avantatges. Estrany, oi? Juntament amb La Rioja, Catalunya és de les comunitats en què més inversió es fa. De fet, aglutina el 46% dels serveis i la cobertura arriba als estàndards europeus, segons la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives.

Si tens la sort de viure a Catalunya tens una probabilitat molt més alta de rebre una bona atenció a final de vida que no pas els de Ceuta. Vaja, que podem estar-ne agraïts, no com les 80.000 persones que cada any es moren a l’Estat sense haver rebut cap atenció pal·liativa.

Tot i que Catalunya arriba a cobrir les ràtios, encara falta molt per a fer. Abans hem dit que es equips estaven formats per diferents professionals, principalment de l’àmbit de a medicina, infermeria i treball social. Els altres professionals, però, moltes vegades no estan contemplats en els equips o simplement no hi ha pressupost per a ells. Psicòlegs i fisioterapeutes, igual de necessaris, moltes vegades depenen d’altres entitats —associacions especialitzades com Oncolliga— que aporten els recursos econòmics per tal que hi hagi el professional.

Es compleixen les estatístiques, sí, però encara fan falta més recursos. Uns recursos que no s’escatimen pas en altres àmbits, com per exemple el militar: 9.050 milions d’euros l’any 2021.

Posem un exemple ben senzill, aprofitant que el dia 9 és el Dia de les Cures Pal·liatives i cinc dies més tard, el 12, és el dia de la Hispanitat. Veure la cabreta vestida de legionari en la desfilada de Madrid té un cost anual de 600 mil euros un sol dia!

El cost d’un equip de PADES amb un metge i dos infermers és de 140 mil euros l’any. Feu càlculs ràpids i veureu qui surt perdent. Spòiler: el poble, com sempre.

No sé fins a quin punt l’Estat es troba sota una amenaça de guerra. Espero que sigui un risc i no pas una amenaça certa, ja que els meus avis van viure’n una de civil amb la postguerra corresponent, i els records no foren gaire agradables. Hi ha una cosa clara: des que arribem en aquest món la certesa és que un dia marxarem, tots i cada un de nosaltres. Quan ens demanen com ens agradaria morir, la majoria ens imaginem una mort plàcida —i si pot ser— acompanyats de les persones que estimem. Això és el que procuren les cures pal·liatives. Reivindiquem-les i reforcem-les, més que no pas una mostra de tancs i avions de caça.

Tal com deia Albus Dumbledore a Harry Potter: «per a una ment ben organitzada, la mort no és res més que la següent gran aventura».

cures pal·liatives, dol, mort,
Publicat el

Comentaris

  • Tema complex molt ben tractat, pel coneixement des de dins que en té l’autora del text i la passió que hi dedica dia a dia… i amb la cirereta de la cabra de la legió i Harry Potter en un final de l’article trepidant… 😉

  • Quin plaer llegir sempre aquesta columna!! Dades esfereïdores explicades de forma sublim des d’una perspectiva il·lustrada i irònica que fa gaudir del principi fins al final!!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>