L’asfalt de Iugoslàvia

Serà el color de les carreteres un presagi del futur dels països?

L’asfalt, negre, rectilini, corb, irregular, olorós, llis, granellut, infinit, amb sotracs o sense, però enigmàtic i suggeridor, m’ha atret com poques altres coses a la vida i sempre he sentit un magnetisme imparable per emplenar el dipòsit d’alguna motocicleta i tirar milles sense rumb fix amb mig paquet de Camel a la butxaca, com en John Belushi a Blue Brothers.

L’asfalt de les carreteres noves de trinca és negre com el pecat o la mort però atractiu i adherent mentre que el de les carreteres velles i descuidades vira a un gris esmorteït que és el que predomina a les carreteres de la reserva d’aborígens abocats a bars en forma de passadís en què s’ha convertit el Ripollès. Fa molts anys el despietat mariscal Josip Broz, “Tito” manava amb mà de ferro una desapareguda Iugoslàvia de carreteres amb revolts de radi infinit que llavors ja exhibien un to gris mort tan preocupant com les nostres ara mateix.

Fa una pila d’anys, quatre amics tocats per la màgia de l’asfalt vàrem emprendre el viatge de les nostres vides amb un SEAT 127 amb més quilòmetres a les seves entranyes que la circumferència equatorial de Júpiter. El viatge va ser, o almenys així ho recordem, d’aquells èpics perquè per primera vegada ens vàrem enfrontar a mans nues contra nosaltres mateixos, les adversitats de la vida, la convivència, el clima, els idiomes, la mecànica i, sobretot, contra l’asfalt gris de la Iugoslàvia comunista per sobre del qual hi vàrem viure veloços més de dues mil milles.

Mentre Dylan s’obsessionava amb una tal Corrina, Corrina, emprenyador amb la seva puta harmònica a mode de remor persistent a ponts sobre aigües encabronades, vàrem recórrer aquells camins de la primera llibertat asfàltica. Em venen a la memòria olors, bars de carretera, gasolineres amb pudor dels alifàtics del Caspi, lavabos públics indistingibles del pixum o la merda, rectilínies autopistes penjades als cels dels Alps marítims i revolts malparits de radians traïdors a ports de muntanya emboirats, tan, tan lluny de casa…

En aquell viatge, els asfalts sempre canviaven sota les vulcanitzades gomes Goodyear de manera que mirant per la finestra sabíem, pel color de l’asfalt, quin país travessàvem. Les olors també ajudaven per allò que cada país en té unes de peculiars, pròpies, com també el flaire del betum aromàtic d’Aràbia difereix de l’alifàtic cíclic soviètic. Recordo que alguns asfalts granelluts marcaven una estranya cadència aquàtica de fons a la nostra velocitat moderada, sense aire condicionat, en aquell nostre microcosmos automobilístic.

A les fronteres, a cada una d’elles, calia parar per ensenyar passaports i salconduits i allà els asfalts calents tornaven als seus orígens tel·lúrics i, en el procés, recollien escopinades, divises, xiclets indestructibles, restes d’entrepans, monedes i petges de sabates d’Istanbul, Amsterdam, Praga o Atenes en un caos primigeni de mil llengües i Travellers xecs de mal canvi.

A la carretera tirada ens sentíem lliures, a les autopistes de Mussolini, a les àmplies planúries de la Itàlia interior del novecento, diàfanes i monumentals com el pedrís Il Vittoriano, que menaven cap a la Venècia aquàtica, l’asfalt hereu de les vies romanes es tornava una enorme serp grisa d’escates de temps que propiciava records d’Alberto Ascari o Tazio Nuvolari, les Mille Miglia i fins i tot de la via Augusta que, de pas, anava a morir a Sant Pau de Segúries, o això deien amb permís d’Isaac Moreno Gallo.

A la Grècia continental les carreteres existien només a la papiroflèxia mil·limètrica de la cartografia Michelin, Ευχαριστώ πολύ, i els sotracs i la terra hi predominaven sobre l’asfalt que els déus de l’Olimp obviaven cohabitant lascius a les oliveres micèniques, a les vinyes per a retsina mil·lenària o als camps de blat salvatge on hi pasturaven xais i metecs, indistingibles entre ells, com si tots plegats fossin part de nosaltres mateixos en un intent de retrobar tot allò que sabíem que existiria a l’Acròpolis, desmuntada per segles, revoltes, espolis i esclats de polvorins a moments ja oblidats entre l’Ouzo inflamable i l’amargant retsina aromàtica.

La fràgil memòria humana tendeix al caos malgrat els esforços per no perdre aquells moments tan vius que només es revifen amb sort i l’olor de magdalenes sortides del forn de la mare. Per això, quan comença a fer bon temps al nostre país de mal temps perpetu, en aquells dies breus i en aquells lapses efímers del Ripollès quan el sol escalfa les cartografies esparracades i s’allibera el betum de l’asfalt antediluvià, afloren olors poderoses i records tènues que em transporten a altres terres i potser és per això que, per un instant, aparto la vista del cockpit de la meva motocicleta germànica de sòlid creuer impertorbable i observo el pas veloç de l’asfalt sota el bicilíndric teutó, i, en aquesta hipnòtica visió del serpent argentat, em ve al cap aquell altre asfalt cansat per la pluja infinita i pel quefer bèl·lic i m’angoixa que el mal auguri es transformi en una desfeta final i una cinta grisa de revolts de radi infinit camí del no res com ara finen també aquestes lletres negres com oli de pedra per escriure amb desesper i velocitat que la vida, i tot plegat, vira cap al gris malparit com aquell asfalt de la indòmita Iugoslàvia, ja inexistent, tan similar al nostre.

Rock me mama

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>