L’ego només es pot construir des de la carència

Continuant l’escrit anterior sobre les nostres motivacions errònies, trobem que sovint hi ha un component inconscient, automàtic i reactiu del nostre ego; ço és, el conjunt de trets pensaments i actituds que defineixen la nostra identitat, a través del qual ens relacionem amb la realitat externa, el nostre entorn social i construïm les nostres relacions afectives.

El mot ego té diverses accepcions, aquí el simplificarem definint-la com a l’estructura psicològica i emocional que crea la nostra identitat. Aquesta estructura és un instint de supervivència emocional, la funció de la qual és la de protegir-nos en aquest pla, i que sorgeix del fet que suposa no poder valer-nos ni sobreviure per nosaltres mateixos tants anys de la nostra vida.

Com a espècie, tenim un alt grau de dependència dels nostres pares per a poder sobreviure, més que cap altra en la naturalesa. D’altra banda, a partir dels sis o set anys és quan comencem a tenir consciència del jo i del tu, és a dir, del sentit de separació. De tot això en sorgeix l’estat d’inclinació i de dependència de la qual neix l’instint de supervivència emocional, una estructura que es forma des de la por i de la mancança.

És per tot això que l’ego no és bo ni dolent, sinó que és necessari. La qüestió és si és un ego rígid o ferm, si el vivim en la seva part més sana o en la seva part més insana. La diferència rau en viure’l de manera conscient, adonant-nos dels nostres automatismes psicològics i de som capaços de triar els nostres pensaments, actituds i comportaments de manera voluntària o bé ens deixem arrossegar per ells de manera inconscient.

Cada estructura té els seus propis trets (patrons de pensaments, sentiment i comportaments) i les seves tendències o fixacions. Si un no és conscient de la seva estructura interna, es reforça i cada vegada esdevé més rígida. Simplificant-ho molt, podem observar tres tipus d’estructura:

–Un tipus d’estructura des del qual creure que un no és valuós pel que veritablement és, treballa i competeix. Per a aconseguir aquest valor en forma de reconeixement (titulacions, assoliments materials, escalar socialment), hom omple aquesta manca o la compensa de manera inconscient amb un reconeixement social que li dona el valor que un mateix no es dona.

–Un altre tipus en el qual la no acceptació d’un mateix i la cerca de com haurien de ser les coses deriva cap a un comportament perfeccionista en què les coses tan sols es poden fer d’una manera: la seva. Totes les altres són criticades i corregides.

–Una darrera estructura des de la qual no sentir-se digne de ser estimat i l’ànsia de ser necessitat i estimat deriven en una mena de personalitat en què un mateix no s’ocupa de les seves pròpies necessitats, i mira de donar la seva ajuda encara que no la necessiti per a sentir-se necessitat i estimat.

Podríem descriure’n sis més, però per a no allargar més aquest article podeu posar-vos en contacte amb mi si voleu aprofundir més en el tema. El més important és entendre que tal com és a dins, és a fora: els automatismes psicològics del nostre ego inconscient els compensem a fora sense saber molt bé què ens mou a fer-ho. És per això que l’ego només pot construir-se des de la carència.

Khalil Gibran: «El sofriment és el que trenca la closca que ens separa de la comprensió»

Aquest cop, en comptes d’explicar-vos una història o un conte, us recomanaré una lectura amena, senzilla i curta: El cavaller de l’armadura oxidada. Tracta sobre un cavaller de l’edat mitjana, la seva armadura i un viatge simbòlic de transformació: un llibre en el qual ens podem veure reflectits i amb el qual podem aprendre molt del nostre procés vital particular. Us convido a deixar la vostra opinió sobre aquesta lectura en els comentaris.