Les mans

La meva dona, que m’observa amb ull crític sovint, em diu que m’he fet gran perquè quan explico coses moc les mans com si perfilés el volum d’allò que explico, com si escenifiqués coses que no cal escenificar (malgrat tot allò de la comunicació no verbal) i, sobretot, perquè al final de l’explicació em frego les mans lentament com si me les ensabonés i, es veu, que aquest gest només el fan els avis, la gent gran. Vaja, que em faig, o que ja m’he fet, gran… per això de les mans.

He vist que Norman Foster fa això mateix amb les seves mans, però desconec si la seva dona li diu que es fa gran o si això li importa un rave.

De fet, mai no he sabut ben bé què collons fer amb les mans. Vull dir, on posar-les mentre no les uso per a res en concret, com ara quan camino, quan faig cua en algun indret, quan sec a la consulta del dentista, quan em fan una foto, quan espero al McDonalds que em confonguin el menú incomprensible, o simplement quan passejo pel carrer cap a casa en plegar de treballar.

Es veu que la humanitat va iniciar el seu camí cap a la suposada intel·ligència actual en aquell moment en què prop del llac Turkana fa un parell de milions d’anys alguna mena d’australopitec en forma de marrec inestable i pelut va començar a tenir les mans lliures per fer altres coses mentre caminava. No ha canviat massa la cosa, veig, i sovint em tenalla la pregunta si tant temps d’evolució ha valgut la pena.

En aquestes situacions quotidianes i beneites, les mans sempre acaben fent-me nosa perquè no sé on posar-les i penso que la meva verticalitat no necessita d’equilibradors de marxa, per això acabo traient l’smartphone per fer fotos o dictar notes de veu per confondre la Siri que no deu ser bípeda. La gent que m’observa en aquestes situacions deu pensar que penjo d’una ala.

Hi ha més opcions, una és creuar els braços per davant del pit en un gest que sol denotar emprenyament i rebuig però que tampoc no resulta gens còmode per caminar.

A més, com que de natural ja faig cara d’emprenyat, la combinació de mala cara amb la postura dels braços creuats imposa mala hòstia i sol posar-me en contra la gent.

Una altra solució òbvia és posar-me-les a les butxaques, dels pantalons a l’estiu, de les jaquetes a l’hivern. Les temporades intermèdies, tardors i primaveres, amb caçadores curtes hi ha més opcions perquè tant puc posar les mans a les butxaques de la caçadora com a les dels pantalons però, en aquesta darrera opció em sento rar i no gens elegant, una mica engualdrapat o imbècil, vaja. A més, amb els pantalons moderns tan baixos de cintura, posar-se les mans a les butxaques és el passaport segur a exposar la ratlla del cul com els llauners o els electricistes.

Quan plou, o ha de ploure, la cosa canvia, surto de casa amb un paraigua com els nens i l’uso per picar amb la punxa esmolada els senyals de trànsit o les fulles de la tardor, per envestir la gent, posar-los les barnilles als ulls o, agafant el paraigua al revés, enganxar algú per algun membre amb mala fe com fèiem a l’escola fa una pila d’anys per tocar els collons, mai millor dit.

Al final, assegut davant un teclat, les mans em reviuen i em donen vida escrivint collonades com ara aquesta que, possiblement, algun dia podré fer amb la ment, com la Siri, els esperits, els esperitats, els imberbes, els analfabets o els traspassats. Mentre, però, cada vegada que m’ensabono penso en la meva dona i en què em faig gran, diu.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>