Lleó o ovella?

Hi ha un conte de tradició sufí que il·lustra molt bé un dels principis fonamentals del coaching: ens deixem endur per les circumstàncies o som protagonistes de la nostra vida? Aquest conte, el del lleó i l’ovella, no parla de dues maneres de ser, sinó que més aviat il·lustra dos models de comportament que al llarg de la nostra vida anem encarnant, dues maneres de viure la pròpia vida.

L’ovella, enfocada a evitar les coses desagradables i deixant-se endur per la por, la qual crea arguments que ens immobilitzen. Quan ens situem fora del problema, cerquem qui o què té la culpa d’allò que no funciona en la nostra vida. Al mateix temps creem sentiments de frustració i d’impotència que ens victimitzen, tot perpetuant i cronificant la situació.

El lleó, en canvi, pren les seves pròpies decisions al mateix temps que pren consciència del que fa i cap a on el duu. Quan hi ha alguna cosa que no funciona, en comptes de cercar a fora els culpables i victimitzar-se, adopta una postura més proactiva (‘què puc fer jo per a millorar aquesta situació’), entenent que la solució —o part d’aquesta– passa per ell.

El conte comença amb uns caçadors que, després d’abatre una lleona, van veure que aquesta tenia un part espontani del qual en naixia un cadell. Van agafar el nounat i se’l van endur. L’endemà, cansats de carregar-lo, el van donar a un pastor que el va surar alimentant-lo amb la llet de les ovelles. 

Gairebé un any després, el lleó vivia plàcidament entre les ovelles, com qualsevol d’elles. La seva identificació era tal que belava, es queixava, s’avorria, desafiava els més grans i es gallejava tal com feia qualsevol altra ovella adolescent.

Heus aquí que un dia, mentre pasturaven en una vall, un lleó salvatge va veure des de la muntanya un jove lleó que pasturava. Aquesta sorprenent estampa el va carregar d’ira, així que va anar-lo a veure:

–No et fa vergonya viure així? On s’és vist, un lleó vivint com una ovella?

El lleó tan sols va saber fer un bel, per la qual cosa, l’adult el va dur en un estany on va poder veure la seva imatge reflectida. En veure’s igual que el lleó, va començar a dubtar de la seva condició. Mai no se li havia passat pel cap que ell podia ser diferent de la resta.

El jove va abandonar el ramat i se’n va anar a dalt de les muntanyes amb el lleó, aprenent a viure-hi i a caçar. Un dia, gairebé sense adonar-se’n, va fer el seu primer rugit i amb ell es va despertar el seu instint: el lleó s’havia adonat de qui era.

El lleó gran va somriure, satisfet. Les coses eren finalment com havien de ser.

Diuen els sufís que aquest rugit de lleó, quan s’adona de la seva veritable naturalesa, és el mateix crit que fa un home o una dona quan s’adona que és un ésser humà. Perquè els sufís pensen que els éssers humans també tenim aquest problema: vivim com a ovelles sense saber que som lleons.

I per a acabar, una qüestió: si tornéssiu a viure triaríeu la mateixa vida?

coach, coaching, lleó, ovella,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>