Ets com un llibre sense llegir que agafa pols a les meves lleixes

Tinc una muntanya enorme de llibres pendents. La veritat és que em fa vergonya, perquè no faig honor a les meves prestatgeries. He arribat al punt que miro de no passar per davant les llibreries perquè sé que m’acabaré emportant algun artefacte meravellós i no tinc ni temps, ni diners, ni espai a casa. Com que passo més temps a les xarxes sense fer el que hauria de fer, llegeixo ressenyes i recomanacions constants, me’ls compro, i els meus llibres acaben agafant pols dos o tres anys fins que, algun estiu o alguna època d’ostracisme, me’ls miro de cara i després recordo que he fet bé de comprar-los.

Ho confesso, tinc una relació superficial amb la lectura —el meu somni eròtic és poder passar-m’hi dues hores seguides algun dia, com feia de filleta i tot just arribo als quinze minuts diaris de mitjana, una mica més els caps de setmana—. Puc anar del que vulgueu, però a excepció dels que m’he de llegir per feina, no soc una lectora fidel —un hàbit que estic en procés de canviar i que de moment va per bon camí— i la meva dèria és la de col·leccionar-los, olorar-los, poder fullejar-los aleatòriament, tocar-los, tenir-los en físic, en edicions boniques, odio els llibres digitals! Qui voldria comprar un llibre digital? Algú més lector i intel·ligent que jo, suposo, algú menys superficial.

Això us ho explicava perquè fa més d’un any que tenia l’ull a sobre d’un llibre que finalment ha caigut a les meves mans: L’infinit dins un jonc (2019) d’Irene Vallejo. Encara no he avançat prou en la seva lectura com per a ressenyar-lo, però us puc dir que és una història molt bonica i amena sobre la història dels llibres. Començar-lo a llegir m’ha fet adonar de la seva importància i com de malament els tracto i he pensat en la relació que hi tenia jo i que  té l’ésser humà en general amb els llibres. La lectura s’entén com un entreteniment passiu (ajuda a desconnectar la ment de la realitat) però també pot ser considerat un entreteniment actiu i creatiu perquè estimula la imaginació i és el precedent de tota la literatura que vengui després, sigui en el format que sigui. Jo no seria afeccionada a l’escriptura si no fos pels prestatges que tenia el meu pare a la meva cambra, perquè ja no tenia on ficar-los, o sense els contes per anar a dormir de l’àvia. Definitivament, de nena tenia una relació més autèntica amb la literatura i això m’aferro quan porto un llibre nou, com un tresor, a les meves baldes polsoses.

Amb les persones i les relacions em passa una mica el mateix i em demano si les xarxes socials i tot el que tingui a veure amb aquest nou estadi de comunicació virtual no ens estan fent construir relacions més superficials. Si considero que tenir una relació profunda amb la literatura implicaria viure i comunicar-me a través de les experiències que aquesta m’ofereix, sigui quina sigui la natura del text, per què no hauria de ser així amb la gent que conec? Fent una analogia simplista, no puc dir que conec un llibre que no he llegit, per molt que sigui a la meva prestatgeria. Tampoc no puc dir que algú és amic o conegut meu per parlar-hi de tant en tant a les xarxes. Sembla una obvietat, oi?

El problema és que, tot i que la gran majoria dels adults tenim clar que les relacions més profundes que tenim es construeixen d’acord amb les experiències en comú, independentment de si són bones o dolentes, és possible que les noves generacions no ho tenguin tan clar.

Alguns pensaran que aquesta dèria que m’ha pegat amb la psicologia i l’educació ha fet els meus articles més avorrits que quan parlo d’història i antropologia, però jo mai he concebut l’àmbit humanístic segons les especialitzacions absurdes que s’imposen en els plans d’estudis. Valorar la manera en què ens relacionem en l’actualitat és vital per a analitzar el camí que pren la societat.

De la mateixa manera que fins fa unes dècades ens enfrontàvem a alts índex d’analfabetisme acadèmic —qüestió que molts dels nostres avis portaven amb vergonya—, correm el risc d’enfrontar-nos a l’analfabetisme relacional. La distància imposada durant la pandèmia, la facilitat amb la qual accedim a les xarxes i felicitem un aniversari o el simple fet de poder posar una càmera als nostres majors o fills ens està distanciant. No em prengueu per catastrofista, als que vivim lluny de la nostra família ens encanta que s’ampliïn les possibilitats de comunicació virtual, però també és veritat que des que els puc enviar mems i reels els hi truco menys. De fet, només em truco sovint amb una amiga i, de vegades, em molesta que ho faci perquè penso: per què m’ha de trucar si pot enviar-me un missatge i ja li contestaré quan tengui un minut? Les xarxes estan fent que prioritzem la feina a fer, els compromisos ineludibles per sobre de les relacions. Estem donant més temps a tot, perquè pensem que podem comunicar-nos amb un clic.

El resultat? Segons els psicòlegs, una creixent sensació de soledat i un cervell que no entén per què el contacte físic i les experiències reals han de ser substituïdes per quatre lletres a una pantalla. Alguns diran, digues-me el que vulguis, però jo he parlat molt més amb aquesta persona per xarxes del que he parlat amb molts dels meus amics. Si no es tracta d’una relació a distància, on aquesta via pot ser una salvació, planteja’t per què aquesta persona necessita amagar-se rere una pantalla en comptes de prioritzar anar a fer un cafè amb tu i parlar del mateix. «És que em sento més segur i m’expresso millor». Touché. Nano, em sap greu, t’ho has de fer mirar, si no pots mirar una persona als ulls o agafar-la de la mà i dir-li tot el que has rebaixat a paraules i a text potser és que tens una micona d’una cosa anomenada ansietat social.

Desgraciadament, no és una elecció. El nostre cervell no està preparat perquè la relació virtual substitueixi la real. Necessita la dopamina i l’oxitocina que generen l’olor i el tacte de la persona estimada. Fins i tot l’odi, aquest sentiment tan desagradable, no esdevé una mica superficial si no has passat pel tràngol de veure-li la cara a aquell coi d’imbècil. Recorda que, per la ment, imaginar que mossegues una llimona et fa salivar, però res s’assembla a la sensació de mossegar-la de veritat. Ara penso amb el film Her i amb el guapo de Joaquim Phoenix i (alerta espòiler) en el dolor davant la pèrdua d’un ens que ni tan sols havia tocat, una relació sencera construïda a través de la imaginació del que seria posseir-la. Sí, la ment humana és fascinant, però lamentablement també som animals per als quals l’amor resulta molt útil per a la supervivència. Construir relacions superficials només ens portarà a l’extinció.

Pots enamorar-te bojament d’algú per internet i construir un vincle emocional fortíssim, però si arribat el moment del contacte físic, l’olor de la persona no et satisfà o la convivència és molt diferent de com t’havia dit que era, no et desencantis. És clar que parlar és important, però també ho és el to de veu que l’altra persona utilitza, el llenguatge corporal, la manera en que mira, toca o articula les paraules. Estimar aquests factors ens ajuda a construir relacions amb la profunditat emocional que necessitem per a desenvolupar per exemple l’empatia, saber defensar-nos en situacions socials diferents o no posar les persones del voltant amb una situació incòmode.

La resta, el que passa a través de la pantalla, ho posa la nostra imaginació i s’anomena idealització, amb els riscs que aquesta entranya a l’hora de construir relacions sanes i igualitàries ja sigui amb amics, socis o parelles.

La paradoxa és que, en l’àmbit romàntic per exemple, el que fins ara s’havia considerat una superficialitat (primer observar i després parlar) ara esdevé el contrari: primer parlem, segurament atrets per una imatge que beneficia molt el nostre objectiu i després ens coneixem. Recordeu que, quan parlem, els humans inventem coses, per bé i per mal, perquè ens narrem des de la nostra única perspectiva, i lamentablement, aquesta no és l’única que conta (no confondre en fer cas al que diu la gent, valga’m Déu), però com a éssers socials hem de ser conscients que les històries que ens conten els nostres amics d’ells mateixos interfereixen en com els veiem, més encara si no em compartit cap tipus de vivència amb la persona en qüestió; el cervell necessita omplir buits. Per exemple, una persona pot semblar-nos força generosa per xarxes perquè ens dedica molt de temps i sempre té el detall d’enviar-nos mems i pot donar-nos a entendre que, va donar un ronyó al pare perquè ella és així, gens materialista. A l’hora de la veritat, la persona en qüestió no et perdona ni els 30 cèntims que l’has demanat pel cafè perquè és l’ésser més garrepa sobre la faç de la terra. A les xarxes, però, s’ha preocupat d’amagar les seves vergonyes donant a entendre que ha donat un ronyó.

Les aparences, la superficialitat, són part del circ que ha esdevingut, com deia Sartre, aquesta societat de l’espectacle, toque’m de peus a terra. La realitat virtual no és la realitat, és una identitat construïda, és un espai per a mentir, somriure o plorar o queixar-se sense ganes, un espai per fer activisme de sofà, és un espai dissenyat precisament per ser superficial, per tapar les nostres vergonyes, per mostrar el que ens interessa, fins i tot rere els hashtags tan interessants i aparentment inofensius com el del bodypositive hi ha una intenció major que és la de la necessitat d’acceptació individual, el de la imitació, el d’oferir una imatge de valentia. No és un alliberament real, perquè tots som valents a les xarxes. És un activisme, amb tot el dolor del món, superficial. Divulgatiu i amb tota la bona intenció de persones valuosíssimes i professionals, però superficial.

Siguem realistes, no caiguem en l’error de creure que coneixem molt una persona perquè hi hem tingut quatre converses significatives. Les relacions de qualitat, les que necessita el nostre cervell, estan construïdes sobre una base física, emocional i d’experiències. Si una pota ens falla, la relació no se sosté.

És simplement una reflexió, no cal demonitzar les xarxes, cal que aprenguem a entendre que l’equilibri entre les relacions reals i les superficials és necessari. Les xarxes tenen coses bones i a vegades resulten útils per a crear un sentiment de comunitat. Les xarxes han fet possible que les relacions a distància siguin més fàcils, han apropat gent que s’havia distanciat per X motius i ens ofereixen un ventall ampli d’entreteniment i possibilitats de construir futures relacions reals, si es dona l’oportunitat. Prenguem-nos-les com el joc que són i no oblidem que encara no som màquines, fem-nos responsables de la nostra salut social.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>