Posant llum a la foscor. El foc, representació i simbologia a l’art

Al llarg de la història, el foc ha estat un dels quatre elements naturals més admirat i alhora més temut. Tot i el seu ús pràctic —que ens ajuda a viure dia a dia i a cobrir diverses necessitats— en ocasions també se li ha atribuït un significat espiritual i místic, relacionat amb deïtats, sentiments i guerres. Us n’ofereixo un recorregut a través de l’art, que us ajudarà a veure’n simbologies molt diverses.

El nostre punt de partida comença a la prehistòria. Per als primers homínids, el foc es convertirà en un element imprescindible de supervivència: els permetrà de coure el menjar, espantar les bèsties, escalfar-se i il·luminar les coves, llocs freqüents on establir-hi l’habitatge. Aquest darrer punt és important, ja que és en aquestes coves on s’hi ha trobat restes pictòriques classificades com a art rupestre. Sense aquest punt de llum no haguessin pogut iniciar les primeres manifestacions artístiques pictòriques. Un exemple significatiu són les pintures rupestres trobades a la serra de Chiribiquete (Colòmbia), pintades fa més de 15 mil anys. A partir d’un esquema simple, el foc és representat a les parets rocoses com a un element pràctic que ajuda a matar les bèsties i a cuinar. Es converteix, doncs, en una font documental per a entendre com vivia la societat prehistòrica.

Pintures rupestres de la serra de Chiribiquete (Colòmbia).

L’admiració cap a aquest element natural —i la seva poca dominació en les tribus més antigues— va acabar desenvolupant un pensament místic entorn al foc, creient que havia de ser una divinitat qui el controlés. D’aquesta manera, algunes civilitzacions van crear les deïtats del foc. A tall d’exemple coneixem que a Mesopotàmia era Nusku el déu mitològic de la llum i del foc, que a l’Índia era anomenat Agni. A partir d’aquí podem començar a observar que el foc no tan sols s’associarà a l’escalfor, sinó que també serà símbol de la llum, i els dos seran indissociables.

Entrant a l’antiguitat clàssica, el foc es compartirà entre diverses divinitats de l’Olimp, així com succeeix amb altres elements de la naturalesa. Aquesta era la manera que tenien d’explicar el cosmos i que permetia que la societat entengués els diferents fenòmens naturals, incontrolables per a l’ésser humà. A la mitologia grecoromana destaquen dues deïtats associades al foc: Prometeu i Vulcà. A través de Prometeu la societat comprenia com havia arribat el foc a les ciutats: segons la mitologia, fou Prometeu qui va robar el foc als déus per a donar-lo a la humanitat i així assegurar el progrés de la civilització. Aquest mite es repeteix en altres civilitzacions, com a la religió hindú amb el déu del foc Agni. Amb el déu Vulcà es produeix una nova associació de conceptes: foc i guerra. Vulcà, déu del foc i de la forja, era la deïtat que proporcionava les armes i les armadures als déus i herois. Se l’associarà amb els volcans, i és per aquest motiu que els romans ubicaven la seva farga sota el mont Etna de Sicília. Malgrat que el foc estigués associat a la llum i a connotacions positives, no hem d’oblidar que en la mitologia grecoromana se li dotarà, també, un significat negatiu, relacionant-lo amb l’inframón, a través de la deïtat d’Hades.

Vulcà forjant els raigs de Júpiter, de Pieter Paul Rubens (1636), al Museu del Prado de Madrid (Espanya).

Tots aquests conceptes es llegaran a l’art medieval, que els adaptarà a la religió cristiana. El foc tindrà diferents simbologies, tant positives com negatives. Per una banda, serà mostra de l’esperit diví, de la llum, i de l’amor cap a Déu, representat a través del color vermell. S’utilitzaran animals del Bestiari per a exemplificar-ho, sobretot a través del fènix, capaç de ressuscitar a través de les seves cendres, fent-lo immortal i personificant-lo com el propi Jesucrist. Per altra banda, el més comú durant l’Edat Mitjana serà relacionar el foc amb l’infern i els dimonis. També en els passatges de l’Apocalipsi hi serà molt present. Veiem com, en aquest cas, el foc s’usa com a element natural per fer mal, per tal de castigar els pecats comesos en vida. S’agafa el cantó més destructor per a mostrar la degradació i càstig de l’ésser humà.

https://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2019/04/01/album/1554134033_058656_1554134721_noticia_normal.jpg
Representació de l’infern al timpà de l’abadia de Santa Fe de Concas (Avairon, Occitània), segle XII.

L’associació del foc amb la malignitat del dimoni va més enllà de l’art medieval i s’arrela profundament en la societat. Es fa palès entre els segles IX i XI, moment en què es van desenvolupar diversos episodis de la malaltia de l’ergotisme, intoxicació alimentària per fongs paràsits. Aquesta era anomenada foc de l’infern o foc de Sant Antoni, ja que la gangrenació de la pell provocava una sensació molt dolorosa de coïssor, tal com si s’estigués cremant. Els malalts s’encomanaven a Sant Antoni per tal de remetre la malaltia.

Ja en època medieval, però sobretot a partir del Renaixement —entre els segles XV i XVI principalment—, la religió s’apropiarà del foc com a element de regeneració i renovació, utilitzat en la caça de bruixes. Dones joves o velles, suposadament heretges, eren cremades a les places de les viles. Sotmeses al foc com a forma de càstig, la Inquisició ho justificava argumentant que les flames purgaven tot el mal i netejaven l’ànima per tal que aquesta es pogués salvar.

https://historia.nationalgeographic.com.es/medio/2013/11/13/b014911d_2000x1720.jpg
Manuscrit suís amb la representació de la caça de bruixes de Baden (Alemanya).

El foc entès com a element primari que forma part del cosmos serà un tema que copsarà l’interès de científics i nobles. Tal cas el trobem amb l’emperador del Sant Imperi Romano-Germànic, Maximilià II, que a l’any 1566 encarregà al pintor Arcimboldo una sèrie de quatre pintures amb la representació dels quatre elements naturals. A diferència dels altres tres retrats, el del foc és l’únic que està format per objectes inanimats, fent referència a la dinastia dels Hamburg i a l’orde de cavalleria. A través d’aquestes pintures, l’emperador Maximilià expressava l’harmonia del caos i la seva autoritat que podia controlar, fins i tot, als quatre elements primaris (foc, terra, aire i aigua).

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/11/Arcimboldo_Fire.jpg
Feuer, de Giuseppe Arcimboldo (1566), al Kunsthistorisches Museum Wien de Viena (Àustria).

També la literatura renaixentista farà del foc un protagonista literari, com es pot llegir a La Divina Comèdia del Dant. Els passatges de l’Inferno han estat àmpliament pintats al llarg de la història de l’art. Una de les representacions més boniques és la que va realitzar el pintor prerafaelita Gabriel Rossetti l’any 1867, on es poden observar els dos amants —Paolo i Francesca— abraçats sota una pluja de flames de l’infern, el càstig per haver comès l’assassinat de l’espòs de Francesca (alhora germà de Paolo). En aquest cas, el foc simbolitzaria l’amor etern entre la parella i, també, el foc associat a l’infern.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/31/Dante_Gabriel_Rossetti_-_Paolo_and_Francesca_da_Rimini_%281855%29.jpg
Paolo i Francesca da Rimini, de Gabriel Rossetti (1867) al TATE Gallery de Londres (Regne Unit).

La cara més amable del foc, entès com a símbol d’amor, l’observarem a les pintures barroques durant els segles XVII i XVIII. Les més explícites seran les pintures religioses composades amb el tema de la transverberació. És la representació d’una experiència mística, un fenomen en el qual la persona aconsegueix la unió més íntima amb Déu, fent que senti el seu cor traspassat per un foc sobrenatural. L’obra més coneguda amb aquest tema, sens dubte, és l’escultura de L’èxtasi de Santa Teresa de Bernini, però també destacaria la pintura de Josefa de Óbidos, on es veu explícitament el cor de la santa en flames. L’amor més pur cap a Déu sempre serà representat amb aquest cor de foc que, a partir del segle XVIII, ocuparà la part central de les anomenades pintures colonials, tal i com veiem amb les obres religioses del pintor mexicà José de Páez.

https://artemisialatenebrista.com/wp-content/uploads/2019/10/Josefa_de_%C3%93bidos_La_transverb%C3%A9ration_de_Sainte_Th%C3%A9r%C3%A8se_1672-1.jpg
La transverberació de Santa Teresa, de Josefa de Óbidos (1672), a l’església de Cascais (Portugal)

La presència del foc en obres religioses no la trobem únicament amb la representació de sants concrets. De fet, la Bíblia relata un dels passatges més coneguts del Nou Testament amb aquest element natural com a protagonista: la Pentecosta. Aquesta celebració cristiana (que s’escau en el cinquantè dia després del diumenge de Resurrecció), commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, iniciant així la seva activitat d’evangelització. Ho veiem en una de les pintures més famoses del Greco, on l’Esperit Sant arriba a cada deixeble a través d’una llengua de foc que es col·loca damunt dels seus caps.

Pentecosta, del Greco (1609), al Museu del Prado de Madrid (Espanya).

La llum i el foc també ens marquen la vida de diferents maneres. Ens poden evocar moments de recolliment, pau i tranquil·litat, com es plasma a les pintures de Georges de La Tour, amb una única flama que il·lumina tot el quadre, on hi impera un silenci absolut. O, per contra, ens pot trasbalsar quan s’uneix a la idea de lluita i guerra, una temàtica que va ser representada sobretot a les obres del segle XIX. Doneu un cop d’ull a les pintures de Delacroix i Goya i hi trobareu aquest element natural al fons de la composició, cremant les ciutats arrasades per la misèria de la guerra. Un mateix element per a dues formes de vida contraposades.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cc/Georges_de_La_Tour_007.jpg
La Magdalena amb llantió, de Georges de La Tour (1642) al Museu del Louvre de París (França).

La fascinació pel foc traspassa qualsevol època i fins i tot es converteix en un element imprescindible de treball per alguns artistes contemporanis. L’artista canadenc Steven Spazuk n’és un clar referent. Utilitza la tècnica del fumatge amb una simple espelma. Les seves obres es composen amb els residus de carbó negre que deixen les pinzellades de la seva espelma sobre diferents superfícies. En ocasions ho barreja amb pintures acríliques per a donar-hi un toc de color més espectacular. Les seves manifestacions artístiques es relacionen amb la dualitat de l’element primari: el foc pot tenir propietats constructives i alhora destructives, que poden donar vida o arrabassar-la en qualsevol moment.

https://static.wixstatic.com/media/da6160_9dd5cb56318c46f891060f69dd9521ff~mv2.jpg/v1/fit/w_2238,h_2100,q_90/da6160_9dd5cb56318c46f891060f69dd9521ff~mv2.webp
Steven Spazuk treballant al seu taller. Fotografia d’Oly Bernardi.

El foc no deixa de ser res més que una pròpia representació de la vida i de la mort, dues cares d’una mateixa moneda. L’observarem a la revetlla de Sant Joan i ens continuarà fascinant igual que ho feia amb els primers homínids de la prehistòria i amb tots els éssers humans al llarg de la història. Sigui com sigui, la seva màgia no s’apagarà mai.

arcimboldo, chiribiquete, dante, el greco, foc, foc de l'infern, foc de sant antoni, georges de la tour, inquisició, josefa de óbidos, la divina comèdia, madeleine, nusku, rossetti, sant joan,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>