L’orquídia de Darwin

Charles Robert Darwin (1809-1882) és una persona que no necessita presentació dins el món de les ciències. Tota una figura polifacètica que revolucionà el pensament creacionista de la seva època i que encara es manté avui més viu que mai. Per qui encara no el conegui, fou el pare de l’Evolució amb majúscules, qui després de viatjar cinc anys a bord del Beagle reuní prou evidències per escriure anys més tard «L’origen de les espècies», la seva obra més popular.

Com a biòleg Darwin és una figura que cal conèixer i cal reivindicar, un gran naturalista amb una curiositat tan inesgotable per la vida que el dugué a escriure un reguitzell d’obres de tota mena. Entre aquestes obres n’hi ha una que pel títol crida l’atenció: «La fertilització de les orquídies: sobre les diverses estratègies per les quals les orquídies britàniques i foranes són fertilitzades per insectes, i sobre els bons efectes de la pol·linització creuada». A veure qui gosa avui publicar un llibre amb un títol d’aquesta mena!

Amb més de vint mil espècies repartides per tot el món i amb flors vistoses de tota mena, no és d’estranyar que Darwin dediqués una part de la seva bibliografia a aquestes plantes. Les més vistoses es cultivaven des de fa ja dos segles en hivernacles al nord d’Europa i eren ostentades per les famílies més benestants de l’època. De ben segur que alguns de vosaltres en teniu o n’heu tingudes algun cop a casa, i sinó sempre us ho podeu anotar com a idea per a un bon regal (almenys per a un biòleg naturalista com jo, enamorat de la botànica, el faríeu força feliç).

Aquestes plantes de garden, com n’hi solem dir a casa, provenen de les regions tropicals del planeta, on solen viure com a epífites damunt de les branques dels arbres de la selva. Una de les més conegudes és la Vanilla planifolia, que és ni més ni menys una orquídia lianoide, del fruit de la qual n’obtenim un conegut saboritzant com és la vainilla. Qui les tingui vistes sabrà que moltes d’aquestes plantes se solen sembrar en tests transparents i que les seves arrels són verdes, coloració que indica presència de clorofil·la, pigment que permet fer la fotosíntesi. D’altra banda, moltes d’aquestes espècies tenen la característica que no poden viure si les seves arrels no estan micorrizades, és a dir, que cal que s’estableixi una simbiosi amb fongs, que són els qui proporcionen humitat a la planta.

Però no cal anar a la floristeria per a veure orquídies, ja que fent una simple passejada aquests mesos de primavera per les nostres terres en podem observar un bon grapat de diversos gèneres, sense necessitat d’haver de desviar-se massa dels camins. Quan presento a molts dels meus amics unes petites floretes com a orquídies, molts d’ells es mostren sorpresos perquè només ho associen amb les plantes que ens venen dels tròpics. Així, tot i que més diminutes en comparació a les epífites, les orquidàcies del nostre país són un petit tresor que no té menys glamur que les seves competidores de centre de jardineria.

La bellesa de les seves flors contrasta o no (segons els gustos) amb el nom de la família, que prové del gènere Orchis, que en grec vol dir «testicle». Aquest fet fa referència als dos tubercles que trobem a les seves arrels, i que recorden aquesta part dels genitals masculins. Un altre dels gèneres més ben representats a les nostres terres són les anomenades abelleres, Ophrys, que practiquen una estratègia d’engany als seus pol·linitzadors, com en és el cas d’Ophrys apifera. Segurament ja heu endevinat que aquesta espècie és pol·linitzada per l’abella de la mel (Apis mellifera), ja que l’epítet específic de l’orquídia en qüestió ja en fa esment («portador d’abella» en llatí).

L’estratègia en qüestió que segueix la planta consisteix en imitar la forma de les abelles femella en un dels pètals, el qual es troba modificat formant un llavi de major mida anomenat label. I no només això, sinó que a través dels anys de coevolució amb els himenòpters, aquesta espècie ha aconseguit produir el mateix perfum que desprenen les abelles femella. Resultat: el mascle es posa com una moto i intenta copular amb la flor. És durant aquest procés quan a l’abella se li enganxa el pol·len, que en les orquídies es troba en una massa compacta anomenada pol·lini, i que fecundarà de forma creuada una altra planta de la mateixa espècie quan el mascle la intenti copular de nou. Aquest mateix procés el podeu provar de fer vosaltres mateixos amb un llapis mateix si teniu una orquídia a casa; veureu com amb una mica d’enginy aconseguiu que el pol·lini se us quedi enganxat al llapis, però no us aconsello que després en pol·linitzeu la flor, sinó l’endemà la trobaríeu ja marcida i no faria gens de goig.

Un altre exemple de coevolució estudiat per tots els biòlegs és el que deduí Darwin a partir d’una orquídia que li havien fet arribar de l’illa de Madagascar. La planta, Angraecum sesquipedale, amb l’epítet llatí que significa «d’un peu i mig», té un esperó de més de vint centímetres. És a dir, que una de les peces de la flor forma una prolongació en forma de tub al fons de la qual s’hi troba el pol·len. Darwin, només observant aquest fet arribà a la conclusió que calia que hi hagués un pol·linitzador amb una probòscide («trompa») d’aquestes dimensions, concretament una papallona.

I efectivament, tenia raó. El lepidòpter fou descobert vint anys més tard de la mort del gran mestre. Xanthopan morganii subsp. praedicta. Com a mínim la subespècie ret honor a una predicció que només podia esser obra del pare de l’Evolució.

orquídia,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>