Màscares, rauxa i fantasia: un recorregut per carnestoltes a través de l’art

El febrer ens porta fred, i amb ell arriba una de les festivitats més esperades de l’any: la de carnestoltes. Una festa de la qual participen petits i grans des de fa una colla d’anys. Actualment, les grans carrosses del Brasil eclipsen totes les mirades; no obstant, sempre podrem estar orgullosos del carnestoltes de la nostra comarca, destacant el de Campdevànol i el de Ripoll, on cada any hi ha més nivell entre els concursants.

Aquest any que no podrem sortir a festejar-lo als carrers, potser serà un bon moment per a reflexionar sobre els orígens del carnestoltes. Us heu plantejat mai d’on neix aquesta tradició pagana? Us ho explico a través d’algunes obres particulars de la Història de l’Art:

L’origen del carnestoltes es remunta al segle IV aC, en els famosos teatres de l’antiga Grècia i amb les diferents festivitats paganes que tenien lloc a principis de la primavera. Una de les festivitats més famoses era la Dionísia, que se celebrava en diferents indrets de Grècia i es feia honor a Dionís, déu de la vinya, la rauxa i el teatre. La festa incloïa una sèrie de representacions dramàtiques, la famosa tragèdia grega, i també la nova comèdia que es representava als teatres. És en aquell moment quan comencem a trobar els primers poetes i actors que utilitzen màscares i vestuari especial per a aquesta ocasió concreta.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/63/Relief_with_Menander_and_New_Comedy_Masks_-_Princeton_Art_Museum.jpg
El poeta Menandre d’Atenes amb les màscares teatrals, segle I aC, Princeton Art Museum. Font: Wikipèdia Commons

Més endavant, cap al segle III aC, els romans van prendre aquesta tradició grega per transformar-la en les Saturnals (Saturnàlia), en honor a Saturn, déu de l’agricultura. Se celebrava del 17 al 23 de desembre, quan es festejava la finalització dels treballs al camp, la fi de la sembra d’hivern, i es deixava descansar a tota la població, inclosos els esclaus domèstics. És en aquest moment que comencem a veure més similituds amb el carnestoltes actual, ja que la festa produïa un relaxament de les normes socials i es coronava a un comandant militar (per celebrar el seu èxit i victòries en les campanyes militars), al pur estil del Rei Carnestoltes actual. El poble es reunia al Temple de Saturn i l’inici de la festa començava sota el crit de Io, Saturnalia!.

https://uploads2.wikiart.org/images/alma-tadema-lawrence/ave-caesar-io-saturnalia-1880.jpg
Ave Caesar! Io, Saturnalia!, Sir Lawrence Alma-Tadema, 1880, Akron Art Museum. Font: https://www.wikiart.org/en/sir-lawrence-alma-tadema/ave-caesar-io-saturnalia-1880

A partir de l’Edat Mitjana aquesta tradició de rauxa adquireix un to encara més festiu. Des del segle XII, durant els dies 26, 27 i 28 de desembre, sobretot al nord de França, tenia lloc la Festa dels Folls o la Festa dels Innocents. Era una festivitat plena de sacrilegis i impietats que es desenvolupava durant l’ofici diví. Entraven dins les esglésies tot d’emmascarats, arlequins i homes amb vestimenta femenina i dansaven davant l’altar. Allà mateix s’escollia el Bisbe o Papa dels Folls, que solia coincidir amb el personatge més esbojarrat de tota la ciutat o poble. Aquesta festa s’ha popularitzat gràcies a l’obra Nostra Senyora de París de Victor Hugo, publicada l’any 1831, amb l’entranyable Quasimodo com a protagonista, que és coronat com a Papa dels Folls en el relat.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/83/Miniature_F%C3%AAte_des_Fous.jpg
Escena de la Festa dels Folls al Roman de Fauvel, XIV

La bogeria de carnestoltes contrastava amb l’entrada de la quaresma. Les dues etapes tenien els seus protagonistes: per una banda, el Rei Carnestoltes, i per l’altra, la Vella Quaresma. El contrast entre aquests dos aspectes de la vida, gaudi/devoció, va interessar als artistes del segle XVI. Una de les obres més anecdòtiques d’aquest segle va ser La batalla entre Carnestoltes i Quaresma de Pieter Brueghel el Vell, de 1559. S’hi representa un carnestoltes real, iniciat per la classe rural, que es desenvolupa a tota la plaça del poble. Hi contrasta la banda dreta, amb els devots entrant i sortint de l’església, iniciant el període de quaresma. En primer pla, el suposat Rei Carnestoltes, damunt d’una bota de vi, s’enfronta a duel amb la Vella Quaresma. Aquesta sosté unes sardines, que simbolitzen el Dimecres de Cendra i la tradició d’enterrar la sardina, com a símbol de la fi de la gresca i xerinola del carnestoltes.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1a/Pieter_Bruegel_d._%C3%84._066.jpg
La batalla entre Carnestoltes i Quaresma, Pieter Bruegheí el Vell, 1559, Museu d’Història de l’Art de Viena.
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/08/El_minueto.jpg
El minuet, Giovanni Domenico Tiepolo, 1756, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un dels carnestoltes més bonics i impactants, se’ns dubte, és el de Venècia. Ja al segle XVIII molts artistes que viatjaven a Itàlia descriuen amb gran impacte aquesta tradició festiva de la ciutat. En aquesta època, i sobretot a la regió italiana, el carnestoltes també es podia celebrar en petit comitè a les altes esferes. Dones i homes vestits de forma elegant i amb màscares dansaven al jardí i amagaven la seva decadència sota aparences de diversions i passatemps. És habitual trobar en aquests carnestoltes una tipologia de personatges extrets de la Commedia dell’arte. És el nom que rep un tipus d’espectacle improvisat de carrer, ja popular en el renaixement italià, amb uns personatges característics: la Colombina, l’Arlequí i el Pedrolino. D’aquesta manera, els personatges del teatre de Carlo Goldoni es converteixen en la disfressa estrella dels carnestoltes italians d’època moderna.

A l’Estat espanyol, Goya serà un dels artistes que més escenes de carnestoltes pintarà, com a un estudi dels costums de la població del segle XIX.

‘L’enterrament de la sardina’ [El entierro de la sardina] és un quadre de petit format pintat per Francisco de Goya entre 1812 i 1819.

El final d’aquest recorregut acabarà amb l’art contemporani. Els seus artistes deixaran de banda la història, els orígens i la tradició d’aquesta festivitat, i voldran representar la cara més humana de la festa. Indagaran sobre la dualitat de l’ésser humà a partir de la disfressa i la màscara.

https://uploads7.wikiart.org/images/pablo-picasso/paul-as-harlequin-1924.jpg!Large.jpg
Paulo vestido de Arlequín, Pablo Picasso, 1973, Museo Picasso de Málaga.

Amb aquest recorregut del carnestoltes a través de l’art us convido a gaudir de la festa; això sí, des de casa i amb un altre tipus de màscara en comptes de la tradicional!

carnaval, carnestoltes, goya, història de l'art, màscares, picasso,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>