Mentre em tallen els cabells

És ben sabut que als morts els creixen els cabells i així semblen confirmar-ho els taüts oberts dècades després de ser ocupats per gent poc cabelluda en plena mort. També és ben sabut que als vius els cabells els creixen o així ho demostren les múltiples barberies i perruqueries que encara estan en actiu actualment a la comarca que s’afanyen a tallar, retallar, tocar i retocar cabells, serrells i rínxols de tota mena en una follia estranya completament a mans de la moda variable i efímera, que com la dels pantalons acampanats, els cotxes dièsel o els elèctrics, va i ve amb l’atzar o l’afany indomable de la humanitat de cardar els calés als altres enganyant-los com a xinesos, tot i que els xinesos no semblen pas gent propensa a deixar-se enganyar…

Com que a mi em creixen els cabells, almenys així sempre ho ha afirmat l’Àngel, el meu barber de tota la vida d’arrels lusitanes, dedueixo que, com el puto gat d’Schrödinger, estic en un estat indefinit de mort i de vida alhora perquè, com es veu, el fet que em creixin o no els cabells és totalment irrellevant per a poder deduir el meu estat vital.

La meva ufana cabelluda d’antany ha derivat cap a una penosa feblesa argentada que no aconsegueix res més que provocar una sensació de misèria a la gent amb qui amb creuo als carrers. Per això, allò de Carlos Gardel que «las nieves del tiempo platearon mi sien» em sembla una infame bajanada que em fot extraordinàriament nerviós. Hi va haver un temps que la joventut imberbe maldava per tenyir-se el cap d’argent en un intent estrany de semblar gran o lunar. Ara ja no, la gent es tenyeix de mil colors sense cap mena de vergonya ni sentiment de culpa, potser desconeixedors del seu estat latent, mig morts, mig vius.

El meu barber adjudica que totes aquestes reflexions són fruit d’haver-me tocat massa el sol, potser per la pèrdua de cabells, o simplement per l’edat per allò de no dir-me directament que no hi toco ni quarts ni hores i llavors es fa unes risses a costa meva, però no em fa res…

Tanmateix, a l’Àngel l’he desarmat quan li he demanat si el preu per a morts era el mateix que per a vius. Com que el meu estat és indefinit per definició, se m’ha mirat de fit a fit i m’ha dit que el preu també i que si seguia per aquesta banda m’hauria de cobrar també un preu indefinit però segurament més alt. Davant d’aquest lògica irrebatible de barber experimentat, he decidit acceptar la seva conclusió del meu estat vital general i li he pagat religiosament la quota per a vius –crec que no en té cap par a no vius.

Els barbers són gent ben curiosa. Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>