Michelsson, Morley i Lamarr

Michelsson i Morley es varen entossudir fa més d’un segle a mesurar si la terra es movia a l’espai immergida en èter lumínic per saber si navegàvem per l’espai a contracorrent o si ens arrossegava aquell constant esdevenir d’Heràclit, en un altre riu salvatge, aigües avall còsmiques, però aquestes de curs celestial imparable.

Conec gent que afirma que el wifi a França no val res perquè l’Spotify no els carrega les cançons de moda, ni el despacito, ni la mare que el va parir. Imagino que la ment d’aquesta gent percep el wifi no com Hedy Lamarr va concebre els salts de freqüència per interferir amb els torpedes alemanys i les ones de ràdio sinó en el sentit d’un canal intangible per transmetre la música gratuïtament, per anar estafant, i una mica també els estats d’ànim insondables de les nostres ànimes de càntir.

Arthur C. Clarke afirma en algun dels seus llibres que qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia, com el wifi dels collons, vaja.

La música sempre m’ha intrigat perquè un se’n pot apropiar impunement i cantar-la fins i tot en defecar malgrat els esforços de la societat general d’autors que vol treure sempre calés sigui d’on sigui sense cap remordiment pel wifi ni pels estalvis dels autors i per això no dubte en gravar els smartphones, les impressores, les memòries RAM i els cedés, que gràcies a déu ja han desaparegut, amb un impost revolucionari per inflar-se les butxaques ells i els ous a nosaltres.

La propietat de la música sempre s’ha malentès perquè en el nostre país sempre ho malentenem tot i només pensem en termes propers, això és meu, allò també i punt. Rere el wifi, a banda de la curiosa i lasciva història de l’esllanguida Hedy Lamarr, hi ha una infraestructura que tothom obvia i que ningú es molesta a conèixer. Els repetidors de microones fan mal d’ulls al paisatge suposadament etern de les nostres muntanyes en continua erosió, però ningú, ni tan sols els neohippies vegans que ignoren els aminoàcids essencials a la dieta humana se n’estan de tenir un smartphone de darrera generació per penjar fotos i collonades a la xarxa de moda tot proclamant que la petja de carboni la patim entre tots, però ells no, sense (voler) saber que els conductors dels vehicles híbrids i els elèctrics també.

La vienesa Hedy Lamarr

Sovint penso que no sé què passarà a la península aràbiga quan a la vella Europa estiguin del tot prohibits els vehicles de combustió interna. Els vents del desert tornaran a restablir l’equilibri natural d’erosió i desesper mil·lenaris? Es fondran les illes efímeres de formes rares per a rics des seus mars somers sempre en ebullició bèl·lica? Cauran els seus gratacels de les altures troposfèriques per tornar al cicle planetari de la sorra, l’erosió i l’oblit? Què se’n faran de tants i tants Rolls-Royce de colors no gens adients al seny britànic pagats religiosament quan proveïm de combustible els nostres vehicles cada cap de setmana? Els déus antics sempre són difícils d’entendre, però els nous també.

Els virus, incubats, mutats i recombinats genèticament a velocitats de vertigen a les granges asiàtiques de pollastres apilats com gent a les grans ciutats europees, totes iguals, que segueixen els models imposats pels americans a cadenes de fafú (fast food) vomitiu, ens empastifen amb pandèmies amb facilitat perquè ens mengem les maduixes de Xile i les roses de Sant Jordi les portem de Colòmbia, per a desesperació de Macondo, Sir Francis Drake i els bancs de sorra prop de Rio Hacha.

Sovint, com els personatges de Gabriel García Márquez, penso que he mort de febrers grogues als sorrals de Singapur, al cosmòdrom de Baikonur o al pedregar de regolita del mar de la Tranquil·litat on reposa la ferralla dels Apol·los sota l’atenta incredulitat dels terraplanistes, els vegans, els happyflowers, els polítics indefinits i llenguts, imparables inútils, en fuga contínua i el paorós oblit dels obstinats a repetir els mals del passat en una imbecil·litat sense nom tenyida d’estupidesa i desconhort.

Amb tristesa ara constato, mig vacunat ad astra, com diria Sèneca, que l’única obsessió del nostre país és quan i a quines putes hores obriran els bars, i és ara que soc conscient que vinc d’un temps en què posseir era vital mentre que ara compartir és la cosa més important perquè així emmerdem i amaguem la realitat que ens posseeix i no ens comparteix, i per això ara veig que tot està perdut. Com el poeta que deia que quan hi veia clar era quan dormia, però oblidava que en dormir també es tenen malsons.

Per tant, amb un aire de metec que sintonitza sense rubor wifis a cinc gigahertzs i prem sense contemplacions acceleradors de ginys ianquis en configuració ve vuit per sentir acceleració i velocitat pures a parts iguals als meus genitals sovint inflats de tanta infàmia i mentida, així, amb un aire de bàrbar de barba salvatge insolent i irreverent tinc tendència a cagar-me una mica en tot i no gaire en res, perquè, com les reaccions de Maillard a la desestructurada cuina malentesa de reconstrucció i als aliments classificats en apps de noms estranys, penso que una mica de tot ni massa de res no fa mal, i ja percebo al miocardi i al meu seny minvat que els vents la història es van tornant huracans imparables, i que, com un rave descomunal, la humanitat camina cap a una autodestrucció massiva, personal, inconscient, imparable, però es veu que no importa gaire a ningú, ni tan sols a l’hertziana i vienesa Hedy Lamarr.

Rock me mama

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>