I dels místics què se n’ha fet?

Mística és una d’aquelles paraules que cada vegada sonen menys. Hi ha qui confon el místic amb qui practica una religiositat extrema i no és ben bé això. És clar que en totes les religions hi ha misticisme. Tant en les orientals universalistes com en les antropocèntriques com el judaisme i derivats com el cristianisme i l’islam. També hi ha místics laics com un existencialista suïcida o pòtols com els de la novel·la de Kerouac. És una lluita constant per arribar a comprendre-ho tot. Uns convençuts que ho trobaran al cim de la muntanya escabrosa i altres convençuts que van cap al cingle, com els nihilistes. Cerquen una comprensió tan completa que no calen els sentits i el cos es converteix en una nosa, en una cadena.

Per aquesta banda s’han comès veritables barbaritats, com la d’aquells monjos budistes del sud del Japó que fins a principis del segle XX, quan els ho va prohibir la llei, es momificaven en vida. Un voluntari assumia com un honor haver estat escollit per alimentar-se un temps d’herbes que anirien disminuint en quantitat cada dia, fins que ja no hi hagués carn per als cucs. Quan quedaven amb la pell i els ossos, els enterraven en un forat just perquè hi cabessin en posició de lotus. També els deixaven una campaneta que quan deixava de sonar indicava que la momificació ja estava feta. Estic segur que amb les noves tecnologies el procés seria menys laboriós.

Menys cruenta —però també esgarrifosa— va ser la moda que es va imposar als primers segles del cristianisme de passar la vida a uns quants metres del terra per allunyar-se de les temptacions del món que posaven traves al coneixement total. El més cèlebre va ser Simó l’Estilita que va viure bona part de la seva vida al cim d’una columna de més de deu metres d’alçària. Li pujaven el menjar amb una corda a una plataforma justa per dormir. Va passar dècades menjant, dormint, bevent, resant, defecant i orinant al cim de la columna.

Seguint amb el cristianisme, van agafar molta nomenada els poetes místics del segle XV. Santa Teresa de Jesús n’era un bon exemple. Aquell vers de «visc perquè no visc i moro perquè no moro» és tan horripilant com una maledicció gitana.

També hi ha místics falsos. A l’Índia només cal donar un cop a terra perquè n’apareguin de tot tipus. A la història també n’hi ha. Hitler, per exemple, anava de místic i a l’única comprensió real que es va arribar va ser que era un psicòpata. Un altre, en Rasputin, un frare que es feia passar per místic i en realitat era un murri amb una sexualitat desenfrenada i confessor d’una tsarina tan inútil i baboia com un pom d’escala que es creia tot el que li deia.

Ara ja no calen místics i la comprensió total són algorismes. El Vaticà se’ls ha tret de sobre per poc productius. L’últim acte místic de rels cristianes que tinc notícia va ser en unes fotos que va publicar l’Interviu on un capellà del Palmar de Troia s’estrenyia un filferro amb punxes al voltant del penis i els testicles.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>