N’Ahmet de Fruitera (versió lliure d’una llegenda eivissenca)

Les cases de Fruitera, al bell mig de l’illa d’Eivissa, estaven massa lluny de la ciutat i els senyors s’estimaven més viure a Dalt Vila. Hi tenien poques feines, foravila, on només hi havia pagesos, missatges i bestiar. El camp no era el millor escenari per a l’estufera de la senyora, avesada als saraus, les festes, la vida social i els bons dinars que, d’altra banda, no hauria pogut mantenir sense les rendes ni els presents que sovint li arribaven des de la finca.

Al senyor tampoc no li venia gaire de gust la vida camperola. I a més, encisat com estava per la seva dona, no hauria gosat per res del món fer-li la contrària, ni posar emperons a satisfer qualsevol dels seus desitjos, que eren molts i, de vegades, d’allò més estrafolaris. Ambdós tenien una vida regalada —cos què vols, cos què desitges— i no era cosa que una fotesa enterbolís aquella placidesa. Alguna vegada, però, la cosa cremava del verd.

–Demà —etzibà la dona, tota decidida, al seu home— vull amanir l’enciam amb oli nou de Fruitera.

–Però… què dius, ara? Som el novembre i la collita no deu haver acabat, encara. Com vols que hi hagi oli nou?

–Ho vull i prou. A Vila ja n’hi ha que en tenen i jo no vull ser menys.

–Fruitera és a l’altre cap de món i fa un temps del dimoni. 

–Envia-hi n’Ahmet i que s’espolsi.

–N’Ahmet? Però… si és un noi pucer.

–Ja n’hem parlat prou. Demà vull l’oli nou aquí o em pegarà una atacada de nervis.

Era justament el que no volia sentir, el senyor. Les enrabiades de la muller acabaven sovint en un daltabaix de crits o en una trencadissa i, passada una estona, tot Vila n’anava plena, d’aquell rebombori. Calia fer l’espès i menut per d’evitar-ho de totes passades.

A l’estable, n’Ahmet dormia arraulit vora la mula i badà uns ulls com taronges quan el senyor el despertà i l’assabentà de la comanda. L’esclau era un noiet africà de pell bruna, entremaliat i una mica trapella però de bon manament i, per bé que mai no havia abandonat la idea de fugir i embarcar-se cap al seu país, era prou conscient de la seva condició de servent i de l’obediència deguda a son amo. Acabà de deixondir-se, posà les alforges a la bèstia, hi carregà una gerra nova, es passà pel cap un mantell encerat per protegir-se de l’aiguat i partí cap a Fruitera. L’ordre —demà a migdia has de ser aquí amb l’oli— era clara i llampant i ell sabia prou bé que, si no ho feia, el senyor li assajaria les corretjades.

A trenc d’alba, ja ni se’n recordava del mullader ni de la nit de trons i llamps passada al llom de la somera, ni del mal camí que l’havia duit fins a les cases pageses. Ara, a la vista del vell majoral de mans tremoloses i cames feixugues que, igual que un avi amorosit,  l’estrenyia amb una abraçada i s’interessava pel seu estat, n’Ahmet se sentia com a casa. Ben aviat la rialla fresca i les trapelleries ingènues del moret, fent broma amb el majoral, capgiraren l’ambient silenciós de les colles de traginers que descarregaven els coves plens a vessar d’oliva.

A la tafona, el trull d’oli cruixia a cada capcinejada de la jàssera, amunt i avall, mentre un líquid de color daurant regalimava dels esportins premsats i el primer oli nou de Fruitera anava a parar a la conca de pedra viva. No havien de perdre gens ni mica de temps i el majoral omplí la gerra de n’Ahmet:

–Au, bon al·lot, afanya’t que la senyora espera —li digué lliurant-li el preuat tresor.

Però n’Ahmet, esburbat com era i content com estava, reia sense aturall, botava i feia broma amb tothom.

–Ves alerta amb la gerra —l’avisà el majoral, però l’avís arribà massa tard. N’Ahmet ensopegà, perdé l’equilibri, la gerra es trencà en mil bocins, l’oli s’escampà sobre les lloses de la tafona i aquí fou quan les rialles es tonaren plors i, l’alegria, un desconsol farcit de mals averanys. No s’alliberaria del càstig ni de les corretjades.

Però el vell ja n’havia vistes de tots els colors i allò tenia fàcil remei. Agafà una gerra igual a l’esmicolada, l’omplí d’oli, i ell mateix l’assegurà a les beaces de la mula.

–Au —digué—, deixa anar els plors i parteix de quatres o no arribaràs d’hora. I saluda els senyors de part meva.

N’Ahmet no s’ho podia creure. S’aferrà al coll del pagès, li estampà dues besades, li féu una promesa a cau d’orella i s’enfilà al llom de la bístia que no va haver de menester cap ordre per emprendre la tornada, fruint per endavant de l’escalforeta de l’estable que l’esperava al final del camí. El majoral se’l mirà una estona. «Santa innocència», pensà, recordant la promesa que acabaven de fer-li.

Passaren els mesos, la primavera havia arribat i la collita, si no hi havia res de nou, es presentava esplèndida a Fruitera. Una nit sense lluna, quan tothom dormia a les cases pageses, una remor estranya despertà l’amo. Saltà del llit, entreobrí la portalada i romangué glaçat en veure la cara de n’Ahmet il·luminada per la claror bellugadissa del llum d’oli.

–Ahmet! Però què redimoni fas, aquí?

–Callau. M’he escapat de cals senyors i he vengut a acomiadar-me. Me’n torn al meu país.

–Ah bergant! I la promesa que em feres?

–No heu de passar gens d’ànsia per això. Us ho vaig prometre i ho compliré, en podeu estar ben segur.

El pagès volgué afegir alguna cosa però el moret ja no hi era. La tenebra i el silenci s’escampaven de bell nou per la contrada.

La calor de l’estiu pitjava de valent i tothom es demanava per què a Fruitera no havien començat a segar. Els sementers estaven atapeïts d’espigues, altes, daurades i carregades de gra. L’ordre que el senyor havia fet arribar ja feia dies no admetia discussions: «Per Sant Pere ho vull tot segat», i tan sols en mancaven dos per a la festa de l’apòstol. El majoral, però, encara esperava. Ara ja tant li era perquè sabia que ni tots els homes de Fruitera podrien segar en tan poc temps aquella immensa blatera. Ni en dos dies ni en dues setmanes. Ell, però, encara confiava.

I per això mateix fou l’únic que, al matí següent, no s’estranyà quan veié els camps tots coberts de garbes perfectament afilerades.

–Bona feina, Ahmet —mormolà entre dents.

I entrà a la cuina per encendre la primera pipa.

A la mar, la vela blanca de la barca de n’Ahmet s’allunyava cap a l’horitzó.

eivissa, llegenda,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>