No culpem els pagans del que ens passa per capitalistes

Arriba l’octubre i cada any la mateixa discussió: «Que aquí celebrem Tots Sants! Ni Halloween ni americanades!», «De carabasses res, aquí bunyols, panellets i a torrar castanyes! I el primer de novembre al cementiri a posar floretes a la tomba dels avis», «Que la globalització no acabi amb les nostres tradicions!», «Dia dels Morts? Això aquí ja no se celebra, t’has fet força multiculti (amb permís li robo el terme al meu lloat Dr. Prim Bertran, al cel sia) des que vas a la universitat», «Que no, que no, que aquí per Tots Sants torrem castanyes i anem al cementiri»…

Als detractors de Halloween no els falta raó: ara per ara als Estats Units la celebració d’aquesta vetllada és el negoci de l’any per a la indústria de les llaminadures, la xocolata i les disfresses, només superat per les festes nadalenques. A la península, durant els darrers cinc anys, també s’ha notat un increment del consum de llaminadures i xocolata per aquestes dates —fins a un 10% dels guanys anuals i les exportacions segons l’Associació Espanyola dels Dolços, Produlce— cosa que ens indica una adopció relativa de la tradició estatunidenca, possiblement a causa de la globalització, les xarxes i internet.

Però tal com podeu intuir, no he vingut aquí a parlar-vos de xifres ni a exposar els perills de l’apropiació cultural aliena. En realitat, sempre m’ha seduït la celebració d’aquesta festivitat, no només per l’atractiu de la seva relació amb la mort i les bruixes o pel fet de recordar els que ja no hi són d’una manera tan peculiar, sinó perquè intueixo en ella un dels rastres més clars de ritus i tradicions paganes, que com ja sabeu, són la meva debilitat. Em pregunto què hi ha realment de tradicional en les manifestacions que es duen a terme arreu entre els darrers dies d’octubre i els primers de novembre. És la mateixa festivitat? Per què aquesta relació amb la mort? Per què aquesta coincidència de dates? I sobretot, quina és l’arrel de tot això?

A finals d’octubre sentim sempre la mateixa cantarella: «que la globalització no acabi amb les nostres tradicions!».

A Mèxic, el Dia dels Morts és un dels esdeveniments més importants i reuneix cada any milions de persones en tot el país
A Mèxic, el Dia dels Morts és un dels esdeveniments més importants i reuneix cada any milions de persones en tot el país

Seguir el rastre més recent de la institució d’aquestes tradicions no és del tot difícil, si més no sabem que la celebració de Halloween —tal com el coneixem avui dia— s’institueix als Estats Units cap allà a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat, consolidant-se més o menys als anys cinquanta, un cop acabada la Segona Guerra Mundial i coincidint amb la bonança econòmica que els consolidarà com a primera potència econòmica mundial. En aquest sentit, Halloween esdevé simbòlicament una de les expressions més clares de l’American way of life i un identificador clar de la cultura ianqui. Irònicament, aquesta idea de Halloween arribarà a nosaltres principalment a través del cinema cap a finals dels setanta i sobretot durant la dècada dels vuitanta, coincidint amb l’obertura del nostre país després d’un cert episodi més aviat obscur de la nostra història. Però si us penseu que la celebració de la nit dels morts cada 31 d’octubre és una invenció purament estatunidenca, aneu ben errats. De fet, és una festivitat catòlica importada als Estats Units des del Regne Unit i que adopta les formes i el nom de la tradició irlandesa d’All Hallows Eve —Tots Sants en anglès—, un fet que no ens ha pas de sorprendre si tenim en compte la gran quantitat d’irlandesos que emigraren des del vell continent al nou món entre els anys 1845 i 1850 a causa de la Gran fam irlandesa. Per a molts, res de nou fins aquí si teniu accés a la Viquipèdia. Ara bé, és Halloween l’adaptació moderna d’una festivitat catòlica tradicional provinent d’Europa? Sí i no. En realitat, el rastre de la nit de les bruixes ens permet de seguir-lo fins una mica més enrere.

Els altars en honor als difunts són molt populars a Mèxic. Imatges del difunt, menjar i dolços típics com el pa de morts decoren les ofrenes
Els altars en honor als difunts són molt populars a Mèxic. Imatges del difunt, menjar i dolços típics com el pa de morts decoren les ofrenes.

Fixem-nos en un exemple que també es força conegut: la nit de morts a l’Amèrica Llatina. A Mèxic, on les celebracions del Dia dels Morts foren declarades Patrimoni Mundial Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2008, la festa dels sants difunts se celebra els dies 1r i 2 de novembre —Tots Sants i Dia dels Sants Difunts al calendari cristià— i té un valor antropològic excepcional des del punt de vista de la confluència de cultures i el sincretisme religiós. Per aquesta raó, la festivitat ha estat motiu de debat entre antropòlegs i historiadors. M’explico: el Dia dels Morts mexicà mescla claríssimament l’estètica i els rituals precolombins amb la realitat catòlica del país. Els rituals són senzills: ofrenes als morts que consisteixen fonamentalment a proveir d’aliment i de capricis als familiars desapareguts i la celebració de banquets als cementiris entre molts altres matisos que ens donarien material per a una tesi doctoral. La idea principal és que durant el Dia dels Morts els difunts que són al purgatori retornen per a passar el dia entre els vius. Fins aquí tot bé: la idea del purgatori és catòlica i la celebració del banquet als cementiris és un costum que es prohibí a Europa cap al segle XVI i que se celebrava al nostre país com a ritus funerari durant tot el període medieval. Ara bé, per què diem que podem observar clarament restes d’una idiosincràsia precolombina en els rituals i tradicions del Dia dels Morts mexicà? Alguns antropòlegs han qüestionat aquest fet i han volgut veure en la insistència a mantenir ritus i elements anteriors al catolicisme una qüestió tàctica nacionalista, fruit dels moviments nacionals i d’alliberació que tingueren lloc als països d’Amèrica Llatina durant el segle XIX i principis del XX, i que vindrien a promoure un punt de trobada comú entre les cultures originàries de l’Amèrica central prèvies a la conquesta i la dominació estrangera. La claríssima mescla religiosa durant les festivitats de Tots Sants i Dia dels Morts seria així una estratègia per a fer front a la realitat colonialista, eminentment catòlica, i en la que la recuperació d’elements precolombins podria llegir-se com un acte de resistència cultural i d’identitat més que no pas com una reminiscència als cultes ancestrals genuïns.

Però és cert que si observem l’estètica del Dia dels Morts trobem força restes d’una idiosincràsia anterior a la catòlica relacionada amb la mort, majoritàriament mexica però també tribal. Es tracta del culte a ídols i figures mitològiques asteques, possiblement supervivents de l’evangelització de la zona i integrades a la festa pròpiament catòlica com una solució al conflicte d’interessos entre la religió tradicional i la importada durant la conquesta. Un exemple és el xolo —xoloitzcuintle o xoloitzcuintli, en llengua nàhuatl— un gos de raça mexicana que entre la cultura mexica es considerava el guia del difunt durant els quatre anys que durava el seu trànsit en el més enllà asteca fins a arribar a Mictlan o l’inframón de la seva mitologia, des del qual podrien ressuscitar un cop arribat el moment.

Així llavors, el Dia dels Morts prové d’una religió anterior? La resposta un altre cop torna a ser sí i no. I de seguida veureu per què li dono tantes voltes.

Al nostre país, el Dia dels Morts també s’anomena Dia dels Difunts o Dia de les Ànimes.

Deixeu-me aclarir primer que quan parlem de Dia dels Morts o Dia dels Sants Difunts, ens referim a l’instituït pel calendari cristià el 2 de novembre. Als Països Catalans, per exemple, el Dia dels Morts no se celebra com a tal, sinó que dediquem el dia de Tots Sants (primer de novembre) a la vetlla dels difunts. A la vegada, Halloween, celebrat la nit del 31 d’octubre, és concebut a la manera del dos de novembre mexicà, perquè se suposa que aquella nit les ànimes dels difunts caminen entre nosaltres. L’objectiu no és lloar-les, sinó mantenir-les a ratlla. Heus aquí un punt en comú en el que el dia de Tots Sants sembla no pintar-hi res. Què té a veure la mort amb l’inici de novembre en dues cultures aparentment tan allunyades? A algú ja li sonen campanes? Efectivament, el canvi d’estació és un element que no podem ignorar.

Com alguns ja sabreu, els canvis estacionals en l’univers mental del món antic tenen una rellevància vital en tant que determinen les característiques del cicle agrari i per tant, les possibilitats de supervivència de les comunitats agrícoles. Cal que recordi que l’economia del món antic se sustenta arreu en l’agricultura —tret d’algunes excepcions— i això inclou totes les societats, des de la conca mesopotàmica fins a la vall de l’Indus passant pels Andes peruans. Així, un canvi estacional és concebut com un pas, com el final d’un període vital i l’inici d’un altre, en el que per assegurar-se la bonança convé fer contents els déus i els que no són déus.

Entre els darrers dies d’octubre i primers de novembre, a Europa, comença la temporada de tardor i hivern: els dies es tornen curts i freds i els camps resten àrids a causa del final de la temporada de collites. Si a l’inici dels cicles primaverals i estiuencs els rituals dels sistemes de creences anteriors al cristianisme se centraven a celebrar i propiciar la vida, venerant les divinitats de la collita i l’abundància; els cicles hivernals tindran, per contra, una relació estreta amb el concepte de la mort com a pas previ per a la regeneració vital. Així, la mort és per a moltes societats una etapa més, un moment d’obscuritat hivernal necessari previ al renaixement primaveral. Es tracta evidentment de conceptes simbòlics una mica enrevessats per a les nostres mentalitats actuals, però en una societat on l’observança de la terra i els fenòmens naturals podien marcar la diferència entre una bona i una mala collita i per tant entre la vida i la mort, aquest pensament obeeix la lògica més simple.

A l’Europa occidental es documenta un ritual que acredita el que estem explicant. Sabem pels romans que els celtes celebraven el Samhain o Samuhin el primer de novembre. Aquesta celebració aparentment se sustentava en la creença que, per aquelles dates, coincidint amb el final de la temporada de collita, s’obria una mena de portal entre el món dels vius i els morts que s’havien d’acontentar mitjançant ofrenes amb l’objectiu d’allunyar els mals esperits durant l’hivern. El ritual del Samhain s’ha volgut interpretar com l’antecedent més antic i clar de l’actual Halloween. Tot i que és difícil assegurar que es tracti de la mateixa festivitat des de la perspectiva d’un anàlisi històrica acurada, existeixen paral·lelismes sospitosos en totes les cultures del món que fan pensar que aquesta relació dels canvis estacionals i el fet de no fer enfadar als difunts tenen força a veure.

Soc conscient del fet que encara no assimileu el paral·lelisme entre el Dia dels Morts mexicà, Halloween, Samhain i el Tots Sants Catòlic. De fet, aquesta teoria fa aigües si us adoneu que a Mèxic el canvi estacional no és tan marcat i que difícilment la seva climatologia els inclinaria a elaborar rituals estacionals en paral·lel als europeus. Això té una explicació factible si pensem que aquestes celebracions mesclen dos conceptes que si bé tenen relació no són ben bé el mateix, però que l’Església catòlica va voler uniformitzar davant el repte d’integrar en el catolicisme cultures i costums tan diversos. Per una banda la concepció i relació que les diferents cultures tenen amb la mort i els difunts i per l’altre la integració de ritus genuïnament pagans en el calendari catòlic. Podem complicar encara més la cosa: per a l’Església catòlica el dia de Tots Sants estava instituït originàriament al mes de maig, coincidint amb una celebració que al món romà pagà es coneixia com a Lemúria o Lemuràlia. Al món romà, el Lemúria era el que es coneix en termes antropològics com un ritual apotropaic, és a dir, destinat a allunyar els mals esperits de la vida diària i protegir-se, per dir-ho d’alguna manera, dels avantpassats enfurismats. Durant tres dies el 9, 11 i 13 de maig, el pater familias realitzava un ritual a les cases romanes consistent a allunyar els mals esperits coneguts com a lèmurs —sí, l’animaló ha pres el nom d’aquest terme— i evitar-se els disgustos d’haver de conviure amb les males energies durant la resta de l’any. Ja sé el que penseu, i sí, el Samhain celta es pot classificar com el seu anàleg bàrbar però al novembre. Sembla que els cristians també se n’adonaren d’aquesta coincidència i amb una lògica inqüestionable, el papa Gregori IV, decidí de traslladar la festivitat de Tots Sants cristiana del 13 de maig al primer de novembre.

Les celebracions dels voltants de Tots Sants són l’intent desesperat d’entendre i fer front a la idea de la mort. A la fotografia, una inscripció funerària del cementiri de Serrallonga (el Vallespir).
Les celebracions dels voltants de Tots Sants són l’intent desesperat d’entendre i fer front a la idea de la mort.

Halloween, el Dia dels Morts o el Tots Sants del país són la dissidència, la contraposició a l’ordre establert per la qual una religió ens obliga a deixar partir sense més explicacions.

De manera simplificada, el procés fou el següent: amb l’arribada del cristianisme es van assimilant i transformant els cultes romans a la nova ideologia. Des del poder romà s’impulsa un mecanisme d’assimilació i sincretisme per a facilitar al poble la comprensió dels nous preceptes del cristianisme, fet que implica, per tant, basar-se en cultes i tradicions anteriors arrelades en els costums de la població arreu de l’imperi. Per acabar amb el que es consideren costums supersticiosos que entren en contradicció amb la promesa de la vida eterna cristiana, l’església elabora un pla que permet de camuflar les creences prèvies dins de l’univers mental del cristianisme. Un dels exemples més representatius és la institució d’una celebració en honor de tots els sants del calendari precisament el dia que els romans vivien preocupats pels desastres que els vindrien a sobre si no podien mantenir allunyats els mals esperits. Així, celebrant Tots Sants, es crea una mena de barrera on ja no fan falta rituals complicats per a allunyar el mal, sinó que lloant com cal els sants cristians, aquests ho faran per nosaltres. Un pacte prou còmode per a no pensar-ho. Però resulta que l’imperi romà era molt gran i que no tothom s’acabà de convèncer amb l’estratègia. Després de transformar el panteó dels déus romans en una església dedicada a la Mare de Déu i a tots els màrtirs, ja al segle vii, alguns habitants de l’imperi encara són escèptics a abandonar les seves tradicions i continuen insistint a celebrar els seus ritus i tradicions ancestrals fins ben entrat el segle x, en clara desconfiança cap als màrtirs catòlics que —sembla— no acaben de ser prou efectius enfront dels esperits dels bàrbars. És lògic: a veure com expliques a un contingent de població bastant elevat d’origen celta —al que ja t’ha costat romanitzar— que ara tots obeïm a una religió única i que tenim intermediaris contra el mal. Després de tot, «són bojos aquests romans!». Cap problema, si som majoria, traslladem Tots Sants a les dates de Samhain i ja no teniu excusa per a no cristianitzar-vos. Que tampoc no acaba de convèncer? Doncs ens inventem el Purgatori i ja teniu un argument per a establir un dia en el qual els difunts us visiten abans d’anar al cel o a l’infern.

Perdoneu aquesta simplificació tan banal, en realitat tot obeeix a una estructuració del sistema de creences molt més complexa que no podem explicar en quatre línies i que es repeteix de manera similar amb l’arribada de l’evangelització al continent americà i les seves formes d’apropament al món indígena, les creences del qual es basaven en una tradició mil·lenària i consolidada en un imperi fort com fou l’asteca. Així, els mecanismes de l’església havien d’anar més enllà i comprendre que si volien crear adeptes haurien de tolerar certes manifestacions religioses de l’univers mental mexica. A la pregunta formulada anteriorment, sobre si el Dia dels Morts és una tradició anterior al catolicisme, la resposta és que sí, perquè obeeix a un sistema de creences propi de l’univers mental asteca sobre la mort i el més enllà i el consegüent tractament als seus difunts. Però la tradició original no té per què coincidir en dates, que més que purament catòliques, són dates referides a un ritual estacional de canvi de cicle del món indígena europeu preromà. Com era d’esperar, l’Església primitiva s’hagué d’adaptar i integrar-se a un sistema de poder consolidat com fou el romà si volia tenir èxit, i això implicava reformular o laxar alguns dels seus preceptes més importants, com és el tractament de la vida i la mort en el cristianisme. En aquest sentit, m’arrisco si dic que parlem d’un procés sincrètic a la inversa, on és la festivitat cristiana la que ha d’anar adaptant elements de diferents cultures per tal d’elaborar una idea del que és el Tots Sants i Dia dels Difunts. L’element principal entre Tots Sants, Halloween i el Dia dels Morts és la idea d’instituir un dia en el qual els éssers estimats i no tan estimats tinguin l’oportunitat de tornar al món dels vius. Després de tot, la idea de separar-nos dels que ens han creat fins al dia del judici final era massa dolorosa d’acceptar per moltes cultures.

Potser m’arrisco si dic que parlem d’un procés sincrètic a la inversa, on és la festivitat cristiana la que ha d’anar adaptant elements de diferents cultures per a elaborar una idea de què són Tots Sants i el Dia dels Difunts.
Potser m’arrisco si dic que parlem d’un procés sincrètic a la inversa, on és la festivitat cristiana la que ha d’anar adaptant elements de diferents cultures per a elaborar una idea de què són Tots Sants i el Dia dels Difunts.

En conclusió, a mi em fa l’efecte que Halloween, Dia dels Morts o el Tots Sants del país són la dissidència, la contraposició a l’ordre establert per la qual una religió ens obliga a deixar partir sense més explicacions. La resistència d’un món en el qual la mort formava part de la vida en el dia a dia i en el que conflueixen les realitats biològiques i espirituals de l’ésser humà, la capacitat de mantenir la vida a través del record. De totes les celebracions al llarg de l’any —tenyides totes, us agradi o no, de capitalisme—, les que succeeixen a finals d’aquest mes i a principis del que vindrà són les que més ens apropen als punts en comú que tenim amb els nostres avantpassats: l’intent desesperat d’entendre i fer front a la idea de la mort i al que succeeix després d’ella, sigui quina sigui la nostra època o cultura.

Sigui amb castanyes o amb carabasses, només em resta desitjar que passeu una bona festivitat i que repenseu la cultura abans de condemnar-la. Us podria explicar mil històries divertides, al voltant d’aquestes festes, però això ja ho deixo per a un altre article.

Les carabasses tradicionals de Halloween es coneixen amb el nom de Jack O’lantern —literalment ‘Jack de la Llanterna’—. La llegenda tradicional irlandesa explica que aquest senyor era un galifardeu que aconseguí enganyar el dimoni per a no entregar-li la seva ànima. Un cop mort, al cel tampoc el van voler i en baixar a l’infern el dimoni es negà, com havien acordat, a acceptar la seva ànima. O’lantern, penedit, demanà ajuda al dimoni, que l’únic que l’oferí fou una brasa de l’infern per a il·luminar el seu bagatge etern. El difunt errant col·locà la brasa dins un nap i des d’aquell dia vaga il·luminat tan sols per la curiosa llanterna. Quan els irlandesos emigraren als Estats Units, portaren amb ells la llegenda i la tradició de posar ciris dins de naps tallats per a allunyar els mals esperits, però un excedent de carabasses durant els anys vint es presentà com una alternativa als naps, que en temps de fam, eren força apreciats. A poc a poc se substituí la tradició dels naps per la de les carabasses, que avui han esdevingut símbol de la festivitat.

dia de les ànimes, dia dels morts, halloween, mèxic, novembre, tots sants, tradició,
Publicat el

Comentaris

    • Moltes Gràcies, Toni, estic contenta que t’hagi resultat interessant.
      Si t’agrada el tema de l’univers màgic i religiós al món antic, et recomano que donis una ullada a les obres de Mircea Eliade, qui té una extensa bibliografia sobre el tema i és un dels autors més importants de la història de les religions. De fet, és el pare de la metodologia que utilitzem la majoria d’historiadors de la religiositat antiga i per tant l’autor en el qual em baso per fer aquests articles.

      Salut!
      Andrea Florit

    • Gràcies, Tomeu! Estic oberta a propostes! Si hi ha algun tema que us interessi especialment no dubteu en reclamar un article!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>