Quan no et paguen les factures i et retrobes per les xarxes

qÉs sabut per qui és autònom que ser-ne és realment dur. Les llegendes urbanes diuen que els autònoms cobren tants diners, fan el que volen amb els horaris, tant, que sembla que ni treballis i que reben subvencions. Són això, llegendes urbanes. Si et pares a pensar que si tot això fos cert, no creus que tothom seria autònom? De fet, l’altre dia coincidia amb la Deniz Çelik de Coaching para Valientes que la terminologia correcta seria tontònom o tonònoma, la qual es cenyeix molt millor a la realitat.

Quan ets autònom corres el risc que no et paguin. Si ets un dels meus deutors, ja trigues. De vegades corres tal risc que poden arribar a passar anys i encara no acabar de liquidar els deutes.

Vora el 2014 vaig estar treballant portant la comunicació i la pàgina web d’una dissenyadora dedicada a fer barrets, tocats i diademes per a festes. Vam estar treballant conjuntament un parell d’anys. Cada vegada el projecte agafava més força i era més consistent, fèiem mostres a passarel·les i ens expandíem per Andalusia. Fins que un dia va deixar de pagar.

Va passar el que és habitual en aquest casos. Mira, que m’he d’endarrerir una setmana. Després ai perdona que en seran dues. I al cap de tres setmanes, millor si ho deixem per al mes vinent. I així, de mica en mica, un mes es va convertir en dos, i en tres, i en un semestre, i en un any, etc. Si et demanes si encara em deu pasta, la resposta és que sí.

Total, que ja va arribar un moment que li vaig dir: mira, sé que no em pagaràs, ho assumeixo, especialment perquè he hagut de fer front a un IVA que no se’m retornarà mai i ha sortit directament de la meva butxaca. Però al menys deixa de dir-me que em pagaràs. Aquell mateix dia vaig rebre un maleït Bizum de 50 € i una promesa: cada mes em pagaria entre 50 i 100 €.

Promesa trencada.

Al cap d’uns anys, així com si res, em vaig trobar aquesta mateixa persona que es feia dir coach per a motivar equip. Tot un plegat de vídeos i missatges de manual rònec de l’estil tu pots amb tot i afronta els problemes amb un somriure. Bé, no dic que no puguem amb tot, de fet abans es deia allò de Déu apreta, però no ofega que és bàsicament el mateix. La vaig començar a seguir. M’encuriosia saber ben bé què feia. Ella se’n va adonar i suposo que li va entrar el pànic.

Lara, has estat bloquejada.

Què? Com? A sobre!

He arribat a la conclusió que amb aquest retrobament li va entrar el pànic i va declinar l’opció que li fes hate per xarxes i li desmuntés la paradeta. Tan fàcil que hagués estat que simplement hagués complert la seva paraula o bé ser sincera: no et pagaré. I ja està!

Com pots comprovar, la vida de la tontònoma és com una muntanya russa en què de vegades el de davant pot vomitar i t’esquitxa o has de comprar una entrada doble per a pujar-hi tu sola.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>