No puc parir els diumenges

Els noms dels dies de la setmana prenen la seva forma actual en català en funció de les divinitats a què varen ser dedicats. Així, dilluns és el dia de la Lluna, dimarts Mart, dimecres Mercuri, dijous Júpiter, divendres Venus, dissabte Saturn i per acabar estranyament tot trencant la sèrie, el diumenge, que és el dia del senyor, segons els profunds canvis fets pel cristianisme a les nostres vides de pa sucat amb oli.

De la mateixa manera que el nom de cada dia de la setmana té un significat clar en la nostra llengua, hi ha gent que s’entesta en associar-los també a un color, cosa més discutible i molt personal. Però, per a mi, cada dia de la setmana és diferent i té una personalitat pròpia, específica, ineludible, que no detallaré ni ara ni aquí. Tanmateix, si hi ha algun dia que no suporti, aquest és el diumenge, de manera destacada.

Els primers records que tinc dels dies del senyor, els diumenges, són negres. Als Salesians de Ripoll, a la primera dècada de la meva vida, s’havia d’anar per collons el diumenge al matí a missa i a la tardes al cinema obscur amb olor de plàtan, nen, hòsties, pluja i pa humit. Hi anàvem obligats i, si hi havia un dinar o una celebració familiar fora de la vila que ens impedís assistir a l’acte litúrgic o la projecció de la foscor, havíem de justificar-ho amb una nota manuscrita i veraç dels pares perquè si no, suposo que s’hauria emprenyat el lleig santcrist sagnant de mida natural que presidia les nostres penitències a l’entrada de l’església que coronava el cinema indistingible d’aquell dels germans Lumière o del visionari Méliès.

Sempre m’havia emprenyat, però al diumenge la vida es paralitzava, el món queia en una sensació estranya i lenta, com en una migdiada inconscient, i només hi havia vida als quioscs (al matí) i a les pastisseries (fins a mitja tarda) on anàvem els de casa a comprar la fruita que més agradava al meu pare, el braç de gitano de crema. A voltes, quan tornàvem a casa amb el SEAT 600 de visitar parents dominicals de les profunditats de les boires del Manlleu que encara semblava negat des de l’aiguat del quaranta, fins i tot la ràdio atrotinada tenia un altre comportament i no podia fer altra cosa que transformar les estranyes ones hertzianes en irreals partits de futbol que, per les interferències contínues semblava que estiguessin passant a l’altra banda del món, Mart o Andròmeda. A vegades, l’enginy de Tesla (que no del bandarra Marconi) es convertia també en una llista monòtona i repetitiva de quaranta cançons d’èxit (relatiu) que sempre em semblava la mateixa cançoneta collonera amanida amb el soroll de fons de les interferències persistents que em feien pensar sempre, indefectiblement, en els motors radials d’aviació Pratt & Whitney de divuit pistons dels P-47 americans que havien bombardejat la vella Europa, aquella que Adolf Hitler s’havia volgut menjar amb patates russes i amb poc èxit no feia pas massa temps.

Va ser en aquests diumenges de sis-cents que vaig descobrir, avançant-me molts anys a Panasonic i les seves ulleres de visió tridimensional, les imatges 3D a l’entapissat de pota de gall dels seients del SEAT de casa. En aquells diumenges de castanyes, queia l’hivern sobre el cercle polar àrtic i també sobre el Ripollès amb una pesadesa freda i solitària que ens abaltia a tots, escurçava els dies fent-los puta nit i maleïa els diumenges en una mena de cosa grisa, fredíssima, plena de fulles mortes, pluja i gels en un preludi intens i malparit dels freds encara més intensos que estaven per venir i manifestar-se, plenament, cada diumenge.

No vaig entendre mai com a casa, presos d’una fe estranya i imperiosa, els agradava anar a oir missa el diumenge, cap al final de la tarda, a Campdevànol, de fosc i amb fred. L’església era més freda que l’estació polar Zebra, fredíssima com el propi infern (tal i com maleeixen els anglesos). El prevere havia manat col·locar-hi unes estufes de butà de per riure penjades a deu metres d’altura, imagino que per escalfar els àngels i els arcàngels i no els feligresos, si no és que ja eren morts, de fred, pur, simple, kelvinià, absolut. La litúrgia del gel transcorria sota la poca llum natural característica de les esglésies i quedava adulterada per la feble llum vermella de la combustió del butà que ens hauria pogut matar a tots, intoxicats i glaçats.

La mare em deia que per no tenir fred (o no sentir-lo) no respirés. Després de patir unes quantes hipòxies similars al mal d’altura, havia decidit que preferia la respiració, per dolorosa que fos. Un diumenge, vaig passar tant fred que abans de la consagració no em sentia el nas, les galtes ni els peus i vaig creure que se m’hauria glaçat fins i tot allò de l’entrecuix per sempre més perquè possiblement Déu, a les seves altures escalfades pel butà i el diòxid de carboni de l’església, m’havia volgut castigar per algun pecat que jo ni tan sols sabia que hagués comès. I així, quan vaig poder, vaig renegar de la fe glaçada, i em vaig desempallegar de la missa de plom del gèlid Campdevànol, i la vaig substituir, cosa que no sé si va ser pitjor, per unes passejades infinites, amb els amics, carrer Sant Pere amunt i carrer Sant Pere avall de Ripoll a la recerca d’alguna fembra de corbes voluptuoses i més perilloses que les de les collades properes, també glaçades. La tarda de caminada es feia infinita, indistingible de la por i l’oblit, eternament freda i ens insensibilitzava els peus, les mans, les cames, l’ànima, amb una facilitat que devia emanar del dia del senyor, suposo, o potser directament de Campdevànol i el seu estrany i altíssim campanar luterà, com el de l’edifici de la Caixa a Ripoll, misteris de l’arquitectura. Pensava que aquell senyor, fos qui fos, la devia haver fotut molt grossa o que tenia uns bons collons per tenir dedicat un dia tan lleig, trist i irrellevant.

Després, als diumenges a la tarda, havent dinat, amb els amics caminadors fèiem autoestop en alguna cantonada i pujàvem als cotxes de la gent gran que ens parava. Suposo que els fèiem pena i sempre acabàvem per explicar-los que no teníem ni cotxe ni calés i que la nòvia ens esperava a Sant Joan, Olot, Sant Quirze o Manlleu i amb l’amable dièsel Perkins sorollós d’aquells bons samaritans dominicals arribàvem a un altre poble igualment trist, fred i immers en la monolítica monotonia d’un altre dia del senyor, igualment trist, lleig, plujós i fred.
A la nit, a casa, tocava repassar els deures de l’endemà mentre a la televisió en blanc i negre vomitava algun partit de futbol que semblava el NODO o la por.

La vida va anar passant, va desaparèixer un dictador, va aparèixer una democràcia, vaig tenir nòvia primer i família després, però els putos diumenges varen continuar essent morts, inexistents, irrellevants mentre el meu pare encara seguia comprant l’exquisida fruita del braç de gitano a les pastisseries obertes com poca altra cosa més al món.

Ara els diumenges segueixen essent aquell dia absurd que eren, segueixen essent un trànsit trist i quiet que ni duu enlloc ni mai no ho farà i per això em complauria extremadament que algun govern ordenés la jornada laboral contínua, o irregular, de manera que mai no fos festa per obligació i que la vida passés plàcidament com en un Blade Runner a la catalana, pencant (què, si no?), sense botigues tancades, amb braços de gitano afruitats, sense fred ni campanars lluny de les ports de Tannhäuser on encaren brillen els malparits i dominicals raigs C. No puc parir els diumenges.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>