No va ser una gitanada

En aquesta ocasió, l’Eudald Orri Graugés —conegut a Ripoll com en Let petit i molt relacionat amb el seu avi, un antic ferrer de la nostra vila, en Let de Can Branques—, compartirà una bonica història viscuda al costat del seu avi.

Heus aquí que un dia una bona caravana de gitanos —i dic bona perquè consistia de sis cavalls— es va apropar al taller de l’avi. A continuació, un membre de la comitiva va demanar a l’avi Let si podia posar ferradures noves i aferrar tots els seus cavalls. Si ho feia, li prometia que quan pogués li ho pagaria. Resulta que aquesta família de romanís eren refugiats de la Segona Guerra Mundial, i com us podeu imaginar, havien fet molt de camí per a arribar fins a Ripoll, a més de patir molta misèria.

L’avi, després de pensar-s’ho un moment —penseu que la demanda consistia en una comanda de 24 potes, i per tant, molts diners— es va veure commocionat per la història i acceptà l’oferta. Així doncs, i després d’hores de feina, aquella gent va poder continuar el seu camí fins a Lleida, on era la seva destinació. L’avi Let creia que no cobraria mai tots aquells diners, però s’havia avingut a fer l’encàrrec i, per tant, així ho havia acceptat.

L’Eudald Orri, conegut a Ripoll com en Let petit.

Un bon dia, dos anys després de la història aquí contada, es va presentar al taller un home que va saludar en Let, tot dient-li: «Bon dia, us recordeu de mi?». L’avi en aquell moment no va caure en qui podia ser, i l’home, tot estranyat, continuà: «soc aquell qui té un deute amb vós. Vaig prometre que quan pogués li’l pagaria i aquí em teniu. Allò que s’ha promès s’ha de complir».

Des d’aquella experiència sempre he tingut un afecte especial per la comunitat gitana. De fet, he fet bons amics d’aquesta ètnia. Hi he compartit grans dinars, en especial, en recordo un d’un dia de Tots Sants, que estaven acampats en un campament a Estamariu i m’hi van convidar.

Antigament era una cosa habitual de veure caravanes de romanís per les carreteres d’aquestes contrades. També era normal que les gitanes truquessin a les portes de les cases amb la cistella plena de puntes i alguna canalla al coll, bo i oferint-los algun dels seus productes.

Avui tot això són records i han quedat enrere els dies que les comitives gitanes ens venien a visitar. Tot i així, esperem que hagueu gaudit de la història de l’Eudald i que hagueu gaudit d’una petita història més de les que els ripollesos guardem dins nostre.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>