No ve de tres pins…! i altres lluites d’un biòleg

Fa una xafogor espantosa a Barcelona. Cada any que passa és pitjor, els números no menteixen. L’aire condicionat a tot drap s’escapa de les botigues obertes de bat a bat al Portal de l’Àngel, mentre que per la part del darrere hi surt l’aire calent dels sistemes de refrigeració. La gent que recorre l’avinguda amunt i avall té una suor enganxifosa. Alguns agosarats s’aturen a mig camí a llegir la temperatura del termòmetre gegant que penja a la façana d’un dels edificis.

En un intent de superació de la calor m’aturo a fer una orxata a mig camí. Pur or blanc. Arribo a casa, maletes i cotxe. I em trobo a la Gran Via, aturat en un semàfor amb el Polito blanc de l’any 97. Miro els cotxes a banda i banda: un sol ocupant per un vehicle de cinc places. Tot molt sostenible. Decideixo per als pròxims viatges fer-me BlaBlaCar per intentar pal·liar el desastre ecològic que significa anar i venir de la Costa Brava. No s’hi pot arribar en tren i els autobusos són caríssims i lents.

Des del cotxe m’adono de la quantitat de plàstics i altres merdes que hi ha als vorals de la carretera. Són aquells moments en què una persona sensible envers la Natura sent repugnància cap als membres de la mal batejada Homo sapiens sapiens. Quina espècie més invasora… tant de bo que s’extingeixi! —penso. Però em calmo de nou quan la flaire dels pins altera els meus receptors olfactius i la temperatura minva una mica al capvespre. Que bonic és l’Empordà!

L’endemà faig un bany entre meduses de l’espècie Rhizostoma pulmo, la típica blanca amb tons lilosos que ja fa anys que ens visita amb freqüència al litoral català. Per sort encara no veig cap exemplar de la temuda Physalia physalis, la caravel·la portuguesa, que amb els seus tentacles de fins a 50 metres ha començat a arribar en aigües mediterrànies com un dels múltiples efectes del canvi climàtic.

A les zones de més fàcil accés rodat les tovalloles es trepitgen i s’hi acumulen els banyistes, que desprenen un líquid oliós dels protectors solars. Alguns porcs encara enterren les burilles de les cigarretes a la sorra i hi ha ampolles de plàstic entre la vegetació dunar. Contemplo les muntanyes de Begur, però el gran forat de formigó que estan formant els xalets de luxe de sa Riera —que segur que vindran acompanyats de piscines d’aigua dolça— em posa massa neguitós. Aquí no hi ha qui es relaxi.

Abans de marxar de la platja em comenten que s’està cremant la selva amazònica i maleeixo Bolsonaro i de passada Bush, qui havia proposat com a solució miraculosa als incendis d’Arizona talar els boscos. Si no hi ha arbres, no hi ha risc d’incendi. Clap, clap, clap! 

Això de ser biòleg sembla que és molt dur. En un intent de desconnectar torno cap als apartaments, on em trobo la cirereta del pastís. Sento que un veí vol fer tallar uns quants pins que es troben vora els apartaments. Diu que les pinyes poden caure al cap dels infants que juguen als gronxadors que hi ha a sota. Però resulta que just els pins que vol assassinar són pins blancs (Pinus halepensis) i no pins pinyoners (Pinus pinea), amb la diferència que les pinyes són molt més lleugeres i no cauen de l’arbre. El motiu real queda al descobert a mesura que avança la conversa: s’hi posen les tórtores i deixen els cotxes empastifats de caques. Si no hi ha pins, no hi ha ocells i, per tant, no hi ha caques. I per acabar-ho d’adobar m’etziba la frase final: «no ve de tres pins!»

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>