Nova Llorc

Enllà, lluny, al call, en Llull collia llúpol. Aquest embarbussament de pa sucat amb oli és, ara per ara, un malson per als centennistes. I no pas per l’absurditat de la frase.

Una de les coses que més identifica el català i l’allunya de les altres llengües romàniques és que, en el pas del llatí vulgar cap al català, la l- inicial va convertir-se en una aproximant lateral palatal sonora, és a dir, una ella [ʎ]. Així, el llatí lūna va convertir-se en lune a París, en lua a Viella i en lúa a Vigo, però de Salses a Guardamar va triomfar lluna. Nosaltres férem llit i els castellans lecho, uns llet i els altres leche, aquí lluny i allà lejos. El català va, doncs, palatalitzar el so inicial d’aquella ela llatina, i convertí aquest fenomen en una característica principal de la nostra llengua.

I com que les excepcions tendeixen a ser això, excepcions, vam generalitzar la palatalització. D’aquesta manera, moltes eles inicials —que venien sovint de cultismes o semicultismes— es convertiren erròniament en elles: lliteratura, llingüística, llàmina… I fins i tot, palatalitzàrem semivocals en posició inicial. Per als qui la fonètica se us fa feixuga, un apunt: hi ha vocals, consonants i semivocals. Oi que la i de iogurt i la i de idea no sonen igual? Doncs molta de gent va interpretar aquesta i semivocàlica com una ll i vam passar a pronunciar llugurt per iogurt, Nova Llorc per Nova York i mallonesa per maionesa i això que n’hauríem de dir maonesa!—. Segur que els ripollesos coneixeu algú que fa aquestes coses. I m’atreviria a dir que aquesta persona ja té una certa edat.

De la mateixa manera que la nostra llengua es dilueix, també es dilueix un dels trets més distintius del català: per a molts, la lluna ja és una iuna, en Llull ja és Iui, i llogar i jugar es confonen en aquesta semivocal que ens hauria de fer xerricar les orelles. Aquest fenomen el coneixem en lingüística com a ieisme. Quan la interferència amb el castellà no era tan extrema com ara, els llecs palatalitzaven is i eles. Ara, fins i tot els més lletrats, fan el procés a la inversa. Fixem-nos-hi bé: el català perd els sons que el castellà no té. Si el castellà no té ella, el català tampoc. Si no té el de ge [ʒ], el català tampoc. I si seguim així, ben aviat trobarem el iuny al ioc del lluny.

consonantisme, ieisme, vocalisme,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>