Nova Llorc

Enllà, lluny, al call, en Llull collia llúpol. Aquest embarbussament de pa sucat amb oli és, ara per ara, un malson per als centennistes. I no pas per l’absurditat de la frase.

Una de les coses que més identifica el català i l’allunya de les altres llengües romàniques és que, en el pas del llatí vulgar cap al català, la l- inicial va convertir-se en una aproximant lateral palatal sonora, és a dir, una ella [ʎ]. Així, el llatí lūna va convertir-se en lune a París, en lua a Viella i en lúa a Vigo, però de Salses a Guardamar va triomfar lluna. Nosaltres férem llit i els castellans lecho, uns llet i els altres leche, aquí lluny i allà lejos. El català va, doncs, palatalitzar el so inicial d’aquella ela llatina, i convertí aquest fenomen en una característica principal de la nostra llengua.

I com que les excepcions tendeixen a ser això, excepcions, vam generalitzar la palatalització. D’aquesta manera, moltes eles inicials —que venien sovint de cultismes o semicultismes— es convertiren erròniament en elles: lliteratura, llingüística, llàmina… I fins i tot, palatalitzàrem semivocals en posició inicial. Per als qui la fonètica se us fa feixuga, un apunt: hi ha vocals, consonants i semivocals. Oi que la i de iogurt i la i de idea no sonen igual? Doncs molta de gent va interpretar aquesta i semivocàlica com una ll i vam passar a pronunciar llugurt per iogurt, Nova Llorc per Nova York i mallonesa per maionesa —i això que n’hauríem de dir maonesa!—. Segur que els ripollesos coneixeu algú que fa aquestes coses. I m’atreviria a dir que aquesta persona ja té una certa edat.

De la mateixa manera que la nostra llengua es dilueix, també es dilueix un dels trets més distintius del català: per a molts, la lluna ja és una iuna, en Llull ja és Iui, i llogar i jugar es confonen en aquesta semivocal que ens hauria de fer xerricar les orelles. Aquest fenomen el coneixem en lingüística com a ieisme. Quan la interferència amb el castellà no era tan extrema com ara, els llecs palatalitzaven is i eles. Ara, fins i tot els més lletrats, fan el procés a la inversa. Fixem-nos-hi bé: el català perd els sons que el castellà no té. Si el castellà no té ella, el català tampoc. Si no té el de ge [ʒ], el català tampoc. I si seguim així, ben aviat trobarem el iuny al ioc del lluny.