Un any de nova normalitat. Una nova manera d’entendre el món

Amb tota la situació que envolta la pandèmia s’ha posat de moda el terme nova normalitat, referit tant a les precaucions sanitàries que hem de prendre per a interactuar amb d’altres persones com a la crisi econòmica que, inexorable, ens caurà al damunt com a conseqüència de la pandèmia.

Sobre la primera premissa, les precaucions que hem de prendre per a evitar aquesta terrible malaltia de la covid, la nostra valoració és i serà sempre la de la responsabilitat. Hem d’evitar el contagi. Ara, ja que parlem de ser responsables, potser cal que no perdem de vista el problema de fons, el mediambiental, que probablement tingui força a veure amb el creixement en l’aparició de malalties infeccioses.

La revolució industrial —i tot el que aquesta va significar— va suposar un canvi en la manera de veure el món. Van canviar i evolucionar conceptes respecte de la posició de la majoria de la població respecte de les classes dirigents, no sempre en el sentit més socialment acceptable.

En el pla del medi ambient, al segle XIV ja hi havia documents que parlaven de l’existència de fums produïts per la combustió de carbó i de les limitacions i prohibicions que s’establien. El Sea Coals Act, promulgat pel rei Eduard d’Anglaterra, prohibia l’ús del carbó per a la combustió a Londres, on els fums que contenien diòxid de sofre i les partícules sòlides van arribar a ser intolerables.

Al segle XVI la reina Isabel I es queixava del fum que hi havia a Londres a causa de la combustió de carbó mineral i assegurava que li deixava un regust a la boca.

Al segle XIX es va començar a prestar atenció a la puresa de l’aigua. L’any 1827 es va publicar a Londres un article anònim que deia «700 famílies al Westminster i llurs suburbis són abastits amb aigua en estat injuriós de vista, repugnant a la imaginació i destructora per a la salut».

A nivell empresarial, malauradament es prioritzava tan sols el creixement econòmic, sense anar gaire més enllà. La conscienciació que calia protegir el medi ambient no va començar a ser present en l’entorn polític i empresarial fins els inicis dels anys 70. L’informe Meadows a Els límits del creixement, publicat l’any 1972, deia: «Si la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta arribarà als límits del seu creixement en el curs dels pròxims cent anys. El resultat més probable seria un sobtat i incontrolable descens, tant de la població com de la capacitat industrial».

I és clar, ja ho diu la dita popular, «fill ets, pare seràs; tal faràs, tal trobaràs». O tenim cura de la manera com produïm o aquesta producció afectarà la nostra salut.

Coalbrookdale de nit. Pintura a l’oli de l’artista Philip James de Loutherbourg (1740-1812).

Ara per ara no entrarem més a fons en matèria ecològica, ja ho farem qualsevol dia d’aquests en un altre article, perquè als ripollesos l’assumpte del medi ambient ens afecta notablement. Però si normalitzem una producció extractiva i no una de sostenible, la nostra nova normalitat serà pitjor dia a dia.

Mirem ara la nova normalitat des d’una perspectiva laboral. I ho farem, en primer lloc, tornant enrere en el temps i fent memòria sobre les altres noves normalitats que hom ha hagut d’assumir tant si li agradaven com si no.

El setembre de 2008, un d’aquells banc d’inversió dels que surten als noticiaris —d’aquells que pensem que són massa importants i sobretot massa llunyans com perquè ens afecti el que els passi—, va petar. Ens referim a Lehman Brothers. Ara el coneix tothom, oi? Doncs bé, la fallida d’aquell gegant llunyà va fer trontollar l’economia mundial. Perdó: va fer trontollar una mica la butxaca dels rics i va crear una nova normalitat per a les classes treballadores. Aquesta nova normalitat va manifestar-se de moltes formes, però va fer-se patent a Espanya de forma molt notable, creant una crisi econòmica que tots tenim a la memòria. I tal com s’esperava, es va traduir en dues reformes de la normativa laboral: la primera l’any 2010, a mans del PSOE (que ja abans, el maig de 1994, ja havia legalitzat les empreses de treball temporal, un enorme element de precarietat laboral); i l’any 2012 de la mà del PP.

En la reforma de 2010 es van modificar moltes coses, la majoria d’elles en detriment dels treballadors. Però una de les coses més importants va ser el fet que en els acomiadaments individuals, l’absència de requisits formals va passar a produir-ne a la improcedència en lloc de la nul·litat. Això, en termes senzills, vol dir que si un empresari menteix en la raó per la que acomiada algú —és a dir, quan manca causa justa—, la conseqüència és que l’empresari que incompleix ha de pagar una mica més, però no ha de readmetre la persona acomiadada si l’acomiadament no afecta drets fonamentals. Per tant, aquesta norma va facilitar considerablement els acomiadaments. Aquest va ser un element de nova normalitat, en aquell moment, perquè va afavorir el treball precari. I ens hi vam acostumar, evidentment. Va passar a ser part del nostre dia a dia.

La reforma laboral de 2012 va fer encara més mal. Segons un informe publicat per la UGT a finals de 2019, aquella reforma no va servir per a crear feina. Per contra, va afavorir l’autoritarisme empresarial. Aparentment van augmentar els ocupats, però era una il·lusió, perquè en realitat es repartia menys feina entre més gent, que treballaven menys hores, amb la qual cosa la precarietat va augmentar. La reforma, a més, va fer créixer la temporalitat, i la rotació de persones en els llocs de feina va produir una devaluació salarial, etc. En definitiva, va instaurar una nova normalitat gens beneficiosa per a la classe treballadora.

En matèria d’acomiadaments, la reforma va reduir la indemnització per l’acomiadament declarat improcedent: de 45 a 33 dies per any de servei, amb un màxim de 24 mensualitats, en lloc de les 42 anteriors. Va suprimir el conegut acomiadament exprés (reconeixement per l’empresari de la improcedència de l’acomiadament per a fer els seus efectes immediats, previ pagament de la indemnització), que ara per ara se segueix practicant. Va ampliar i flexibilitzar les causes per acomiadament col·lectiu i individual objectiu que a partir de llavors genera una indemnització de 20 dies per any treballat, amb un màxim de 12 mensualitats. Va suprimir els salaris de tramitació en el cas de l’acomiadament improcedent, quan els treballadors impugnaven l’acomiadament.

Per tant, la suma de les dues reformes virtualment va convertir l’acomiadament en lliure perquè qualsevol empresa podia inventar-se un acomiadament. I de fet, moltes ho fan. Un acomiadament, per exemple, disciplinari en què reconeix que és mentida que s’hagi acomiadat aquella persona per causes disciplinàries, es paguen els imports corresponents a l’acomiadament improcedent i no es pateix cap altra conseqüència, entre d’altres coses perquè s’ha potenciat molt l’acord entre les parts. I aquest acord, quan una part és més feble que l’altra, no sol afavorir la part feble. Actualment, més de quatre vegades les empreses acomiaden treballadors sense causa i en reconeixen la improcedència en la mateixa carta d’acomiadament, negocien les indemnitzacions a la baixa aprofitant la saturació dels jutjats socials i conformen una altra nova realitat a la que ens hem acostumat.

A banda, la reforma de 2012 va augmentar les facilitats empresarials per a modificar de manera unilateral les condicions de treball de les persones, incloent els salaris. Va ampliar la possibilitat de despenjar-se de les condicions fixades al conveni col·lectiu a totes les condicions laborals (abans només era possible fer-ho respecte de les salarials).

Per tant, quan ara ens parlen de nova normalitat ens ho podem prendre una mica en broma, perquè de noves normalitats, n’hem viscudes unes quantes. I cap d’elles ens ha beneficiat.

Ara, després d’aquesta visió tan realista com pessimista de la situació econòmica del poble menut, vegem solucions. Vegem què podem fer per tal que la nostra nova normalitat sigui positiva. Si el nostre lloc de feina és precari —o simplement no tenim feina— és un moment idoni per a replantejar-nos coses. Per a començar ens cal fer una anàlisi personal. Per quina raó emprenem un projecte les persones humils? Trobareu que, en general, quan decidim treballar per una empresa o portar a terme una activitat econòmica, al nostre darrere hi ha diverses raons, que poden actuar en conjunt o per separat. Si entre aquestes raons apareixen motius com que ens volem guanyar la vida; com que volem assolir un mínim de seguretat econòmica o que volem decidir sobre el nostre futur, potser hem de pensar en la forma que volem arribar amb aquests objectius.

Podem fer-ho treballant per un altre, tot i que minvarem la nostra capacitat de maniobra en tots tres àmbits. Podem fer-nos autònoms, però serem febles, perquè individualment, o tenim molts diners o depenem molt de factors externs a nosaltres. O podem fer una cooperativa, ajuntar-nos amb persones amb interessos econòmics i socials similars al nostres i crear economia des d’un altre punt de vista, molt més just tant a nivell econòmic com social. Molt més sostenible.

En definitiva. I si creem la nostra pròpia nova normalitat? I si aquesta, per una vegada, fos favorable a les classes humils? Pensem-hi!

acomiadament, empresa, nova normalitat,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>