Nova vida a Ogassa

Sembla que darrerament moltes famílies de grans ciutats migren tot cercant entorns més petits, situats prop d’entorns naturals que els brindin més tranquil·litat i calma. Doncs bé, en aquesta ocasió us parlarem del cas de la família de la Roser Serres Martínez, que cap als anys setanta —concretament els anys 1966-67— i seguint aquesta mateixa tendència actual, va deixar la seva vida en una gran comunitat per a iniciar una nova etapa en el medi rural.

Roser Serres, actual veïna de Ripoll, va néixer l’any 1959 a la Pobla de Lillet (el Berguedà), tot i que amb la seva família van anar a viure a Manlleu (Osona) on hi va passar la seva primera infantesa. Ella va ser la cinquena filla d’una gran família de 9 germans: en Manel, la Maria Rosa, en Josep, en Pere, en Francesc, les bessones Glòria i Paulina, en Silvi i ella mateixa. El pare de la família, en Llorenç; la mare, la Maria; el seu gos Panxo i els seus dos gats.

Explica que un bon dia son pare els va dir que tota la família marxaria de Manlleu per a anar a viure a Ogassa. En aquells temps Ogassa era un indret desconegut per a la Roser, com de ben segur que per la majoria d’habitants d’aquesta ciutat osonenca. Ni ella ni els seus germans no s’imaginaven pas quin era aquest nou destí que son pare els oferia.

La Roser amb els seus germans.

Així doncs, un bon dia van arribar amb el taxi d’Ogassa fins al mateix lloc. El taxi els va deixar a baix al Juncà i tota la família va emprendre una caminada força llarga muntanya amunt. Durant el camí no sobraren qüestions de l’estil pare, on ens portes a viure?, però finalment van arribar a la casa del Miquelet: una casa de pagès que va sorprendre a la família habituada a viure en un pis a Manlleu amb totes les comoditats de l’època. En aquesta nova llar no hi havia ni lavabo ni llum i això suposava un nou repte per a la família, no obstant la Roser explica amb alegria que almenys sí que els arribava l’aigua.

La Roser recorda que la primera nit la van passar com van poder amb matalassos al terra, ja que encara havien de preparar les cambres. Tot i així, i ja en aquesta primera vetllada, els va donar la benvinguda el so d’un ocellot que no va deixar indiferents els més menuts de la família. Allà van conèixer el cant de la busaroca.

Un dels millors records que té de l’època a Can Miquelet és la vida amb els seus veïns de la casa del costat anomenada de Mitjavila. Allí hi vivia un matrimoni sense fills, la Marcelina i en Josep, que estaven molt feliços de l’alegria que tots els germans Serres els portaven. Realment feien molta vida junts.

A la foto la Marcelina, en Josep, la Roser i en Francesc al voltant d’un paller.

Un altre record que guarda és de quan baixaven fins a Ogassa per anar a escola. Conta que hi havia força tros i que hi acostumaven a anar sols, tot i que a vegades compartien una part del camí amb els del Juncà. En alguna ocasió, fins i tot tot passant per davant de la font de la Dou sentien la guilla i corrien cames ajudeu-me. També recorda que quan passaven pel davant del cementiri es donaven la mà amb el seu germà i es posaven a córrer.

Segur que tots els de mitjana edat sabreu que en aquella època ens deien que calia vigilar perquè que corria l’home del sac. Si no fèiem el que tocava se’ns emportaria. Doncs bé, la Roser també va viure amb aquesta por i un bon dia ella i el seu germà van veure un home per allà prop i es van amagar rere una mata pensant-se que era el misteriós home del sac. Tot i així, i després d’una estona de patiment van poder confirmar que l’home del sac no els havia pas vingut a visitar, sinó que aquest no era altre que el seu oncle.

La primera comunió de la Roser.

Una altra anècdota de la seva estada a pagès va ser el dia del casament de la seva germana gran, que es va casar a Ogassa. Aquell dia, el pare va engalanar el tractor i va omplir el remolc amb bales de palla fent així uns seients confortables. A continuació, va baixar tota la família —núvia inclosa— fins a l’església d’Ogassa per a celebrar la cerimònia. L’arribada dalt del tractor va ser molt bonica alhora que divertida per a tota la família.

La Roser explica que a ella li encantava la vida amb els animals. Sempre estava disposada a ajudar, ja fos a pasturar els xais, a lligar o a donar menjar als bous. Tots els animals li agradaven i de fet encara avui dia li apassionen.

No sabem si d’aquí uns anys els més menuts de les famílies que ara deixen les ciutats per a anar a viure en un entorn rural també explicaran els seus records plens de canvis i s’alegraran d’haver pogut viure aquesta nova realitat, però el que sí que és segur és que la Roser, que va viure des dels 7 fins als 13 anys a Can Miquelet amb la seva família —ja que després ja van venir a viure a Ripoll— recorda aquests 5-6 anys com una etapa molt feliç al costat de la natura i dels animals. Encara avui dia li agrada anar a passejar per la zona i veure la casa del Miquelet de la qual tants bons records en guarda.

ogassa,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>