Un tabú dins d’un tabú: parlar de la mort amb els nens

Una matinada, quan tenia 6 anys, la meva àvia materna em va venir a despertar i em va dir que m’havia de llevar perquè marxàvem a Navarra amb els meus pares —resulta que el meu ADN és 50% navarrès—. No era la primera vegada que jo anava a la Comunitat Foral, però em va sobtar que fos a tan d’hora i fora dels períodes habituals. Amb molta cura, la meva àvia em va dir que havíem de marxar perquè la meva àvia paterna s’havia mort i havíem d’anar a acomiadar-nos-en. També recordo que va ser la primera conversa sobre la mort que vaig tenir amb algú. Ella em va donar informació a poc a poc i anava responent a les qüestions que jo li feia. Creieu-me que, de la manera que ho va fer, jo no vaig tenir por del que m’explicava.

Quan vàrem arribar, el meu pare em va dir que si volia veure la iaia i dir-li adeu. Jo li vaig dir que sí. Per què no hauria de fer-ho? Recordo perfectament que hi ha haver intents per part d’altres familiars d’evitar que jo veiés la iaia argumentant que jo era molt petita i que em podia traumatitzar. El meu pare em va agafar i em va dir que, si jo volia, tenia el mateix dret que els altres. I així va ser com vaig fer el meu primer comiat d’un ésser estimat. I us puc assegurar que em causava més trauma que la meva àvia en vida i que a causa de la demència m’intentés robar el meu bé més apreciat —les Barbies— que no pas veure-la per darrera vegada.

A mesura que vaig anar creixent em va cridar més l’atenció el record que tenia dels meus familiars més pròxims intentant evitar que jo entrés al tanatori, per no dir de les negatives i pors que tenien que veiés els cos inert de la meva àvia. També la reacció a l’escola dels meus companys que no entenien com havia pogut veure un mort. Recordo que fins i tot la professora que tenia en aquells moments ho va posar en dubte.

Amb els anys i amb formació he pogut entendre que a casa meva la mort mai no ha estat un tema tabú. Quan un peix es moria no m’enganyaven dient que havia marxat a la mar a veure els seus amics —si us plau, no ho feu amb els vostres fills!—. Tots sabem i hem fet saber com volem ser acomiadats d’aquest món. Aquest fet m’ha ajudat molt en la meva carrera professional, però sobretot en l’aspecte més personal, perquè tot i que sempre és difícil perdre algú que estimes, tenir un concepte i una educació sans de la mort ajuda en el procés de pèrdues i alhora de fer el camí del dol.

El que pretenia la meva família amb l’anècdota que us explicava és el que fa una gran part de la població: voler protegir els infants del trauma de la mort, quan el que fem no incloent-los en el procés de comiat és tot el contrari. Caldrà valorar, això sí, si l’infant vol participar d’aquest procés i el ritus de comiat. Evidentment no cerquem forçar una situació no volguda i que pugui repercutir negativament en el seu estat anímic.

Parleu obertament de la mort, perquè n’allibera la por!

Aquesta protecció dels adults ve moltes vegades donada per la pròpia por de morir, que ens fa incapaços de poder-ne parlar o haver de respondre a certes qüestions que ens puguin fer els infants.

Els infants passen per diverses fases fins que arriben a la concepció de la mort completa que tenim els adults, unes fases que s’ajusten als nivells maduratius. Per exemple, dels 2 als 5 anys poden interpretar la mort com un estat en què els difunts no conviuen amb nosaltres però que conserven activitat, com menjar o tenir fred. A partir dels 6 ja comencen a tenir un pensament més elaborat i concret i entenen conceptes com de la irreversibilitat, i a partir dels 10 podríem dir que la idea de mort ja és completa com la d’una adult.

Per tal de treballar la mort i el dols amb infants és important que:

  • Adeqüem els missatges i la informació del nen.
  • Donem resposta a les qüestions que ens faci.
  • Si no ens demana res, deixem-li clar que ens pot demanar coses quan tingui dubtes. Cal que donem la informació al ritme que toca.
  • Utilitzem contes o films.

En darrer lloc, recordeu que els eufemismes, les mentides o els tripijocs per intentar amagar la mort no funcionen, ans al contrari. Una de les millors coses de la infància i que trobo injust perdre és la imaginació. El que no entenen ho supleixen amb imaginació, i això pot causar més trauma que bé.

Un consell: parleu de la mort, perquè n’allibera la por!

Aquest article el dedico a la meva àvia Dioni, una de les primeres persones amb qui vaig parlar de la mort i que m’ha ajudat a ser qui soc avui dia.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>