Pel que fa al futur, només confio en la Caterina Bela Katino

M’he comprat una crema facial per a primeres arrugues de quasi 50 €. Me l’ha encolomada la senyora de la meva drogueria/perfumeria de confiança mentre lloava la meva pell mixta però de porus oberts i bosses sota els ulls. No existeix cap evidència científica que sostingui que aquest ungüent màgic servirà per a recol·locar-me la cara o, almenys, per a dissimular els signes de fatiga que em resten de juny i que es tornaran a fer evidents, si Déu i conselleria volen, al setembre. De fet, tot cercant per internet vaig trobar que la crema facial més ben valorada del mercat val poc més de 5 € i la venen a una coneguda cadena de supermercats alemanya.

És igual, he caigut en les urpes del capitalisme i del màrqueting, de l’aroma suau de roses i a la pressió subconscient que em deia va, deixa de fotre’t merda al cos, almenys si després de pagar 50 € et cau la cara a Consum no et podran retreure res. Mentre torno cap a casa, se m’activa el cervell racional i penso oh! Andrea, què has fet? Si l’evidència científica diu que només cal una hidratant i que l’únic component amb eficàcia testada contra les arrugues és el retinol, has mirat si ni tan sols du retinol? Què hi farem, el meu anhel d’eterna joventut m’ha jugat una mala passada i sospito que no serà l’última.

Tinc un germà que és projecte de químic. Sé per experiència que com més merda li foto a la meva pell més lluent està i m’he documentat sobre el negoci dels cosmètics, perquè quan m’avorreixo m’agafa per cercar aquest tipus de coses. La clau és la hidratació (amb un euro en sortim) i acceptar que a les persones a partir dels trenta ens surten arrugues i, si abusem de la cafeïna, com ha estat el meu cas, bosses sota els ulls. De cap manera cal gastar-se 50 € en un pot de menys de 100 ml. De fet, sempre havia considerat la gent que gasta amb aquestes coses una mica idiota. Així i tot, he patit un segrest emocional, l’arrel del qual prové de la inseguretat que m’ha creat el patriarcat amb amenaces referents al fet que deixar de ser sexualment atractiva implica morir sola i sense fills deixant un cadàver pansit. Noteu-ne la ironia.

Quantes coses idiotes fem al dia per si de cas? Ja m’heu calat, oi? Aquest per si de cas és una de les claus de la manipulació. «Només marxo quatre dies, però m’emporto tot l’armari, per si de cas». «Soc ateu, però he encès una bugia a Santa Rita per les oposicions, per si de cas». «No crec en l’horòscop, però no surto amb un Bessons, per si és veritat que són bipolars». «Estic a dieta, però he omplert el congelador de gelat per si m’agafa una hipotètica baixada de glucosa». I així infinitament. Els humans som, dins la nostra lògica, profundament il·lògics —amb perdó de l’antítesi.

Nancy Reagan, esposa de Ronald Reagan, president dels EUA entre els anys 1981 i 1989, estava tan enganxada a l’astrologia que ha passat a la història per haver programat molts dels actes públics del seu marit en funció del que suggerien els astres. Com ella, molts personatges històrics, han estat relacionats amb l’astrologia.

Per tal de posar-vos un exemple del que no volia parlar per la polèmica que pot generar, i no ho dic de broma, cal fer una reflexió crítica de l’auge de l’astrologia dins el nostre ideari social i cultural durant els darrers anys. Intentaré explicar-ho com a fenomen cultural que és el meu camp i no des de l’evidència científica de la qual segurament em perdria i acabaria dient bajanades.

L’astrologia és una pràctica abstracta d’ordre místic (en cap cas una ciència) que s’ha d’abordar com a fenomen cultural i psicològic, i, repeteixo, no pot considerar-se un coneixement científic, com si que ho és per exemple, l’astronomia. 

Tot i que històricament a l’antiguitat i a l’edat mitjana astronomia i astrologia anaven lligades, els avenços científics varen deixar desemparada l’astrologia, basada en la predicció d’esdeveniments futurs i contemporanis a través de l’observació de la posició de les constel·lacions i els astres. En determinades regions, aquesta col·locació astrològica era important perquè explicava l’ideari còsmic i religiós de moltes cosmologies i teogonies; en definitiva, l’origen dels déus, la seva categoria i fins i tot, la seva mitologia —d’aquí que, en l’imaginari occidental, per posar un exemple puguem relacionar i trobar força noms de la mitologia grecoromana al nostre cel—.  L’observació del cel és, però, una ciència molt més antiga que els 2000 tradicionals que s’atribueixen al sorgiment de l’astrologia. Fixeu-vos que, ara sí, he utilitzat la paraula màgica ciència.

La pseudociència astrològica tenia sentit en un moment preavenços i desenvolupament del mètode científic. Si hi ha alguna mena de lògica universal —i segons Eliade hi és— aquesta és intrínseca a la nostra espècie: primer, mirar el cel per a entendre la terra i segon, intentar explicar a través de la lògica miticosimbòlica tot allò que no entenem o no sabem explicar d’altra manera. Temptador. Com era d’esperar, i juntament amb moltes altres formes d’endevinació i pràctiques que avui en dia coneixem com esotèriques, però que en aquell moment eren de base religiosa o de creença màgica, l’astrologia tingué un èxit especial entre egipcis, babilonis, perses, grecs, fenicis, romans i fins i tot jueus. Al llarg de la història canvia la seva pràctica i es va adaptant a les noves necessitats psicològiques dels creients: a l’edat mitjana era una pràctica condemnada parcialment, però ja hem vist que les condemnes de l’església fins ben entrat el segle XV i XVI i el posterior adveniment dels absolutismes i la crisi religiosa no impliquen una persecució seriosa de les pràctiques màgiques a escala popular com per a desaparèixer o sentir-se ni tan sols amenaçades.

Per exemple, diuen els registres que el rei castellà Alfons X el savi era un afeccionat a l’astrologia i no és d’estranyar si recordem que, a més, també estava encuriosit pel coneixement astronòmic. Si tenim en compte el que s’ha dit sobre la relació històrica d’aquestes dues no se’l pot culpar de ser menys savi per creure que la col·locació dels astres contenia algun missatge. Els romans n’eren especialment afeccionats, fins al punt que Tiberi és conegut per la seva consulta quasi obsessiva als astròlegs, a qui se’ls acusa, i amb raó, d’haver influït negativament en la política de l’imperi. Cleòpatra, August, Alexandre… tots ells consultaren astròlegs en algun moment per a saber si els estels els eren propicis. Històricament hi ha una tendència a pensar que, d’alguna manera, la nostra insignificant existència interessa a l’univers i que al cel hi trobarem la resposta.

Aquest recorregut històric no s’estronca. Ni la contínua aparició de nous planetes (per exemple de Plutó, descobert els anys trenta del segle XX) ni el canvi d’eix dels equinoccis, ni la imprecisió mensual, o la diferència horària entre els diferents hemisferis estronquen les aspiracions dels astròlegs, uns venedors de fum que han trobat la manera de reinventar-se al llarg dels segles i jugar amb l’esperança i els anhels dels simples mortals desesperats per trobar respostes en l’amor, la salut i la butxaca. El moviment New Age i les pràctiques esotèriques associades en són en part culpables. Però com no aferrar-nos a una cosa si ja no està ben vist anar a missa? Deixa’m que trobi el meu jo espiritual a Hatha Yoga i respiri amb l’univers.

Els sostre astrològic de Denderah a Egipte ( s. I aC) és un baix relleu esculpit a l’entrada del temple d’Osiris, déu i rei mític d’Egipte que representa les constel·lacions de Taure i Balança. Al temple, podem observar els 12 signes del Zodíac i com eren percebuts pels egipcis. Tenim molts altres exemples d’aquest tipus, com els relleus del portal de Sant Fermí o als panteons de tipus mistèric, com els panteons mitraics iranians.

La darrera gran oportunitat de reinventar la pràctica astrològica arriba amb la teoria dels arquetips de la personalitat de Carl Jung. D’aquesta manera, a partir sobretot de la dècada dels vuitanta del segle XX, en què la vessant endevinatòria entra en decadència a Europa, gràcies en part a la consolidació de l’estat del benestar i el sistema educatiu, l’astrologia troba en la psicologia analítica la gran salvació. Ja no es tracta de predir els esdeveniments futurs sinó d’enfocar la pràctica partint de l’anàlisi de la carta astral, ja que defineix la teva personalitat en funció del mes, lloc, dia i hora de naixement i a través d’aquesta, aplicar la pràctica psicològica sobre les possibles carències o potencials que presenta la teva carta natal per així desenvolupar-te amb tot el teu potencial. Jo em demano qui collons atribueix el potencial a l’ésser humà, i aquesta idea és la que em preocupa realment si tenim en compte els desastres que han esdevingut des que la gent creu en el superhome sartrià i el triomf de la voluntat individual.

Segons Jung, psicoanalista que  dedicà part de la seva carrera a treballar amb l’espectre simbòlic del subconscient i els símbols «l’astrologia té assegurat el reconeixement de la psicologia, sense restriccions, perquè l’astrologia representa la suma de tot el coneixement psicològic de l’antiguitat».

És a dir, des del punt de vista psicològic, els perfils definits en cadascun dels actuals dotze signes del zodíac, i la seva respectiva col·locació a cases i planetes (que augmenten la possibilitat de combinacions i descripcions possibles a un número quasi infinit de perfils psicològics, amb els seus matisos propis) tenen molt de sentit. Tenen sentit perquè són capaços d’explicar les emocions, anhels i pors de tota la humanitat sigui quina sigui la teva carta astral, i jugar a partir d’aquestes combinacions amb els trets de personalitat que tu hi reconeguis. Per exemple, el teu signe solar (a la vegada erroni pel tema dels equinoccis) ja no determina com et projectes, sinó que ho fa el teu ascendent; per altra banda, les teves relacions amoroses poden estar marcades per la col·locació de la teva venus i que en l’amor siguis molt aigua en comptes de ser l’aire que ets normalment. És impossible que no t’hi reconeguis perquè la combinació ofereix totes les possibilitats existents d’explicar la teva personalitat, qualsevol dels planetes i signes associats a aquests, podria explicar un mínim de cinc facetes de la teva personalitat. Això succeeix perquè els astròlegs, siguin conscients o no de la seva incapacitat per explicar la personalitat d’algú a través de la posició dels astres, juguen amb els següents efectes psicològics: memòria selectiva, efecte Dr. Fox, efecte Barmun i efecte placebo i no menys important i segurament el més útil i alhora perillós, l’efecte projecció. Heus aquí el punt de la qüestió: no parlem que som inútils per creure en coses que no tenen base científica provada, sinó que som humans per respondre predictivament a aquests efectes.

A la sèrie Italiana de Netflix, “Guia astrològica per cors trencats”. La protagonista mira de trobar l’amor amb l’ajuda de Tio, el seu astròleg i amic de confiança, qui la guia per a trobar el signe més indicat per al caràcter de la protagonista. És el primer cop que una sèrie o un producte cultural reconegut, posen el focus en el zodíac. Símptoma de l’èxit que ha adquirit l’horòscop hora de trobar l’amor.

Ho confesso: jo em miro l’horòscop cada matí, segueixo un munt de pàgines d’horòscop, astrologia i assessorament astrològic a les meves xarxes, però em mantinc de peus a terra i no veto els Bessons a les apps de lligar. Soc com aquell antropòleg que va anar a estudiar els ritus màgics dels iaquis i va acabar convertit amb el xaman de la tribu.

Ho faig perquè em fa falta, perquè sentir que les estrelles em diuen que no tinc problemes per demostrar afecte i que el que passa és que soc Aquari em descarrega responsabilitat i endarrereix a meva necessària visita al psicòleg acreditat alhora que alleugera l’autocrítica excessiva que tendeixo a carregar a les meves espatlles i em dona esperances per lligar-me al noi que m’agrada o emprendre un negoci si a Venus o a Mart li ve de gust. Ho llegeixo i ho oblido automàticament, però aquella mil·lèsima de segon m’he esperançat i he sortit al carrer amb cara d’avui serà el meu dia. He arribat al punt que, a vegades, quan estic cansada i espessa, ho atribueixo a mercuri retrogradant i tot pren un altre color. Potser no em calgui dormir més o ser més assertiva amb la meva comunicació, tot s’arreglarà quan passi Mercuri.

No cal destacar els perills d’aquests processos mentals aparentment inofensius. En un article que no aconsegueixo trobar i entre el munt de paperassa i desordre que no és propi de la meva lluna en Verge, una experta sociòloga atribuïa l’auge de la pràctica astrològica als moments de crisi econòmica, política o social. Descarregar responsabilitat en els planetes i a les tensions celestes tendeix a fer-nos oblidar que existeix un sistema i una geopolítica que obeeix a un altre tipus de lògica: la de la voluntat i l’acció. Mirar d’explicar què passa a la terra mirant al cel fa que ens mantinguem passius davant els vertaders problemes terrenals. La falta de l’esperit crític facilita la manipulació i els efectes de l’astrologia sobre el nostre cervell són un símptoma clar que el nostre necessita una neteja. Si poden aprofitar-se de la nostra necessitat d’aquesta manera, el sistema ens ha guanyat i nosaltres només som un engranatge, un autòmat que perpetra la voluntat dels interessats.

Jung tenia raó en una cosa: l’astrologia és una font de coneixement simbòlic i psicològic inesgotable que brinda moltes possibilitats d’autoanàlisi i creixement personal i emocional si s’aplica des de la crítica. S’han de tenir en comptes els efectes nocius que comporta veure l’astrologia com una nova religió o basar el nostre sistema de creences en una pseudociència. Recordem que els nostres elements constitutius són els àtoms i no el foc, l’aigua, l’aire o la terra (com ens explica Aristòtil, però segur que això no és tan fàcil de recordar). Si volem aplicar l’astrologia en el nostre dia a dia, siguem conscients que no podem descarregar la responsabilitat de tot en els astres i que, això que succeeix al nostre cervell quan l’atzar fa que ens creuem la persona que ens agrada quan l’horòscop ho havia dit, obeeix a la projecció i l’efecte placebo que ens genera que succeeixi, es digui o passi, el que volem que succeeixi, ens diguin o passi. Potser seria intel·ligent llegir la premsa i després donar-li una ullada a l’horòscop per desenvolupar la nostra creativitat a través dels símbols que se’ns ofereixen.

No som menys intel·ligents per caure en les urpes de l’entreteniment, del màrqueting i dels venedors de fum que ni tan sols saben que ho són i només miren de donar esperança, som menys intel·ligents quan aquests paranys arriben a dominar la nostra vida, com l’absurda idea que un parell d’arrugues són un recordatori de la decadència del cos que condueix inevitablement a la mort i que podré evitar-les o endarrerir-les si pago més en comptes de cenyir-me a les rutines d’autoguarició científicament demostrades. Volem immediatesa i els astres són més eficaços que el transcurs natural de les coses, o si més no prometen i ens mantenen focalitzats en les idees que ens condueixen a autoprofetitzar allò que volem. Potser demà me’n vaig a fer una carta astral a veure si tinc un planeta alterat i si em poden explicar per què estic sempre cansada. O potser hauria d’anar al metge a vigilar-me el colesterol? Facem el que facem, paguem el que paguem per sort o per desgràcia, no es pot comprar el futur.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>