Pels camins tortuosos de la nova normalitat

Avui no ha sortit el sol i ha plogut pols del Sàhara. Defora els carrers són banyats i la gent duu els paraigües plegats. Escolto el carrer i sento passar nens i gent que ralla. Se sent més castellà que català entre els més joves del poble. Tot sembla normal. Però la gent vesteix màscares, l’illa es troba més aïllada que mai de la resta del món i desgastades estan les paraules antígens i PCR, abans poc emprades fora de l’àmbit científic.

Prest farà un any que ens van tancar a tots a casa. En una situació surrealista, de la qual encara no n’hem eixit, el control de les institucions i de la policia va esdevenir total per damunt de qualsevol possibilitat de llibertat individual. La pèrdua va ser sobtada. D’un dia per l’altre ens van prohibir desplaçar-nos a no ser que fos per anar a comprar. Ni tan sols van deixar la possibilitat de sortir a fer un passeig o a fer esport.

Perdoneu, però aquí vull opinar que no és normal. I és la meva opinió i potser un dia la canvio o la matiso, però avui és aquesta. No és normal viure una situació de pandèmia perquè és un fet que no ens havia passat abans als que estem vius. És una situació nova, que necessita una adaptació. Sort que el cervell és plàstic –em va dir diverses vegades una reconeguda neurobiòloga– i ens acabem adaptant als nous canvis. Però alhora és normal que hi hagi pandèmies al llarg de la història de la humanitat perquè ja n’hi havia hagudes. Així que la normalitat és un concepte ambigu i dinàmic.

El que a mi no em sembla normal per cap de les bandes és la repressió de llibertats individuals que han dut a terme els governs d’arreu. De la Xina t’ho esperes tot, però dels estats d’Europa no semblava possible. És cert que estava morint —i encara mor— gent, sense poder posar-hi un adverbi quantificador, perquè aquest depèn de si ho comparem amb altres pandèmies i malalties o si ho comparem amb un mes qualsevol dels darrers anys. També és cert que el sistema sanitari no estava preparat per a una crisi així i que en general la gent major és qui ha tingut més risc de patir conseqüències greus. És cert que ha mort gent jove però també és cert que hi ha gent de cent anys que ha sobreviscut a la infecció. En els darrers dotze mesos n’hem vistes i sentides de tots colors.

La gent vesteix màscares, l’illa es troba més aïllada que mai de la resta del món i desgastades estan les paraules antígens i PCR, abans poc emprades fora de l’àmbit científic

Així que els experts van decidir tancar-nos. El sentit comú em deia que podia sortir tot sol a caminar pel bosc, ja que el tenia al davant de casa. I desafiava les noves lleis, la policia, els helicòpters dels rurals i els veïns amargats o hipocondríacs i sortia a passejar per la natura. Segur que alguns qui llegiu això m’ho retraureu. No cal que ho feu. Demaneu-vos si el que us passa és si no ho vau poder fer i us hagués agradat, o si creieu que és important seguir les lleis fil per randa o si per contra penseu que era un inconscient i que m’haurien d’haver multat o potser tancat a la presó per reiterar i no mostrar penediment. Els que com jo també ho vau fer podem fer una trobada quan la situació estigui més calmada que segur que ens entendrem i podem compartir les nostres visions i angoixes.

Assumeixo que qui governa ha de prendre algunes mesures quan vivim una pandèmia i no sé què proposaria en cas que manés. Però no és normal que ens hagin de controlar amb drons i helicòpters, que ens rastregin els telèfons mòbils, que ens prohibeixin els petons, que hi hagi toc de queda i que estiguin arruïnant mig país amb el tancament obligat de tants negocis. Tampoc em sembla normal que hàgim de portar una màscara a l’aire lliure quan el risc de contagi en aquests espais és tan i tan baix. És que ha mort el sentit comú? O que no sabem quin és el sentit comú?

En una altra línia de normalitat, penso que no és normal que hàgim assumit que tenim gent tancada a la presó des de fa anys per haver organitzat un referèndum. És normal que un poble no pugui decidir el seu futur? És normal que hi hagi guerres i que no ens puguem entendre i arribar a acords? És normal que tanquem fronteres a la gent que fuig d’aquestes guerres? És normal que desnonin famílies mentre hi ha tants pisos buits?

Els aldarulls que estem vivint a diverses ciutats dels Països Catalans pel tancament a la presó del raper Pablo Hasél són normals? La situació està molt tensa i s’ha donat un cúmul de fets. Però el que estem vivint aquests dies i la tangible polarització dels ciutadans demostren que vivim en una societat malalta, que té dèficits de tot tipus i que no sap afrontar els conflictes ni sap dialogar. I igual que amb la pandèmia, prohibir-ho tot no és mai la solució. Algú també creu que hem d’invertir més en educació i fer créixer un moviment potent a favor del sentit comú? O seguirem essent com ramats de bestiar cap a un escorxador?

Escriviu, compartiu, debateu de forma constructiva i poseu-vos sempre en el lloc de l’altre. Només amb la compassió aturarem aquestes espirals d’odi, de por i de desconfiança que tenim els uns cap als altres. Escriure és la meva llibertat i així ho seguiré fent.

confinament, coronavirus, menorca, pandèmia, protestes,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>