Penèlope

Sempre he intentat que la meva relació amb la justícia fos cordial, respectuosa, fluïda, conceptual i com que, malgrat les bones intencions, aquesta relació a voltes ha estat sorprenent, sempre em poso en alerta quan em veig implicat dins dels seus protocols que intenten regular els mals comportaments humans de manera semblant a l’enrevessat codi babilònic d’Hammurabi.

Fa dècades vaig improvisar un vol sense motor en plena N260 en col·lidir amb la meva Suzuki DR800 BIG, poc després del Malpàs, contra un Renault 5 amb el maleter ple d’escaroles d’un d’aquells jubilats que tenen horts escampats arreu del territori català, amb permís o sense de l’Institut Català del Sòl, pel pur i simple vici de conrear i collir verdures a preu d’or mentre es foten l’esquena a can pixa treballant de sol a sol.

El dia era clar i anava ràpid i tard (mala combinació), però el jubilat de les escaroles no va fer cas del senyal vertical que li indicava que s’aturés per incorporar-se a la Nacional 260 en sentit Ripoll. Les confluències espaciotemporals em varen acabar duent amb ambulància a l’Hospital Comarcal del Ripollès, a Campdevànol, amb un peu a l’inrevés i tres operacions que mai no havien entrat dins els meus plans.

El bon fer dels cirurgians de guàrdia em varen deixar la cama alineada amb el peu, però la moral tan baixa que només se’m va començar a animar quan la meva companyia d’assegurances va denunciar el jubilat als tribunals de Ripoll on hi vaig haver d’anar unes quantes vegades per mirar d’aclarir els fets que em provocarien una lleu coixesa uns anys de la meva vida veloç.

Així, les visites al metge forense dels jutjats de Ripoll es van convertir en una rutina mensual que al final va esdevenir amical i agradable.

Hollywood ens ha ensenyat que les sales dels jutjats sempre estan plenes de malfactors, agents de l’ordre i gent apressada amb plets i denúncies per foteses, disputes matrimonials o reclamacions de qui collons t’ha donat permís per edificar mig metre més enllà. La vida judicial és complexa, plena de paperassa i sorpreses.

En una d’aquestes sales solia esperar el meu torn forense mentre observava com cridaven a la gent a judici o per a la tramitació de collonades variades. Invariable, un agent armat, uniformat i amb papers a la mà, ens mirava a tots amb cara de qui es mogui li cardo un tret al peu i després llegia el nom de l’interfecte qui, amb por al cos, deia, jo, present, ara vinc o alguna cosa similar mentre s’aixecava llest, perquè la justícia té pressa, i posant-se bé la roba planxada per hores d’espera entrava a les dependències on regnaven papers, pols i funcionaris saberuts i enfeinats en els quefers misteriosos que dormen en lligalls apilats a prestatgeries antigues a punt de col·lapsar pel pes d’evidències i discrepàncies. Tot plegat inculca en un una sensació d’impotència perquè ja hem vist l’Expreso de medianoche.

Aquesta actitud servil la fa destil·lar de l’anima la sola presència de l’autoritat que emana d’aquelles sales silents, sovint mal ventilades i mal decorades (deu ser per allò que com la justícia és cega no ve d’aquí l’estètica). Un es fa petit i no gens llengut, no fos cas que l’espifiéssim per xerrar massa, a destemps, o descuradament.

Així, un espera precisió en el llenguatge perquè ja se sap que l’argot judicial és sec, complex, adust, precís i tan poc entenedor que, pel cap baix, acollona com les ordres de la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra quan demanen la documentació, el DNI o per què collons va vostè tan ràpid baixant de Terradelles.

Estar sempre a la disposició de l’autoritat és aconsellable fins i tot quan aquesta resulta incomprensible o quan la sensació que estan abusant de la bona fe d’un sobrevola la idea que repeteixen a Hollywood a bastament que el seu sou surt dels nostres impostos i que, per tant, una mica d’empatia no faria gens de mal.

Aquell dia estava essent llarg i la sala plena de gom a gom no augurava uns tràmits àgils. Com sempre, de tant en tant, sortia l’agent de l’autoritat i cridava un nom, s’aixecava una persona que entrava cap a les dependències de la judicatura… i a tornar a esperar.

Quan passava de la una del migdia, la gana començava a fer estralls, el temps s’allargava enganxós com un caramel calent i la impaciència desesperava, es va fer el silenci habitual que es generava quan l’agent de l’autoritat sortia, malcarat, amenaçador. Enmig d’aquella calma absoluta prop de les dues de la tarda d’aquell dimarts d’estiu a trenta-sis graus centígrads a la sala sense aire condicionat, l’uniformat agent va desplegar uns papers, ens va malmirar a tots palplantat, cercant amb la vista el proper a qui citaria i, amb tota l’autoritat d’aquest món i part de la de l’altre, va gargamellejar com sempre feia per tenir la veu clara i potent i, sense més embuts, amb veu de tro va i, recreant-se en cada una de les síl·labes, crida: Pene López.

Els que dormitàvem ens vàrem despertar de cop i vàrem obrir els ulls com taronges, desconcertats, Pene López, ha dit? Fa broma? Què diu aquest home? Pene López? Ha dit Pene López? Després d’una pausa en què tots ens vàrem mirar els uns als altres, l’agent repetiria, ara més alt i clar amb aquella veu de tro: Pene López. I encara afegiria, que se levante Pene López, coño, amb aquell mateix coño amb que hauria d’emfasitzar l’intent de cop d’estat un tal Tejero uns anys més tard al congrés dels diputats.

Mentre a alguns se’ns escapava el riure per sota el bigoti i uns altres estaven amb una cara de no saber què fer, una noia ben vestida, esvelta i amb cara de no voler-la cagar, es va aixecar i amb una entonació cauta però decidida va dir jo em dic Penèlope López…

Malparides, les rialles es varen enlairar fins a serra Cavallera, la riota va ser general i l’uniformat de veu de tro va dir sí, es lo que he dicho, coño i ambdós varen entrar dins les dependències judicials.
Abans de tancar la porta, però, l’uniformat, ara ben enrojolat i silent, es va girar per malmirar-nos a tots mentre ens petàvem de riure. Sense cap més comentari es van endinsar ell i la seva dignitat perduda a la foscor de la justícia.

Des d’aquell dia calorós, sempre més he pensat que Penèlope és un nom ben escaient, però potser poc adequat, si més no, en certs entorns.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>