Per què els dimonis tenen cua?

Temps era temps, quan el món encara era a mig fer, el cel era ple d’àngels amb unes blanques i flonges ales que els permetien volar d’un cap a l’altre sense cansar-se gens ni una mica. Però ve’t aquí que un mal dia, un àngel que manava molt, de nom Llumbell, va voler ser tan poderós com Déu. Molts d’àngels no hi varen estar d’acord i es posaren a favor de Nostre Senyor. Entre els partidaris d’un i altre començà una baralla. I en voleu d’empentes i estirades, de coces i travetes, de punyades i clatellots! La brega va ser tan forta que els qui perderen, en Llumbell i els seus companys, decidiren partir per avall, a cercar un altre lloc per viure, ben lluny d’aquell cel tan blau que els enlluernava i on ja no hi tenien un lloc.

En Llumbell mudà el seu nom pel de Llucifer i estava tan enfadat que la pell blanca se li envermellí de l’enrabiada, els rínxols daurats esdevingueren pèls negres i arreveixinats, l’alè li tornà de foc, li sortiren banyes punxegudes dalt del cap i les ales —les blanques i flonges ales— li baixaren per l’esquena i s’aprimaren, enrodillaren i enfosquiren fins a tornar una cua gruixada. I això no tan sols li passà a ell, sinó a tots els seus amics que decidiren deixar el cel —que trobaven avorrit i fat— per anar a la risca a l’aventura amb el seu capità. I cercaren un nom nou i sonor per a la seva colla: els dimonis.

Des d’aquell dia habiten un indret subterrani, ombrívol i fumós, que els humans anomenen infern. Allà mai no hi fa fred sinó una calorada espantosa, l’olor de sofre ho empudega tot i no s’hi sent música celestial, sinó un renouer infernal.

I sabeu què? Tornaren d’allò més malsofrits i empipadors. I cada vegada que es barallen o es queixen o diuen paraulotes, la cua els creix un poc. I quan són dimonis vells ja és tan i tan llarga que just just la poden arrossegar. Els pesa més que una condemna. Sí, sí, ja ho podeu imaginar, que han provat de tallar-se-la. Però encara és pitjor, quan més la tallen més creix, plena de punxes i pèls.

Així que ja ho sabeu: fora queixar-se, ni barallar-se, ni dir paraulotes. No fos cosa que dalt del cul us sortís una cua pudenta i lletja com la dels dimonis. Feixuga com una condemna, aspra com el paper de vidre.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>