Poble de menestrals

Des que vaig fer l’anterior article, en què lloava el canvi de Ripoll i el seu embelliment innegable, vaig començar a fixar-me, quasi sense voler-ho, en certs carrers, façanes i negocis tancats on, pel motiu que sigui, encara pervivia l’aspecte del Ripoll de fa trenta, quaranta, cinquanta anys.

Les portalades de fusta, el color indefinible de les façanes no restaurades, els cartells que encara perviuen d’antics negocis o tallers tancats des de fa molts d’anys i una veu imaginària que semblava reclamar el seu paper en aquesta història: i nosaltres què?. I tenien raó: de fet, Ripoll ha estat sempre, sobretot, un poble de menestrals.

Vista de la fàbrica de Can Nicolau des del carrer del Cementiri, amb la xemeneia i el monestir de fons.

Deixeu que m’expliqui: el monestir de Ripoll és molt bonic i molt important. Tots n’estem ben orgullosos. Ripoll nasqué i prosperà gràcies al monestir i la seva influència. No acceptar-ho seria fals, a més d’injust. També és cert, però, que amb l’esdevenidor dels segles des d’aquell llunyà segle IX, si Ripoll va tirar endavant fou sobretot pel treball i l’empenta de tots aquells que visqueren més enllà dels dominis monàstics. No dic pas res que no sapigueu. La història de la indústria de claus, la producció d’armes de foc i la farga ha estat a bastament estudiada. Aquell treball menestral definí el caràcter de la gent i forjà una aliança entre la persona i el poble.

Després del setge i la destrucció de Ripoll de 1839, molts de ripollesos decidiren de tornar, tot i que el sentit comú aconsellava tot el contrari. Què els empenyia a tornar a començar en un lloc on a part d’un monestir abandonat tan sols hi havia piles de runa? Doncs possiblement la tossuderia de tornar a casa, que és el mateix que dir la fidelitat al seu poble, a Ripoll.

Avancem. Aquest coratge antic no es va perdre amb l’avenir dels anys. Silenciats els martinets vingueren les fàbriques tèxtils que donaren feina i prosperitat a milers de ripollesos anònims. Paral·lelament arribaren les grans empreses del metall i a rebuf d’unes i altres es crearen multitud de tallers i tallerets que treballaven només per a abastir el que aquestes els feia falta. Però a part calia nodrir i abastar les dotze mil persones que arribàrem a ser pels volts de 1981.

La imatge en forja presidia fins fa pocs anys l’entrada de la ganiveteria Barral, al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer.

És el poble que els qui tenim més de quaranta anys encara podem recordar de quan érem petits. Tot i que la crisi de la indústria tèxtil ja es deixava sentir, el poble era de tallers, obradors, fusteries, serralleries, mecànics, botigues de reparació de tot tipus d’electrodomèstics, alimentació, roba, sabateries, sastreries, cosidors, impremtes… funcionant a ple rendiment en una època gens llunyana i al mateix temps tan llunyana en què quan quelcom s’espatllava era possible i barat arreglar-ho. Ara tot es regeix per una obsolescència programada i calculada. Quan una cosa s’espatlla pensar d’arreglar-la és car i complicat i la comprem de bell nou. Així ho volen els fabricants i així ho fem.

Soc ben conscient que no és gaire atractiu fer un article amb fotos de portalons tancats, però són el símbol d’un temps, d’una època del poble i d’una manera de fer i de ser que també és la nostra i que no hem d’oblidar.

Si avui dia podem plantejar-nos el futur del poble és gràcies a una generació de ripollesos que durant molts d’anys no es plantejaren res més enllà de seguir treballant. Hi ha viatges en el temps que només ens permeten la imaginació i la literatura. De ben segur que si poguéssim anar cinquanta anys enrere i entréssim en un d’aquests negocis per a demanar com veien el futur del poble, segurament ens haguessin respost quelcom similar a un deixa’m passar, noi, que vaig carregat, alerta, no prenguis mal.

Aquest treballar a pesar de tot és molt nostre. Critiquem el poble contínuament, i que ningú no s’ofengui que estem en família. Però aquí seguim. No en marxarem mai. Si podem guanyar-nos la vida aquí, Ripoll és sempre la primera opció. Tossuts com els ripollesos que el 1839 tornaren a un poble en ruïnes, com l’hostaler que obrí aquí el negoci en lloc de fer-ho a Barcelona, com el mecànic que restà al carrer dels Valls en lloc de llogar una nau a Vic. Alguna cosa ens reté aquí, i aquesta és la nostra virtut, tan antiga i tan important com el monestir. Ell, també, com a bon ripollès, s’aixecà de les runes i decidí quedar.

 

Les imatges

Ve’t aquí un dels millor exponents del que parlem. La Cuchillería Barral en una imatge actual i una de quan funcionava, l’any 2018. Fundada el 1890, aquesta ganiveteria i serralleria obrí les portes quan encara quedaven a Ripoll els darrers clavetaires.

La ganiveteria és avui tancada i tan sols roman en el record dels ripollesos.
La ganiveteria Barral presenta avui aquest aspecte.

Abans hem dit que els martinets havien callat i no és cert. Els de l’antiga Farga Palau començaren a funcionar el segle XVII i seguiren treballant fins el 1978. Reconeguda pel seu valor històric, avui pot visitar-se tot concertant una visita guiada a l’oficina de turisme o al Museu Etnogràfic de Ripoll.

La Farga Palau.
La Farga Palau en funcionament.

Una altra porta tancada amb molta història: els antics magatzems de Can Guillamet, una empresa de vins que inicià l’activitat el 1883 i que segueix funcionant actualment al polígon dels Pintors. Les portes sempre eren obertes i ningú que visqués a prop pot oblidar les majestuoses botes i l’olor suau de vi que desprenien.

Can Guillamet.

Al carrer de Sant Jaume, un antic negoci tancat i barrat des de fa anys observa silenciós els vianants: era una botiga de comestibles. La regentava Enric Tubau amb la seva dona i les dues filles. Com a curiositat, foren els primers a introduir el iogurt de vidre.

La botiga de comestibles del carrer de Sant Jaume.

Altre cop al carrer Sant Jaume, just davant de Can Tubau, aquesta estranya porta ens crida l’atenció, o si més no, hauria de fer-ho. Es tracta de l’obrador del serraller Anfruns, conegut com a ca l’Aiet. Aquest negoci funcionava des del segle XVIII i fou esmenat en els seus estudis pels folkloristes com a testimoni vivent del treball artesanal tradicional.

L’antic obrador Anfruns.

Segur que us agradaria veure més enllà de la porta, oi? Aquí en teniu l’interior en una fotografia de 1935.

L’obrador Anfruns l’any 1935. © Arxiu Comarcal del Ripollès.
Fotografia panoràmica dels carrer de Sant Jaume, amb tots els comerços tancats.
Publicat el

Comentaris

  • Francisco Moreno Navas diu:

    Hola amigos que recuerdos estás puertas cerradas en los años 1960 era todo vida que tristeza 😢 ,llo mismos trabaje de tra de estás puertas con él amigos AFRUN

  • Un gran article ple de records i de nostàlgia, però res queda quiet, tot evoluciona i els pobles també. El que cal és conservar l’essència, podrem?

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>