Propòsit, visió i destí

La majoria de gent no es planteja cap on duu la seva vida. Senzillament no s’ho qüestiona: camina per la vida tot cercant i repetint allò que li és agradable mentre evita el que li és desagradable. Això ens deixa a la ventura del que passa a fora.

Les persones més satisfetes no són aquelles que els mou el desig, per la força externa del que provoca grat o desgrat, sinó aquelles que viuen amb propòsit i significat més enllà de tot allò extern.

Hi ha molts d’exemples al llarg de la història de persones que han superat situacions totalment adverses: Ghandi, Mandela, Viktor Frankl, Martin Luther King, Helen Keller… perquè en les seves vides tenien un propòsit. Tots sabien que les seves històries personals els podien condicionar, però això no els llevava la possibilitat de triar.

Una persona amb propòsit sap que el allò que el defineix no és el lloc on és avui sinó cap on va. La seva força no rau en el que passa a fora sinó en el seu convenciment, determinació i decisió d’una cosa que té significat i sentit. El problema de viure sense propòsit sorgeix de pensar que on som avui és on romandrem sempre.

Sobre la visió i el propòsit m’agradaria d’explicar-vos un conte.

 

Un dia molt calorós de l’estiu de 1267, un nen d’uns deu anys va saltar la tanca que separava una pedrera del camí que duia a la ciutat. El nen, que era molt curiós i àvid de saber, es va trobar amb un picapedrer que semblava patir: suava molt, i la seva cara era un rictus d’incomoditat.

–Bon dia, senyor, què esteu fent? —li demanà el nen.

L’home, que colpejava un bloc de pedra amb un mall i un cisell, li respongué de manera malhumorada:

–Que no ho veus? Estic donant cops a aquesta maleïda pedra. Em limito a fer el que em diu aquell d’allà —afegí, tot assenyalant el capatàs i llançant-li una mirada gens amistosa.

El nen continuà caminant i es trobà amb un altre picapedrer. Aquest tenia un posat serè, malgrat que també suava i semblava que s’esforçava bastant. El jove, pensant que l’anterior picapedrer no li havia resolt els dubtes, li demanà:

–Bon dia, senyor, què esteu fent?

–Hola, noi —respongué el picapedrer—. Tal com pots veure, estic tallant aquesta pedra tan grossa.

Com que el nen veié que al costat hi tenia diversos blocs que semblaven acabats, tots amb un senyal triangular molt peculiar en una de les cares, li demanà:

–Com és que heu marcat així aquestes pedres que ja estan acabades?

El picapedrer li respongué:

–Perquè soc un artesà, i marco totes les pedres amb el meu segell personal.

Al nen li semblà molt intrigant tot això de marcar les pedres. Finalment, quan ja cercava la sortida del planter per a tornar al camí que el dugués cap a casa, va creuar-se amb un altre picapedrer que suava a dojo però que xiulava ben alegre mentre feia la seva feina. Tot intrigat se li acostà i li demanà:

–Bon dia, senyor. Què esteu fent que us sembla tan divertit?

–Que què estic fent, dius? ¡Estic construint una catedral! Noi, serà la catedral més bonica de tot França —va respondre.

El nen es quedà bocabadat pensant: «així que per això estaven tallant totes aquestes pedres tan enormes, per a construir una gran catedral…»

Però tot d’una es va adonar que les pedres acabades per aquest picapedrer, que fregaven la perfecció, no estaven marcades enlloc.

–Senyor, com és que no marqueu les vostres pedres?

–No em fa pas falta marcar-les —li respongué—: soc un artista i l’obra que construeixo és una catedral, no em dedico pas a fer pedres.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>