Quan era cambrera de Masters…

Em recordes? Era aquella petitona, morena, que estava sempre a la barra de la sala petita, la sala de música patxanguera. «Ay, ay, ay, me duele tanto amor, que te fueras sin decir a dónde […]». Si ara aquesta sala estigués oberta, segur que seria la sala de reggaeton i estic convençuda que no hi podria treballar. No suporto aquest tipus de música! Tot i que si l’escoltes bé és com la patxanguera, més masclista i amb veu de robot.

Doncs bé, un cop posats en context, et recordes de mi, ara? M’he deixat una dada important. Vaig ser cambrera de Masters des del 2004 fins al 2009, si els càlculs no em fallen.

Ser cambrera de la discoteca del poble, al menys per a mi, em portava més beneficies que pèrdues. Per un costat, sortia cada cap de setmana. M’imagino que ho hagués fet igualment, per edat em tocava. A més, guanyava diners i el beure no el pagava. Per altra banda hi havia molt bon rotllo amb tot l’equip, des de la seguretat, els i les companys de barra, els que es cuidaven que no hi haguessin gots de vidre pel mig (tasca molt important i poc visible), els discjòqueis i els propietaris. Érem com una família de cap de setmana.

Però ai, què més! Que he vist de tot! Sí, sí. Si vas anar a Masters durant aquesta època, sàpigues que potser et vaig veure en les teves hores més baixes i tinc una memòria privilegiada. No diré cap nom, que al poble tots ens coneixem. Però si que t’explicaré algun passatge.

En Mario i jo en una festa de celebració de tancament de temporada de Masters.

Hi havia un noi, guapíssim, que venia gairebé cada cap de setmana. Era com veure entrar un lleó expectant per caçar una gasela. Reconec que era un noi que m’impressionava, ja que tenia un magnetisme cap a les dones que he vist molt poques vegades. Ell només havia de somriure i triar. Es movia relativament lent, visionant tot el panorama. Sempre molt bona olor. I quins ulls. I quin somriure. I quan s’havia de ballar, ell ballava, i no ho feia gens malament. Jo des de la barra veia tots els seus moviments i feia apostes internes. Perquè sí, ell entrava sol a la sala, i marxava gairebé sempre acompanyat.

També vull fer homenatge a tres nois, súper simpàtics. Els anomenarem els Tres Mosqueters. Venien ben d’hora i fèiem un xarrup. En aquell moment, —i calceu-vos!— una que no fa més de 160 cm, només bevia —redoboble de tambors—: Jack Daniel’s. Així que si volies que la cambrera et convidés a un glop, havia de ser un glop de Jack. Ells en realitat no em demanaven mai que els convidés, era a mi que em venia de gust. I per què? Doncs perquè parlàvem molt, eren de les poques persones que els interessava saber com m’havia anat la setmana, m’explicaven coses de la feina i parlàvem dels seus amors.

Si estàs pensant, ai nena, que et van enredar aquests tres. Quan ets cambrera desenvolupes l’habilitat de destriar el gra de la palla de les persones. I en aquest cas, els Tres Mosqueters venien d’hora i només a petar la xerrada. No em demanaven mai que els convidés a res. No em van demanar mai ni el telèfon ni una cita. I del que parlàvem, la setmana següent en podíem seguir parlant. De fet l’altre dia en vaig veure un sopant al Pati Pizza i em va fer molta alegria! No vaig voler interrompre la seva cita, però ens vam mirar als ulls i ens vam somriure de manera còmplice.

Un altre dia va venir a Masters un xicot que vaig tenir a l’institut. Érem uns adolescents de 14 i 15 anys, així que ja havia plogut molt. Quan el vaig veure em va sobtar primer perquè no l’havia vist mai per allà, i després, amb gran entusiasme el vaig voler saludar. Resulta que encara estava enfadat amb mi. Vull tornar a remarcar que teníem 14 anys. Hola? Amb això no vull dir que un xicot d’institut sigui poc important, a l’adolescència tot és molt i molt important. Però és clar, ja havien passat uns quants anys. Doncs no va haver-hi més paraules que Moskovskaya amb taronja.

Parlem de les noies, ara. Anar amb un grup d’amigues a la discoteca sempre és divertit. A més cadascuna adopta un rol. Hi ha l’amiga que no en té mai prou. Sempre vol un altre cubata i un altre glop. No saps com s’ho fa, però sempre té un got a la mà. I a més té el superpoder de caminar amb dignitat al final de la nit.

Després hi ha la que organitza. Sap els moments clau per estar a la sala patxanguera i quan toca canviar a la sala techno. A més, és la que vigila els moviments dels homo-novus (perdona’m el Google Translate) i fa combinacions entre amigues i homos. Ara li’n diríem La Tinder. S’encarrega de moure el grup segons els interessos de la comunitat i facilita les trobades fortuïtes.

Seguidament ve la simpàtica que coneix tothom i que no es lliga amb ningú. Parla, presenta, balla i crea connexions. Però ella vol anar per lliure i és un os dur per als pretendents. Finalment ells, esgotats, reconeixen la derrota i segueixen una altra cosa. O una altra amiga.

La que aguanta les bosses i s’encarrega de les jaquetes. Crec que és la més responsable de totes perquè sap en tot moment on és cada objecte de cada amiga. A més és la que guarda els secrets més foscos de totes. I totes volen anar a dormir a casa seva. Vaja, que resulta que és la base d’operacions i la d’objectes perduts, o més ben dit, trobats.

Jo i el Jack Daniel’s a la sala patxanguera.

I ja per anar acabant, un passatge digne de pel·lícula. Hi havia una parella que gairebé venia cada cap de setmana. Vam ser testimonis dels seus primers apropaments. Durant setmanes l’anava a cercar quan la trobava amb el seu grup d’amigues, ballava amb ella, la convidava a un beure. Intentava trobar un lloc més tranquil per parlar-hi. Aquest festeig va durar com quatre o cinc setmanes fins que es van fer el primer petó. Em sembla que va caure confeti i tot. Des d’aquella nit anaven junts a tot arreu. Ja quan ens havíem adaptat a la seva presència com a parella, un dia ell va aparèixer sol i li va començar a tirar la canya, amb resultats ben ràpids, a una altra noia. Perdona’m? Això s’informa per prevenir atacs de cor. Però alerta, que de cop apareix ella amb un altre noi. Jo no sabia si posar més cubates o si menjar crispetes.

La situació era la següent. Tots dos estaven a la sala petita fotent-se el filet amb altres persones. Però no s’havien vist mútuament. Vam interpretar que s’ho havien deixat i que complien allò d’un clau en treu un altre. Doncs bé, al cap d’una estona comencem a veure molt moviment. Ella plorant perquè ell estava amb una altra noia. Ell fent gala de la seva masculinitat traient pit a l’altre noi. No enteníem res.

La música es va haver de parar i el discjòquei va demanar que si us plau paressin el drama. Ella va cridar «Com pots estar amb aquesta? Per què m’has posat les banyes?» i ell va respondre «És que em sentia molt sol aquesta nit, et trobava molt a faltar». I ella, després «T’estimo molt, com m’ho has fet això?» i ell «Qui és aquest? Tu també m’estàs fent el salt!». Ella li va fer un petit cop al pit per donar més drama a la situació. I es van fotre una morrejada monumental. La música va tornar. Crec que aquesta escena és de les més surrealistes que he vist. Si et demanes què va passar amb els altres dos abandonats. Doncs a la setmana següent van venir junts. No hi ha res millor que unir dos cors trencats.

Cinc anys de cambrera donen per a molt. Un dia us podria explicar quines tàctiques per lligar utilitzaven els nois. Com em sortien amics de sota els gots perquè els convidés. Us avanço que fracassaven. O podríem fer un llistat de cançons que ara ens farien vergonya però que no podríem evitar ballar.

Avís important! Si t’has sentit identificat amb alguna part del text, no pateixis. Ser cambrera també em va ensenyar a no desvetllar mai tot el secret. El teu nom està salvaguardat amb mi. De res!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>