Què se n’ha fet?

Bon dia! Com estàs? Fa dies que em ronda pel cap una cosa que et volia comentar i que em té una mica capficat, però que no sabia gaire com dir-te. No voldria molestar-te ni incomodar-te, però crec que t’ho hauria de dir per les conseqüències que, d’alguna manera, això té per a tu i, en definitiva, per a tots els que t’envoltem. Havia pensat dir-t’ho directament per WhatsApp, però segurament hauria estat amb un missatge massa llarg, d’aquells que es fa feixuc tant de llegir com de respondre.

Et volia comentar que recordo molt vivament la teva expressivitat, les paraules tan singulars que feies servir i que, per a mi, tant et definien. Recordo una persona creativa, que mai sabies per on et sortiria i que, de vegades, costava d’entendre perquè feia servir uns mots molt genuïns, sovint molt dialectalitzats, amb molt de caràcter, als quals jo no estava avesat. La veritat és que un n’aprenia, al teu costat! Però sobretot, això: et donaven personalitat, et feien únic. Ah, i mai feies cap falta i sempre trobaves les paraules més adequades al registre que convingués.

Em ve al cap com tu, una persona que sempre havia viscut al marge de la política, vas acabar anant a un bon grapat de manifestacions independentistes. I com cantaves a viva veu Els segadors, sense por que el teu accent singular pogués cridar l’atenció entre l’homogeneïtat del dels altres. També et vas anar tornant militant lingüístic i t’indignaves davant de tantes injustícies i tants atacs en diversos àmbits. Et resisties a canviar de llengua quan et parlaven en castellà. Fins i tot et mantenies estoic en català davant la Guàrdia Civil encara que això suposés un escorcoll extra o una espera més llarga del compte. És més: vas anar a una manifestació a Barcelona contra el tall de les emissions de TV3 al País Valencià. I ben afectat que vas quedar, quan el PP va tancar Canal 9!

El plat combinat sembla una cosa també en perill d’extinció, inexplicablement cada cop en demana menys gent.

És cert que, entre pitos i flautes, hem estat molt temps sense veure’ns. No sé ben bé què ha passat entre mig però, l’altre dia, em vas deixar garratibat quan vaig veure que, en aquell restaurant de Barcelona, demanaves el dinar en castellà. Jo vaig demanar en català i no em van ni mirar malament ni es van equivocar amb cap plat… Vaig pensar que potser havia sigut una cosa puntual fins que, a l’hora de pagar, a caixa, vas recitar tot el que tenies, altre cop en castellà. El cas és que el cambrer no aparentava cap indici que no entengués la nostra llengua i bé que a mi m’havia entès perfectament, en català. No vaig lligar caps; això no em va encaixar gaire amb el record que tenia de tu però, en aquell moment, no hi vaig donar gaire importància.

El fet és dies enrere em va sortir una publicació teva a l’Instagram, acompanyada d’un peu de foto en castellà, i tot plegat em va tornar a venir al cap. M’hi vaig fixar i vaig veure com últimament, entre el castellà, l’anglès i fins i tot el francès, has renunciat força al català, en les teves publicacions. I això que la majoria dels teus amics són catalanoparlants i et fan comentaris en català! La rematada final em va venir quan m’ensenyaves aquell anunci de portal de compra-venda que vas publicar: tot en un castellà genuí i impecable.

Què se n’ha fet d’aquella persona que jo recordava? No ho sé, però m’adono que, de mica en mica, has anat renunciant a ser qui eres: aquell que feia servir un català ben autèntic sense cap mena de complex. No et reconec. No sé per quin motiu, però veig com, en certs moments, la nostra llengua perd un parlant tan valuós com tu. I em fa por pensar que potser aquest en certs moments més endavant es podria convertir en quelcom més definitiu: que acabis fent servir el català com deia aquell, només en la intimitat. I que, precisament, qui fa això sigui una persona com tu, m’entristeix. Perquè si algú com tu és capaç de renunciar a aquest signe d’identitat tan teu, què farà la gran quantitat de gent que no té la teva consciència lingüística? Si tots nosaltres deixem de parlar català quan ens adrecem a desconeguts, quant temps més durarà, la nostra llengua? Quant temps de vida li queda al nosaltres que avui encara coneixem? No ho sé, però la responsabilitat és només nostra.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>