En aquesta ocasió tinc el plaer de compartir algunes de les anècdotes i records d’una de les dones centenàries de Ripoll: la Conxita Selva i Santanach, nascuda el 14 de setembre de 1919, i ripollesa des de la seva joventut. Va treballar d’infermera i fornera en temps difícils i ha viscut de primera mà fets i experiències, que tot i que formaven part de la vida diària d’una època, ara ens són fets curiosos i molt engrescadors de conèixer.
La Conxita recorda quan va sortir de Vilada, el seu poble natal, direcció cap a Ripoll. Explica que els seus pares la van encomanar amb el senyor del transport fins a Sant Quirze de Besora i un cop allà va agafar el tren fins a la capital del Ripollès.
Un cop arribada, quedà a viure amb els seus oncles, on va iniciar un primer contacte amb la forneria. Aquests tenien —el de ben segur encara recordat— forn de Can Selva, situat a la carretera d’Olot.
A Ripoll, però, hi arribà en temps difícils, ja que va haver de conviure amb la guerra. La Conxita recorda que, quan els avions dels nacionals venien a bombardar el poble, es refugiaven a Sant Miquel de la Roqueta i també en una balma de la rodalia. Recorda també que li feien posar un broc a la boca per tal de no mossegar-se amb l’impacte. Tot i que foren uns anys convulsos, no té en ment haver passat gana. I és que el fet de saber de l’art de forner va ajudar-la molt en aquell temps.
Tanmateix, no tots els records són com aquest. De fet, en aquest mateix punt emblemàtic de Ripoll on es refugiaven —la capella de Sant Miquel de la Roqueta—, anys després s’hi reunien per a fer festa grossa el dia de Sant Miquel. Mirant les fotos crida l’atenció que tothom anava vestit amb els vestits tradicionals catalans: vestidures similars ara utilitzades en algunes representacions culturals o esbarts dansaires, però ja no en les celebracions populars dels nostres municipis.
La Conxita també recorda amb nostàlgia l’època que va anar a estudiar l’ofici d’infermera a Barcelona. Comenta que el principi va fer-se-li força complicat perquè davant de tants mals va estar una bona temporada amb dificultats per a poder menjar. Això no obstant, tot i obtenir molt bones notes, aquest fet va fer replantejar-li els seus estudis i decidí retornar a Ripoll una temporada per a fer feina a la fàbrica de Can Botey.
Aquell parèntesi, però, va fer que s’adonés que la seva gran passió era la infermeria i d’aquesta manera va reemprendre els estudis fins a llicenciar-se com a infermera.
Els estudis a Barcelona, i en concret la nostra mítica línia de tren, també li van donar l’oportunitat de conèixer el seu marit, en Ramon Alabau i Soy. Conta que va ser un bon dia mentre esperava el tren: ell estudiava llengües estrangeres també a la gran ciutat i en aquella època es feia curiós trobar algú del teu mateix poble que també estudiés a la capital.
Un cop acabats els estudis i ja a Ripoll, tot i no dedicar-se a la infermeria de forma permanent, sí que va fer algunes substitucions i visites a llars. Fou llavors quan es va guanyar el merescut renom de la infermera que posa les injeccions sense agulla, atès que tota la gent a qui subministrava les injeccions pràcticament ni notava la punxada. Encara ara, parlant amb ella, s’entreveu que li apassiona el món sanitari i el de la infermeria en particular.
La Conxita, però, va dedicar la seva vida a la forneria. Resulta curiós el fet que venint de família de forners s’anés a casar amb algú qui la seva família també tenia forn. D’aquesta manera, i donada la seva casual experiència, ella i el seu marit van continuar la professió al forn del carrer del Bisbe Morgades. Explica que hi anava la gent a coure els menjars que feia a casa, sobretot per festa major. En concret, recorda amb molta enyorança quan el senyor pipero hi anava a torrar les pipes.
Parlant amb la Conxita sorprèn conèixer una centenària que ha viatjat per tots els continents, però que quan se li pregunta quin és el país que més li ha agradat ho té clar: Israel.
Mentre explica les seves anècdotes parla d’una noia amiga seva de vuitanta anys. I és que amb cent anys el llenguatge per a referir-se a les edats és força més relatiu.
Finalment, la Conxita, en resposta a quin és el secret per a arribar als cent anys i d’aquesta manera tant enèrgica i vital ens respon que potser va ser cosa de l’oli de fetge de bacallà. Resulta que quan era petita va tenir unes febres molt fortes
—aquell any fou un any d’una grip molt dura— i li van donar aquest remei molt estilat en aquells temps. Des d’aquell moment ha estat sempre bé. No sabem si serà aquest emblemàtic remei o el seu caràcter belluguet, però la veritat és que desperta una gran energia i vitalitat.
Aquest 14 de setembre ha fet 102 anys i desitgem que per molts més anys pugui continuar oferint-nos aquesta energia i aquests bonics records.
Comentaris