Renunciem al castellà

Fa uns dies escrivia en un article que la normalització lingüística havia estat un autèntic fracàs. Ho reafirmo. No hi ha hagut normalització perquè només hem repintat la façana i no hem modificat els fonaments. Seguim amb el procés de substitució lingüística, i si no hi posem remei ara mateix, serem la darrera generació que parlarà català de forma natural.

Un concepte de primer de sociolingüística i que a vegades no tenim clar o desconeixem —el currículum escolar del Principat gairebé ni l’anomena— és aquell que anomenem conflicte lingüístic. El conflicte apareix quan dues llengües o més es troben en un mateix territori i totes aspiren a ocupar les mateixes funcions.

Les persones podem ser bilingües, trilingües o fins i tot parlar quinze llengües. Els territoris, les societats, les cultures, no ho poden ser. Si ho són és que hi ha un conflicte lingüístic que s’evidencia de forma més o menys explícita.

Al nord, el català no té pràcticament ús social. Trencada la transmissió intergeneracional, el català queda reduït a petits testimonis com el nom dels carrers.

Jo puc triar si vull aprendre francès, rus o xinès. És una decisió meva, i ningú no m’hi obligarà. Això és el bilingüisme personal. L’altra cosa és el bilingüisme social: si en aquell territori hi ha dues llengües, una estarà sempre en una posició avantatjada i la tendència natural serà eliminar l’altra. No hi ha volta de full.

Quan hi ha un conflicte lingüístic en un territori és perquè s’ha engegat un procés de substitució lingüística, ço és, una llengua forastera que arrasa la llengua d’aquell territori. El procés de substitució està descrit a bastament pels sociolingüistes més importants d’aquest país (Aracil, Bibiloni, Junyent, Vidal…), així que només parlaré de la situació per sobre per a plantejar la qüestió principal d’aquest article i per als qui no sabeu de què va.

Un procés de substitució lingüística s’origina per diversos factors. Normalment són interessos de poder (militar, polític, colonial, econòmic…). Un territori B ocupa un territori A i imposa la seva llengua (B) al nou territori incorporat (A). Al llarg dels anys s’implementen certes polítiques que fan que el territori que parlava A passi a parlar dues llengües (A i B), fins que finalment perd la llengua original (A) i acaba essent unificat en la nova llengua (B).

Tot d’una que apareix la substitució lingüística s’explicita el conflicte lingüístic, que dura fins que s’ha eliminat una de les dues llengües del territori, sigui A o sigui B. En la resolució d’aquest conflicte no hi ha mitges tintes ni tercera via: hi ha tan sols dues opcions. O A o B.

La divisió interna és una bona manera d'avançar la substitució lingüística. Partir els Països Catalans en diversos estats i comunitats autònomes fa que un territori unit es fragmenti i s'aïlli.
La divisió interna és una bona manera d’avançar la substitució lingüística. Partir els Països Catalans en diversos estats i comunitats autònomes fa que un territori unit es fragmenti i s’aïlli.

Parlem amb propietat. Parlem de casa nostra. Com és que el castellà ara mateix és la llengua principal i de referència d’una part majoritària de la població sud-catalana? Per imposició. Perquè ens hem empassat el bilingüisme. Fa cent cinquanta anys, pràcticament la majoria de la població sud-catalana era monolingüe en català. Només sabia i entenia la seva llengua, la catalana. Amb el pas dels anys i el coneixement obligat i massiu de l’espanyol (escolarització, dictadura, televisió, prohibicions del català…) feu que aquesta darrera llengua entrés amb força i desbanqués la catalana. I que l’any 2021 ja siguem minoria en la nostra terra.

Les uniformitzacions dels territoris i les noves conquestes passen per eliminar la llengua dels conquistats o dels colonitzats. Eliminada la llengua, eliminat el problema. No cal anar gaire enfora: França és l’estat europeu amb més diversitat lingüística i cultural. Què en roman, ara, de les llengües dites regionals? Pràcticament res. Aneu a Arles. Passegeu-vos per Tuïr. Banyeu-vos a Argelers. Escolteu bé i pareu l’orella. El català ja no és res més enllà d’un motiu folklòric. Una manera de ser francès. No hi ha conflicte perquè ja no hi ha substitució lingüística, la llengua natural de la població ja és el francès.

La imposició d’una llengua en un territori que no és pròpia no és res més que una excusa per a uniformitzar-lo i per a desarticular qualsevol moviment nacional que pugui sorgir i que vagi en contra de qui ocupa, precisament, aquest territori. Al nostre país, l’accés al francès (al nord) i al castellà (al sud) eren vistes com oportunitats d’integració perquè es consideraven llengües de cultura, de govern, de cohesió social. Allò que en diuen la llengua comuna.

Una de les grans mentides que ens hem empassat amb un embut ha estat la del bilingüisme. Ens han dit que els catalans havíem de ser bilingües perquè amb el català no anem enlloc, perquè en castellà ens entenem tots, perquè els altres són monolingües i nosaltres no, perquè conèixer llengües sempre és bo. I ai, las! Tots els catalanoparlants resulta que som bilingües per imposició legal. Ser monolingüe està mal vist. No tenim el dret de ser-ne, de monolingües. I perduts els monolingües, perduda la llengua.

Un cartell reivindicatiu amb la llengua imposada amaga la minorització i subordinació de la llengua pròpia
Un cartell reivindicatiu amb la llengua imposada amaga la minorització i subordinació de la llengua pròpia

Tots els catalanoparlants som bilingües. No hi ha cap persona que només parli català. Tots els qui vivim a Espanya sabem castellà. Som capaços de parlar la llengua del país veí i molts de nosaltres parlem, a més, la nostra llengua. Hem aconseguit que el 100% de la població sigui competent en llengua castellana. Aquesta és la primera gran fita de la substitució lingüística: aconseguir que tothom entengui la llengua que es vol imposar. Ara ve quan el maten, que diuen.

Quan tens tota la població bilingüitzada en la llengua B, el pas següent és l’eliminació progressiva de la llengua A. Com ho fem? Senzill: farcim-la de prejudicis lingüístics. Que els natius de la llengua A els faci vergonya parlar-la i passin a la B. Que sentin que tanmateix la A no serveix de res i es passin a la B de forma massiva. Per què he d’aprendre català si amb el castellà vaig a tot arreu? Ridiculitzem els accents. Que no se’m noti que soc català quan parlo castellà! Fragmentem el territori. No entenc els mallorquins quan parlen. I així successivament.

Feu ara mateix un exercici d’autoreflexió. En quina llengua cerqueu a Google? En quina llengua teniu el vostre mòbil? En quin idioma parleu als immigrants? Seguiu en català quan us diuen no te entiendo? Ja us dic les respostes: ho cerqueu en castellà perquè segur que ho trobaré —i escriureu recepta d’escudella en català però cómo hacer un guacamole—; ho teniu en castellà perquè ja venia així; parleu en castellà als immigrants perquè són de fora i canvieu al castellà perquè no m’entén.

I resulta que en català hi ha milions d’entrades a Google, que el telèfon es pot canviar d’idioma, que no té res a veure la condició d’immigrant amb saber català i perquè resulta que la manera més eficient de matar una llengua és no parlant-la.

Pensar que el bilingüisme és una situació de concòrdia i que els nacionalistes són els altres són unes característiques que evidencien el conflicte lingüístic.

El català cada vegada és més castellà. Totes les paraules noves passen primer per l’espanyol. Si el castellà les aprova, el català les aprovarà. La sintaxi és cada cop més castellana. Tots els sons que difereixen del castellà es perden (ll, v, g…) i s’incorporen els del castellà (j). Anem cap un procés de galleguització. El català passarà a ser un dialecte del castellà, amb qualque particularitat. Com el dialecte andalús.

Estem en una de les disjuntives més importants com a país i que marcarà el nostre futur. És una decisió, una i prou, i triem la que triem, marcarem el nostre futur com a poble. És hora de renunciar a una de les dues llengües per a acabar el conflicte lingüístic. I tan sols hi ha dues opcions: o renunciem al català (completem el procés de substitució lingüística) o renunciem al castellà (i normalitzem el català). No hi ha matisos ni grisos. És com estar prenyada: o n’estàs, o no n’estàs.

Tenim l’experiència de molts de territoris que han normalitzat la seva llengua i ara és una llengua normal. Han revertit el procés de substitució i se n’han sortit, han normalitzat la seva llengua. Polònia, Croàcia, Noruega. El polonès, el croat i el noruec són llengües normals. El polonès és una llengua com qualsevol altra, ara ja no ho dubta ningú. De fet, fins i tot en els seus respectius països hi ha monolingües en la seva llengua. I no passa res.

N’hi ha d’altres que no han pogut —o no han volgut— aturar el procés. França, Irlanda, Mèxic. El francès, l’anglès o el portuguès s’han imposat en aquells països, han pràcticament eliminat les llengües que s’hi parlaven (català, occità, irlandès, nàhuatl…) i ara resten com a substrat d’aquell territori, com un mer accent. Han canviat una llengua per una altra. I tampoc no passa res.

Tenim a les nostres mans el futur de la llengua. Si no fem res —i necessitem el poder polític per a fer-ho—, el català té els dies comptats. Una generació. Si hi ha voluntat, podem normalitzar la llengua. Però només ho podrem fer si eliminem el castellà de tots els àmbits. I això comença per eliminar-lo un mateix. No hi ha una tercera via. És català o castellà. És ara o mai. Res més.

bilingüisme, bilingüització, castellà, català, conflicte lingüístic, imposició, normalització lingüística, substitució lingüística,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>