El salpàs

Avui us parlaré d’una tradició força oblidada avui dia: el salpàs, una tradició cristiana consistent a beneir les masies i els seus termes durant la Pasqua. La benedicció es feia pel mossèn de la parròquia, qui tirava una grapat de sal barrejada amb aigua beneita al costat de la porta d’entrada de la casa de pagès. De fet, avui encara podem veure moltes de cases amb les parets de pedra menjada per la sal.

En Josep Casanova i Dachs va viure la seva infància i joventut a la masia del Pujol a Sant Bernabé, i recorda que més d’un any va anar a fer el salpàs. Així ens ho explica: «el terme de Sant Bernabé és molt gran i per això calia dos mossens per a beneir totes les masies. Jo sempre anava amb mossèn Palau. Aquell dia ens llevàvem ben d’hora i a caminar s’havia dit! Teníem un llarg camí per a recórrer. Sortíem del pont de Samala per a anar a Cal Ranyego. Després seguíem cap al Raurés i les Pinoses per a continuar el camí cap a les Carboneres, el Casot, el Cirés, les Corts, la Creu, l’Hostal de la Creu, les Fosses i finalment el més esperat, el Puntí, on ens aturàvem a dinar. A la tarda, i després d’omplir la panxa, tornàvem a fer camí, aquesta vegada per Can Virosta, l’hostal de Sant Eudald i el Pibernat.

Mn. Isidre Bover en una casa de pagès de Ripoll durant l’administració del salpàs (1928). © ACRI150-44-N-1552

Sovint les masies ens obsequiaven amb ous. Recordo que un dia que estàvem caminant per aquests camins, el mossèn Palau duia la panera plena d’ous. De sobte, el mossèn es va entrebancar i ell i ous van anar per terra. Llavors el sacerdot es va posar dret i vam intentar recuperar els que havien quedat més ben parats de la gran trencadissa. Reprenguérem el camí, però amb la precaució de resar mentre caminàvem, no fos cas que al mossèn li tornessin a caure…

Normalment, les masies ens obsequiaven amb ous. Recordo un dia que estàvem caminant  per aquests camins i el mossèn Palau portava la panera plena d’ous. De sobte el mossèn es va entrebancar i ell i ous van anar per terra. Aleshores es va posar dret i vam intentar recuperar els ous que havien quedat més ben parats de la gran trencadissa. Vam reprendre el camí, però amb la precaució de resar mentre caminàvem, no fos cas que els ous els hi tornessin a caure.

Crec que mai no he resat tant com aquella vegada, però la veritat és que conservo aquest record com una anècdota molt bonica i entranyable que avui m’ha fet il·lusió de compartir amb tots vosaltres».

pasqua, salpàs, tradició,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>