Seixanta-vuit

L’any mil nou-cents seixanta-vuit el món enter va entrar en convulsió com si una mena d’erupció planetària estranya hagués sacsejat alhora les consciències dels tots els humans adormits en els seus petits quefers després de dues grans guerres que deixaven rere seu milions de morts i misèria i, potser per això, Vietnam estava en guerra, a Praga tenien una primavera moguda i a París els estudiants iniciaven, com aquell qui no vol la cosa, el Maig Francès mentre els hippies de Califòrnia amb els seus clons d’arreu del món arrasaven amb tota planta de maria al seu abast i els de la NASA, a la seva bola com sempre, es preparaven per orbitar la lluna en un missió que precediria el primer pas d’Armstrong al Mar de la Tranquil·litat poc després.

Mentre, a casa estàvem ocupats i preocupats també en els nostres afers irrellevants, bàsicament si calia comprar o no un nou invent importat de les terres del Midwest que feia furor a les llars catalanes en aquells anys grisos de la publicació l’àlbum blanc de The Beatles, la formació de Led Zeppelin i Andros vol.2 de José Antonio Labordeta, un aragonès que, com el meu amic Lluís Biel i molts aragonesos, era tossut i llengut, aquell de váyase usted a la mierda al congrés dels diputats que cantava poesia de secà fàcil i clara.

Cada vespre havent sopat, la mare recollia la cuina i abocava en una galleda groga amb una ansa de ferro les restes orgàniques d’allò que llavors anomenàvem basura i que tant podia contenir els caps de les gambes o els ossos de pollastre com els diaris d’ahir, les copes trencades o les restes de la meva bata esquinçada als partits de rugbi sobre ciment que celebràvem al pati dels Salesianos de Ripoll, amb permís del Sord, un home que esventrava a ganivet i amb mala llet les pilotes dels nostres partits que li anaven a parar al mig de les escaroles del seu hort a tocar del nostre pati.

Amb la remor de fons dels noticiaris de l’època agafava jo la galleda groga, baixava els seixanta-vuit graons que separaven el nostre pis de fàbrica del terra mineral de la devesa del Pla i enfilava cap al canal que abastia d’aigua el generador de Manchester que vivia a les entranyes de la fàbrica tèxtil per generar electrons i intranquil·litat a les nostres vides.

Com que no tenia mòbil, de fet ni tan sols s’havien imaginat ni inventat, baixava cantant distraient-me amb qualsevol fotesa i aprofitava per llençar pedrades a les sargantanes que pul·lulaven per les parets de pedra arrebossades amb portland i líquens que flanquejaven el petit pont que, salvant el canal, menava als horts del Pla, ara jardí botànic, sobre les paoroses aigües braves on abocaria el contingut de la galleda groga.

La meva poca altura em representava una dificultat extrema per realitzar els moviments d’agafar embranzida amb la galleda però gràcies a un moviment calculat però gens segur gairebé sempre acabava per llençar les escombraries pel cim de la paret, canal avall, cap al Ter, Osona, Sau, Susqueda, el Pasteral i Pals amb una impunitat total i sense cap mena de consciència ecològica.

En les meves excursions nocturnes em creuava amb altres veïns amb les mateixes intencions i, en les nits d’estiu, la frescor del canal fins i tot era agradable malgrat que, alguna vegada, calculava malament els moviments, o amb vent contrari, com als vaixells en alta mar, la basura em retornava a la cara com els que escupen al cel.

Per solucionar el problema es venien uns estris anomenats trituradors que s’acoblaven al desguàs de l’aigüera i on s’hi podien abocar totes les restes orgàniques. Amb un motor i pales trituradores l’estri les reduïa a no-res i tot plegat s’escolava aigüera avall i anava a parar al mateix canal, però en un altra format.

El pare va convèncer la mare per comprar un d’aquells estris, una mena de darrer invent dels savis alquimistes del Midwest o Valley Forge. Crec que no li va costar gaire perquè al cap de poc amb unes poques modificacions al desguàs de la cuina un divendres a mitja tarda el giny infernal estava col·locat, fetes les connexions elèctriques i de llauneria i amb un interruptor màgic per poder engegar i parar amb facilitat l’estri mentre la mare riuria satisfeta com les mestresses de casa ianquis dibuixades a ploma als anuncis de Mecánica Popular o del Reader’s Digest.

Per a l’esdeveniment de la inauguració la mare va preparar un sopar copiós i vàrem convidar els veïns de dalt, uns cosins de la mare. Com que era estiu, va preparar amanides de delicioses tomates de l’hort d’algun parent d’aquells que sempre van enfeinats amb horts generosos i, de segon, pollastre a l’ast, l’altra novetat de l’època.

Com que el pare llegia Time i estava convençut que els ianquis sempre tenien raó va ordir un pla per deixar-nos a tots bocabadats. Misteriosament, no va deixar que la mare endrecés res i així es varen anar amuntegant plats i restes del sopar sobre el marbre de la cuina preparant-se pel gran moment final, ja anunciat, en que ho faria desaparèixer tot aigüera avall amb ajut del giny que ho trituraria tot.

Després del cafè, la copa i el puro tal com manava la tradició de l’època, el pare es va aixecar satisfet i segur de si mateix. En la remor de fons, Ironside resolia un cas al televisor monocrom i el ventilador de la SOPAL provava treballosament de fer circular minitornados de flux laminar sense massa èxit. Era el moment oportú i el pare ens va reunir a tots a la cuina i, dret davant l’aigüera com els grans xefs, va començar a explicar-nos els detalls tècnics, que si el motor de tants kilowatts a tantes revolucions, que si les pales d’aliatge endurit, que si a penes si calia fer obres mentre anava preparant el gran moment.

La mare, més pragmàtica, no ho veia tant clar i l’instava a no fer res, però ell, enfervorit, va abocar totes les restes de menjar del sopar i, en un intent de sorprendre’ns a tot amb un truc final inesperat al més pur estil Houdini, sota l’astorada mirada de la mare a crits de per la mort de déu…, com els grecs i els jueus a les seves noces cridaneres, va esmicolar al terra de la cuina la vaixella entera de l’àpat, els gots, els plats plans i les dues safates de les amanides mentre ho anava entaforant tot a la trituradora, cofoi, segur de si mateix, radiant, confiant plenament en aquella innovadora tecnologia ianqui.

I com els grans mags, després de preparar l’escenari, ignorar les súpliques amenaçadores de la mare i sentir-se valent amb els vinga va engega’l dels veïns, va accionar l’interruptor màgic que l’electricista li havia posat al costat de l’aixeta de la cuina en una caixa de negra baquelita com les dels Apollo lunars.

Tot el silenci i l’expectació, no va passa res. Amb l’ai al cor tots vàrem sentir un soroll somort, un xeric de terrissa, com alguna cosa que volgués girar i no pogués i, immediatament, un fum negre com la nit ennuvolada i xafogosa d’aquell estiu del seixanta-vuit, l’esclat dels fusibles, llavors ploms, els crits de mare i les corredisses per anar buscar un extintor amb què el pare finalment va aconseguir apagar les flames desfermades sota l’aigüera.

L’aparell s’havia bloquejat amb tanta mandanga, la sobretensió havia cremat les bobines del motor, el parell motor generat per l’embús va arrancar els tubs de l’aigua i una gran bassa d’aigua bruta va anar creixent imparable enmig de la cuina sota l’atabalament general del públic, mig acollonits, migs enriolats.

La nit es va acabar desmuntant l’estri infernal amb l’ajut del veí, manyà expert, i traient a mans la mescla llefiscosa de les restes del sopar i la vaixella esmicolada en aquell ritual frustrat de demostració tecnològica a l’estil Timbaler del Bruc i no pas Valley Forge.

El pare va trigar un temps a tornar a confiar en aquell giny sorollós i imprevisible un cop reparades aigüera, cuina i orgull, però passat l’ensurt, de tant en tant, agafava algun peça de terrissa, un plat, un got… l’esmicolava a terra satisfet com els grecs o els gitanos i ho llençava tot plegat al triturador mentre contemplava com tot anava aigüera avall fins a Pals, però jo amb vaig quedar sense aquelles excursions nocturnes per cardar la basura canal avall, aquelles que, en definitiva, no m’importaven un rave.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>