L’altra cara del mite del paradís: sentir-se estranger a casa

Durant la quarantena vaig haver de fer un treball per a les classes de gestió cultural sobre el problema de la gentrificació i la pressió turística a Palma. Tot i que parlava d’un panorama precovid, no deixen de preocupar-me les dades que en vaig extreure ni veig que s’hagi proposat cap mena solució al gran problema que patim les Balears vers la qüestió turística: l’estacionalitat i la massificació extrema, especialment durant els mesos d’estiu i més concretament el juliol i l’agost.

Avui m’agradaria traslladar algunes reflexions que van sorgir d’aquell estudi a tot el panorama illenc i que us poden servir, sobretot als qui viviu als indrets més turístics del Ripollès, per a no tornar a repetir el model del tot s’hi val.

Menorca, gràcies a Déu, era —o almenys tenia la fama de ser— l’excepció dins del model turístic de la costa catalana i la resta de les Balears. El turisme de sol i platja, la festa eivissenca, l’aberració arquitectònica de la costa principatina —i cada cop més de la mallorquina— semblaven quedar lluny del model menorquí, teòricament, encara que pugui semblar un tòpic, molt més compromès amb el seu paisatge natural.

Platges idíl·liques que venen els majoristes de viatges convertides en parcs d’aventura massificats per turistes que es pensen que estaran tots sols.

S’obre el teló i una marca de cervesa molt coneguda presenta les nostres costes, plenes de llum, de bon rotllo i de paratges verges, plenes de modernets amb vestidets blancs (Sant Joan vestit de blanc!? On vas a parar?!), bon menjar i amor, molt d’amor. Què no donaria per veure la cara dels turistes quan, després d’una caminada de mitja hora sota el sol d’agost, arriben a una platja que se’ls hi havia promès deserta i no hi cap ni una agulla per a plantar-hi la tovallola…! El resultat és un increment considerable del turisme espanyol cap a les illes, que sempre havien estat al punt de mira, però que gràcies a la cervesa i a les meravelles de les xarxes socials entre altres factors estan més de moda que mai.

He treballat molts d’anys en turisme, no sense sentir que, en certa manera, estava traint els meus valors i la meva terra, si és que hi ha una terra d’algú. Cada cop que desembarcava un Manchester amb 210 passatgers que venien amb un lot vacacional i sabia que quedarien a l’hotel gaudint, com ben segur mereixen, de la barra lliure, consumint la nostra aigua i cagar —la idea de tota aquella gent cagant en una illa de poc més de 700 km² no deixa de fascinar-me i espantar-me al mateix temps— no podia fer més que pensar en tota aquella merda, i compadir-me del bocinet de terra que ens ha vist créixer.

Ho confés: des de molt petita tinc una aversió natural cap als turistes, que no deixo de tractar amb respecte i empatia i que confés que m’han posat el plat a taula molts d’anys (excepte quan els veig fer coses que no han de fer). Crec que és un fenomen bastant generalitzat: els illencs n’estem fins al parrús d’aquesta situació i perquè no ser sincers, paguen justos per pecadors.

Platges massificades venudes als turistes com a paradisíaques.

No és res personal. A tots ens agrada anar de viatge, Déu nos en guard que la gent no pogués gaudir de conèixer nous indrets i sempre és una alegria que algú apreciï la bellesa que amaguen les nostres illes, que és lleig que jo ho digui, però són meravelloses.

La nostra aversió deriva d’altres motius: socialment som una gent tranquil·la, patim hiverns tremendament avorrits i ens encanta que arribi l’estiu. Una de les raons és que, gràcies als turistes, s’incrementen les ofertes cultural i hostalera. Per bé o per mal, també comença la feina, que una societat com la nostra, és essencial. Però imagineu per un moment que us heu passat l’hivern estudiant i possiblement també treballant lluny de casa per a poder assolir un lloguer a Barcelona (la nostra universitat és meravellosa, però encara no oferta totes les carreres). Quan a la fi arribeu a casa, i penseu en el bé que us faria gaudir de la família i dels amics, no us queda altre remei que treballar a un hotel, a l’aeroport, al lloguer de barques o a un restaurant. Els horaris són desencoratjadors i sabeu que el sou us arribarà per a sobreviure fins al desembre, i que amb un poc de sort podreu estirar l’atur, que vindrà just per empalmar amb una altra temporada. Si no, tocarà pencar també a la ciutat, tot resant perquè les notes no se’n ressentin.

Aneu força cansats, però no direu que no a la cerveseta després de dotze hores de torn. Una cerveseta que, com se us acudeixi fer al centre, us sortirà per un ronyó perquè els francesos cobren bastant més que vosaltres. Tampoc us podreu permetre més que un sopar per temporada al millor restaurant de l’illa, que per cert, està tancat a l’hivern. Quan acabeu els estudis, potser decidiu que heu fet prou de cabra boja i que és el moment de tornar a casa. Però la carrera que heu estudiat no té gaire oferta laboral a les illes, perquè, sorpresa!, vivim del turisme.

Cala Millor, al llevant de Mallorca, és un exemple de massificació hotelera. La gentrificació en les zones sobretot costaneres provoquen l’emigració d’autòctons cap a altres zones.

És probable que a aquestes altures hàgiu decidit que us quedareu a fer els hiverns fora per a treballar, amb una mica de sort, a Mallorca, que sempre té més oferta laboral i que ja anireu a casa per les vacances d’estiu. Sense adonar-vos-en, sou un turista més a l’illa que us ha vist créixer i comenceu a fer coses de turista. El vostre propi model econòmic us ha desterrat i ara us heu de barallar amb joves com vosaltres que volen una mica de tranquil·litat abans de tornar a la feina o amb anglesos jubilats que volen aconseguir un bon lloc a la platja. Platges perquè per cert, no sé la resta, però jo evito calcigar els mesos d’estiu. Els autòctons fem el que se’n diu una sota o un capficó a les roquetes perifèriques, mentre contemplem l’arena abarrotada i pensem amb nostàlgia en la barqueta d’en Lucas.

Supòs que tots en som responsables, des dels que lloguem la caseta d’estiu de l’àvia als turistes fins als que ens prostituïm per quatre rals a un hotel, però és que ens han dit que sense això no passem l’hivern.

Perdoneu-me el pessimisme, però sent que el que us venen de les illes, la seva gent alegre que fa cervesetes a la platja deserta mentre mira la posta de sol, s’ha equivocat d’estació. Ja no hi ha espai per als illencs a l’estiu. A poc a poc anem cedint un bocí de ciutat, un poblet o una platja al turista, que perquè ens dona de menjar es creu amb el dret de destruir el nostre paisatge. Darrere de cada foto d’Instagram hi ha una excursió eterna per a allunyar-se de la realitat d’alguns espais. Prest, no quedaran llocs per a amagar-se.

Desenes de turistes s’apleguen a la Cova d’en Xoroi, a Menorca, per a veure la posta de sol.

Per altra banda, se us ha venut una imatge que intenta reproduir-se de manera avorrida. Aigua blava, chill-out i posta de sol, aigua blava, caldereta i plat de marisc, aigua blava, botiga super autèntica de formatges i sobrassada, aigua blava, far, mil m’agrada.

Aigua blava, nou hores de torn, descans, cervesa barata, aigua blava, torn altre cop, aigua blava, carmanyola de cuscús, aigua blava, posar-se fina de música electrònica al claustre, no poder dormir perquè fa calor, no puc pagar-me l’aire condicionat, aigua blava, torn, tornada a casa, cotxes de lloguer i baralles a les avingudes, amanida ràpida, aigua blava, torn, ja és octubre, a la fi! Aigua blava, posta de sol, Barcelona.

Ja ho deia Verlaat en aquella cançó: juliol s’allarga. S’allarga per als illencs que ja no sabem si som illencs o una imatge de postal. S’allarga per als fills que no coneixeran l’illa com nosaltres vàrem tenir el privilegi de conèixer-la de petits. S’allarga per al cambrer i per al cuiner que ha de tirar als fems mig plat de llagosta que ell no es podrà permetre, perquè el guiri és de bocí petit. S’allarga perquè no som una postal perquè us fotografieu, som unes illes que mereixem respecte. Tal com mereix un respecte qualsevol altre indret del món.

Si us plau, si us veniu a fotografiar amb aquest paisatge meravellós penseu també en tot el que impliquen els vostres m’agrada. Feu turisme conscient, tracteu amb respecte les persones que us atenen i passi el que passi, xino-xano a la carretera, que esteu de vacances i com diríem aquí, ningú no us encalça.

Índex de pressió humana del conjunt de les Balears, de Mallorca i de Menorca de 2015 a 2019. Font: Ibestat
balears, costa brava, eivissa, formentera, gentrificació, mallorca, menorca, paradís, turisme,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>