Soc un home fluvial

Sovint penso que soc un home fluvial perquè la meva vida corre estranyament propera als rius, obstinadament paral·lela com les de les llefiscoses truites salvatges, els capgrossos negres, els gripaus verinosos i les granotes saltimbanquis que de petits pescàvem a mans nues, hàbils, decidits i obstinats. No sé si podria estar lluny d’un riu, no sé si en sabria. Arremangats i amb els peus nus travessàvem líquides làmines verdoses, relliscant, com la vida, pel temps, per l’espai. Al riu ens banyàvem nus a les calors insuportables de les vacances d’estiu prop de sorolloses rescloses immenses i a les verdes ribes ombrejades pels pollancres altíssims que el meu record amplifica vàrem conèixer les lascives arts d’Afrodita acaronats pel fru-fru del vent a les fulles. Els secrets que vàrem amagar en algun clot de la sorra al·luvial, sota alguna arbreda, segur que ja se’ls deuen haver enduts alguna de les cícliques riuades de tardor de la meva vida.

Soc un home fluvial atret pels rius on s’hi negaven els agosarats i els aventurers, pels rius on hi llençàvem els pedaços de les nostre vides, esparracades cartes d’amor, repetides cançons de nostàlgia i indelebles fotografies de fembres inabastables, fatals i formosíssimes. Pur oblit en moviment, llis, laminar, aquàtic, viscós, líquid.

Soc un home fluvial perquè transcorria la meva vida sota la remor de l’aigua tèrbola que el temps revoltava, o emmerdava, m’esperonaven les ortigues de les ribes als genolls i amagat a les herbes altíssimes caçava gats abans d’enfilar-me als arbres en què els de Barcelona no sabien ni saben enfilar-s’hi.

Soc un home fluvial i, com Heràclit i Brown que s’hi passegen sense parar, esdevinc inabastable i etern, en un perpetu anar i venir rimat ple de versos remorosos, aquàtics, hídrics, mentre em revé el so infinit com una cançó sense torna, intangible i freda. Líquidament aquàtica, la sínia imparable de la meva memòria canta monòtona com un parany de vesc o una cançó d’amor tendríssima.

Soc un home fluvial. Prop dels rius amb nom de discoteca vaig descobrir les arts ocultes de l’amor impacient. Aparcat al temps en prats llisos i freds, els meus hiverns han estat tan fluvials i remorosos com tensos i intensos, llargs, repetits i inoblidables.

Soc un home fluvial i a la fredor de moltes ribes he esperat aquell somrís infinit, o aquella mà sobre la meva mà, i entre aquelles mirades, esguards i sospirs ha anat lliscant el riu absurd del meu temps fluvial esperant que noves riuades neguin el meu passat amb constància i totalitat o li donin forma amb noves ribes ara impensables, inimaginables, d’al·luvions nous de trinca en aquella erosió infinita que mai no encertem a entendre per subtil i incessant.

Soc un home fluvial, la meva longitud és múltiple de pi, tinc al cap als cims freds del passat i els peus al càlid, plàcid i llunyà futur amansit. Sé discórrer lent, calmat i suau, emprenyat i hostil, enèrgic, hidràulic i imparable, vaig i vinc, soc sempre el mateix home fluvial que escriu això perquè algú segueixi banyant-se a les meves aigües sempre canviants, sempre idèntiques, sempre diferents. Soc un home fluvial i somnio truites.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>