Temps de castanyes i caragols amb banyes

Quan el dia s’escurça i el cel s’ennigula, quan els jerseis surten de l’armari i començam a cercar els calcetins dins els racons més obscurs dels calaixos és que ha arribat la tardor. No falla, cada any el mateix. Sadolls de sol i de platja, de gelats i llampuga amb pebres, de festes majors i de la cançó de l’estiu, és l’hora de tornar a la intimitat de la casa, a les vetllades llargues, al recer del caliu.

Temps de fires i castanyes, de codonys olorosos i fruites boscanes, de rovellons i gírgoles. De carabasses molsudes i magranes badades, que mostren —com una joia— la vermellor dels seus grans.

I és en aquest temps on en alguns pobles de Mallorca els infants passegen les llanternes, fetes amb l’ajut dels grans, amb un meló o una síndria ben buidats de la seva carn, amb siluetes dibuixades a punta de ganivet que deixen entreveure la lluïssor d’una espelma que batega a dins, com un pipelleig. Les llanternes s’agraden de ser passejades —amunt i avall del carrer— acompanyades d’antigues cançons com «Una teringa de tot es carrer…» o «Es sereno ha mort un moix…».

Tot això per aquestes contrades ja ho fèiem abans de sentir parlar d’una festa manllevada anomenada Halloween. I per Tots Sants, quan els majors netejaven les tombes i les omplien de flors per honorar els difunts, quan es passava el rosari per les ànimes i a tothora repicaven les campanes, els menuts de la casa eren obsequiats pels padrins amb vistosos rosaris fets de dolços embolicats amb cel·lofana de colors llampants: fruites confitades, galetes, panellets, xocolatines i una bona patena de carabassat ben ensucrat per fer més dolç el record dels qui ja no hi són.

Encara avui els nostres infants reben els rosaris i els assaboreixen —de mica en mica— cada peça desembolicada una petita sorpresa. I de Catalunya ens ha arribat el costum de menjar panellets, exquisideses fetes amb fruits secs i sucre, de tots els colors i sabors, mil vegades més nostres que els macarons tant de moda, i del nord les nutritives castanyes, calentones i lletoses.

I és que la tardor no ens la marca només el calendari, ni les fulles del arbres quan es dauren, també els jocs i les llepolies ens diuen que és temps de tardor, compàs d’espera, vida en sordina.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>